Junts i ERC donen via lliure al PP i Vox per exercir d'oposició a Salvador Illa

Amb la fi de la majoria indepe al Parlament s'ha instal·lat la confusió política a Catalunya, així com una legislatura de reajustament. Una de les peces més reveladores d'aquesta confusió és el paper de l'oposició. I és que, amb una ERC que fa de crossa del PSC, i un Junts sense més projecció que pressionar a Madrid, l'oposició ha passat a mans del PP i Vox.

De fet, només cal seguir els plens i intervencions parlamentàries per advertir que només Alejandro Fernández i Ignacio Garriga aconsegueixen alterar el president Illa. En menor mesura, també Sílvia Orriols, tot i que la situació d'Aliança Catalana és molt diferent. És més, va ser el mateix Alejandro Fernández qui es va referir a aquesta curiosa situació que es viu al Parlament.

Dards a Illa

“Junts i ERC no l'exerceixen[l'oposició]ja que, cadascun a la seva manera, prefereixen pastar amb vostè que fer-li oposició de veritat”, assenyalava el líder popular en una recent intervenció. Certament, Junts i ERC estan immersos en una “teatralització” que no pot amagar el fet que el seu suport tancat al sanxisme els invalida per ser oposició a Catalunya.

En aquest sentit, i amb la seva ironia habitual, Fernández va dir que Illa, “profeta del diàleg i aiatol·là de la distensió”, perd els nervis davant una oposició real. I, en efecte, aquestes crítiques semblen interpel·lar el president Illa. De fet, de les poques rèpliques que el seu equip de comunicació edita i puja a xarxes, les últimes s'adrecen al líder del PP:

Per la seva banda, des de Vox, Ignacio Garriga tampoc cedeix terreny i es manté ferm en un dels seus cavalls de batalla: la inseguretat. Tot i ser un tema candent i problemàtic, Vox és el partit de l'oposició que ho denuncia amb més insistència, i a molta distància del que en teoria hauria de ser el paper de Junts.

Amb dades oficials a la mà i un discurs molt contundent, Garriga convidava el president Illa “a aixecar-se vostè molt digne i negar-me aquestes dades”. Vox arriba a ser fins i tot més dur que els partits progressistes en una matèria com l'augment de les agressions sexuals a dones. Com constaten les dades del Ministeri d'Interior, els ciutadans estrangers estan sobrerepresentats en aquesta classe de delictes:

Aquesta dura confrontació per part de Vox i PP suposa un risc per al PSC. La raó és que poden robar-li vots, sobretot en zones marginals, que viuen de primera mà la inseguretat o la degradació dels serveis públics. Encara més si el PSC va arribar amb el discurs d'adreçar Catalunya i "posar-la en marxa" després de la dècada processista.

I Junts i ERC?

A què obeeix la coincidència que la segona i tercera forces del Parlament no exerceixin d'oposició?. La resposta té noms i cognoms: Pedro Sánchez. I és que, amb una evident servitud cap al PSOE a Madrid en matèria de concessions, ni Junts ni ERC tenen marge per a la crítica. En el cas d'ERC, a més, és soci de Govern, i l'últim que volen els republicans és enfrontar-se a les urnes a curt termini.

En darrera instància, el Parlament replica la dinàmica general de la política espanyola, és a dir, els que estan dins del vaixell del sanxisme i els que no. Aquest és el gran eix que divideix el debat públic, i més a Catalunya, on el Govern del PSC és un dels èxits de Sánchez. Paral·lelament a tot això, no cal oblidar que ERC i Junts han perdut tot protagonisme simbòlic amb les seves renovacions fantasma.

Així, no deixa de ser cridaner que la fi de la majoria processista hagi donat lloc a una repetició de lideratges amb Puigdemont i Junqueras al capdavant. La feblesa d'aquesta estratègia es percep en quelcom tan prosaic com que Junts i ERC no tenen una veu clara al Parlament. Si una cosa és evident és que Fernández o Garriga tenen molt més recorregut que algú com Batet o Jové, que amb prou feines són reconeixibles entre la ciutadania.

El tercer en discòrdia

En tot això, hi ha una tercera veu que, tot i que aritmèticament tingui un recorregut gairebé nul, sí que té un gran recorregut mediàtic. Aquesta veu no és altra que Sílvia Orriols. La seva estratègia, en canvi, és molt diferent perquè des d'AC són conscients que no aspiren a robar-li vots al PSC. Ara bé, el que sí que poden és robar vots entre tots aquells votants d'ERC i Junts que perceben el servilisme d'aquests partits cap al PSOE i el PSC. De moment, aquesta estratègia funciona.

Segons l'últim CEO, AC és el partit que més creix al Parlament, passant de dos diputats a una forquilla de deu-dotze. O el que és el mateix: al processisme no li surt de franc renunciar a l'oposició. La prova de foc seran les pròximes eleccions, en particular les municipals, on AC s'ha infiltrat amb molta eficàcia en detriment de Junts.