Iran, la pedra a la sabata de l'esquerra: per què els trenca el relat

La mort del president iranià Ebrahim Raisi en accident d'helicòpter ha agafat els líders de l'esquerra i els seus mitjans afins a contrapeu. La majoria han optat pel silenci o un to asèptic moderadament condescendent. Al rerefons hi ha la incòmoda relació del camp progressista amb un règim tirànic opressor de les dones i els moviments socials que, no obstant, encapçala l'aliança contra els Estats Units i Israel.

Això porta a l'esquerra a incórrer en flagrants contradiccions, com aixecar la bandera del feminisme radical però alhora ignorar la lluita de les dones iranianes contra el règim islàmic que les oprimeix. Fins i tot van arribar a dir que reivindicar la lluita d'aquestes dones era atiar el foc de la islamofòbia.

Aquesta contradicció s'ha accentuat encara més amb la guerra del Pròxim Orient, que posa l'Iran al capdavant del bloc propalestí contra Israel. L'esquerra veu a l'Iran un aliat inestimable en la lluita contra l'imperialisme ianki-sionista, i de passada un catalitzador de les seves fantasies filoislàmiques.

La contradicció és que les llibertats que defensa l'esquerra, com la de les dones o la del moviment LGTBI, es troben al campi imperialista ianqui i en canvi són reprimides als règims islàmics.

Règims com el d'Ebrahim Raisi, a qui convé conèixer millor per entendre la contradicció flagrant de l'esquerra.

Qui és en realitat Ebrahim Raisi, el 'carnisser de Teheran'

Nascut al si d'una família religiosa, Ebrahim Raisi es va formar en seminaris islàmics on es va xopar de la llei islàmica abans d'iniciar una fulgurant carrera judicial. Amb vint anys ja era fiscal de districte, i el 1988 va supervisar l'execució de 30.000 dissidents polítics coneguda com la matança de Teheran.

La pressió internacional no només no va tallar la progressió sinó que li va donar un nou impuls, fins a convertir-se en un dels caps del Poder Judicial i Fiscal General del país. El seu meteòric ascens va coincidir amb les bones connexions polítiques.

Unes connexions que es va guanyar gràcies al seu fervor religiós, el seu posicionament conservador i la seva lleialtat al règim teocràtic que governa el país des de fa dècades amb mà de ferro.

Tot i presentar-se a les eleccions del 2021 com un projecte reformista i anticorrupció, la seva victòria va simbolitzar la consolidació del conservadorisme i el fonamentalisme a la República Islàmica iraniana. La seva política exterior es va basar en la ruptura amb Occident i l'enfortiment dels llaços amb els països islàmics i altres aliats tradicionals com Rússia i la Xina.

La seva oposició a Israel el va convertir en un aliat per a l'esquerra propalestina, tot i ser considerat per la comunitat internacional com el cabdill d'un règim autoritari que viola constantment els drets humans.

D'on ve l'admiració de l'esquerra per l'Iran

Per entendre la devoció de l'esquerra cap al règim iranià cal retrocedir fins al 1979, quan l'aiatol·là Khomeini va liderar des de l'exili la revolució islàmica que va enderrocar el xai recolzat pels Estats Units i Occident. La revolució islàmica va estar recolzada per l'esquerra i el moviment estudiantil, i per això les simpaties que continua despertant el règim iranià a l'esquerra occidental.

Però també pel fonamentalisme islàmic, ja que la revolució va suposar el canvi d'un règim autoritari prooccidental per una teocràcia islamista dirigida pels jutges intèrprets de la llei islàmica.

Des de l'occident progressista, antiimperialista i filoislàmic, se segueix veient la revolució iraniana amb romanticisme i idealització. Els intel·lectuals de capçalera de l'esquerra van veure en aquella revolució els subversius potencials de l'Islam davant d'un comunisme obrer ja esgotat. Quan al llarg dels anys l'islamisme va mostrar la cara més cruel en la repressió de la dissidència, dels drets sexuals o de la igualtat de la dona, aquests mateixos intel·lectuals van mirar cap a una altra banda.

Però el pitjor encara havia d'arribar.

La contradicció flagrant de l'esquerra

L'esquerra occidental després de la caiguda de la Unió Soviètica sol veure el món de manera bipolar, dividit entre el camp imperialista i l'antiimperialisme. Això el porta a simpatitzar amb règims oposats a l'imperialisme occidental, amb independència dels estàndards democràtics. En el cas de l'Iran, l'admiració esquerrana va assolir el clímax durant el mandat de Mahmud Ahmadinejad (2005-2013).

La seva presidència, marcada per un gir a la política exterior, va coincidir amb la instal·lació de règims socialistes a Amèrica Llartina, com el d'Hugo Chávez (2002-2013) a Veneçuela, i el d'Evo Morales (2006-2019) a Bolívia. Ahmadinejad es va declarar enemic dels Estats Units, i va estrènyer llaços amb països com Veneçuela, Cuba i Corea del Nord, en el que es va anomenar popularment “l'eix del mal”.

Però a més, Ahmadinejad va fer gala d'un odi furibund cap a Israel, arribant a negar l'Holocaust i desitjant la desaparició de l'Estat israelià.

Sí, també va accelerar el programa nuclear iranià, va atacar les dones i els homosexaules, i va ser acusat de violar sistemàticament els drets humans al seu país. Però a l'esquerra això li era igual, perquè Ahmadinejad representava, amb la seva aliança amb el socialisme llatinoamericà i el seu antiimperialisme, la culminació d'aquella revolució islàmica que havia revifat les aspiracions del camp progressista.

L'ascens d'Ebrahim Raisi en poder va suposar un gir conservador, sobretot a l'esfera social, i això incomoda extremadament a l'esquerra. La revolta de les dones que es tallaven els cabells va ser un exemple, ja que l'esquerra va guardar un vergonyós silenci. El conflicte a Palestina obliga l'esquerra occidental a ignorar les vergonyes del règim iranià, tot i saber que la bandera palestina, igual que la iraniana, simbolitzen la repressió de tot allò que l'esquerra postmoderna defensa a Occident.