Jaume Collboni resisteix al xantatge de Colau

Primer un govern i després pressupostos o primer els pressupostos i després un govern? Collboni té clar que el segon. I els Comuns, amb aquesta indefinició bonista que els és tan pròpia, prefereixen el primer.

El dia 22 d'aquest mes s'esgota el termini per aprovar els pressupostos i ningú no sembla abaixar-se del ruc. Colau diu a qui vulgui escoltar-li que Collboni no vol un tripartit perquè és “dòcil amb les elits”. I Collboni - que ja té el pacte tancat amb ERC - no cedeix a la pressió i deixa caure a Colau que, en públic, “el menor espectacle possible”.

L'ou o la gallina versió Barcelona

“Ningú es planteja que hi hagi pressupostos sense un govern”, va dir el 19 de febrer passat la regidora dels Comuns i portaveu de la formació, Janet Sanz. “Primer van les polítiques i després les cadires”, va dir ahir Collboni. A l'espai que hi ha entre aquestes dues frases cap tot el problema polític que hi ha ara mateix a l'Ajuntament de Barcelona. I davant d'això, crides com les que va fer Tardà a la unitat de les esquerres queden més aviat com a exercicis de màrqueting i tacticisme.

El cas és que Collboni i Colau viuen des de fa mesos un pols que s'acaba resolent a l'últim minut. I, quan s'esgoten els terminis de la seva guerra, xuten la pilota cap endavant. O això és el que, si més no, van fer els Comuns fa poc menys d'un mes. El PSC va anunciar al febrer que havia pactat els pressupostos amb ERC, i els Comuns, que es quedaven llavors sols reivindicant el progressisme, els van donar un ultimàtum.

L'ultimàtum de Colau

Aprofitant-se dels tempos burocràtics, els Comuns van aprovar el primer tràmit dels pressupostos i van (auto)guanyar 30 dies que, per allò de la comunicació política, van vendre com un ultimàtum. És més, van dir que si abans dels pressupostos no se signava un pacte de govern - o sigui, de cadires - ells hi votarien en contra. Cosa que van qualificar "d'un exercici de responsabilitat extraordinària” per part seva. S'entén que responsabilitat de donar aire a uns pressupostos sense encara aconseguir els càrrecs corresponents.

Collboni va venir a dir que molt bé i que es veien en un mes, però que els pressupostos eren aquests. Els Comuns van qualificar aquesta jugada de l'alcalde com a “maniobra a la desesperada” i van dir que era “inexplicable” que el PSC s'atrevís a plantejar els pressupostos com una qüestió de confiança. És a dir, que els Comuns es van sorprendre que Collboni els recollís el guant i assumís els riscos.

Faran realitat l'ultimàtum?

I la veritat és que Collboni segueix convençut que és un fanal. “Jo em plantejo estrictament aprovar els pressupostos el dia 22 per majoria”, va dir ahir en una entrevista a TV3. I va afegir: “Qui diu que no volem un acord amb els Comuns? Jo dic que sí que en volem un”. Però el pols és precisament aquí: veure qui trenca primer la corda.

Abans, mentrestant i durant, Colau ha fet la maniobra habitual quan es tracta de negociacions entre partits d'esquerres: sembrar el dubte sobre el valor del seu rival. En alguna ocasió, l'exalcaldessa ha arribat a dir fins i tot que Collboni no s'atreveix a fer-hi un tripartit perquè “és dòcil a les elits” i a certs interessos espuris. Però la pregunta del milió – i tenint en compte que els Comuns estan ara sols – és si Colau s'atrevirà de veritat a votar en contra.