Gemma Ubasart, l'amiga d'Iglesias assenyalada pel caos a les presons catalanes

Corria el mes de febrer del 2015 quan Pablo Iglesias va pensar en Gemma Ubasart per encapçalar el projecte de Podem a Catalunya. La formació, creada un any abans, havia aconseguit col·locar cinc diputats al Parlament Europeu i preparava el seu “assalt al cel” de la política nacional. Catalunya, en plena efervescència processista, era un territori clau per a les aspiracions de creixement del partit.

Iglesias va recórrer a Gemma Ubasart per assumir el repte de la incursió de Podem al tortuós escenari polític català. A més de ser amiga seva, reunia algunes qualitats que la convertien en una candidata ideal. Venia de la Ciència Política, com el nucli dur dels fundadors de Podem, i era especialment sensible a l'espai processista en auge gràcies a la defensa del dret d'autodeterminació.

Va ser precisament aquesta convicció la que el va fer trencar amb la direcció a l'octubre del mateix any, i tornar a la universitat. El seu perfil de tertuliana el va fer guanyar prestigi, i Pere Aragonès s'hi va fixar quan va decidir ampliar l'espectre ideològic del Govern després de la ruptura amb Junts. Gemma Ubasart està ara al focus de polèmica per la crisi de les presons catalanes, que té molt a veure amb la seva trajectòria ideològica.

D'amiga d'Erasmus de Pablo Iglesias a defensora del bonisme a les presons

Gemma Ubasart i Pablo Iglesias es van conèixer als carrers de Bolonya quan tots dos eren uns joves estudiants d'Erasmus. Quinze anys més tard, Pablo li va proposar a Gemma liderar Podem a Catalunya, i ella va acceptar encara que aquella aventura no va sortir bé. Va preferir tornar a la docència i la investigació, tasca que compaginava amb una presència activa als mitjans com a analista de l'actualitat catalana.

La politòloga va arribar a la primera línia de la política amb un sobrat bagatge intel·lectual, com a especialista en la investigació sobre el sistema penal i els drets humans. Aquesta faceta va fer que ERC s'hi fixés per assumir la cartera de Justícia el 2022, quan tocava ampliar l'espectre ideològic per governar en solitari. El seu repte era doble, d'una banda agilitzar els tràmits d'una justícia massa lenta, i de l'altra posar ordre en un sistema carcerari sotmès a una pressió cada cop més asfixiant.

En aquest apartat, Ubasart ha intentat traslladar al sistema penitenciari català el seu abecé de les teories antipunitives que predominen a l'esquerra. En una entrevista l'any passat a El Periódico, la consellera instava a “caminar cap a un objectiu de contenció mecànica zero com dicten els organismes internacionals i les institucions europees”. També es mostrava a favor del tercer grau penitenciari o de semillibertat, perquè “el tractament i la reinserció és més fàcil des del medi obert”.

De l'obsessió antipunitivista a la crisi de les presons catalanes

La consellera es va trobar atrapada al mig del foc creuat entre els funcionaris de presons i les organitzacions de drets humans. Fa temps que els treballadors dels centres penitenciaris demanen el canvi d'uns protocols bonistes que els resta qualsevol autoritat davant dels presos. En canvi, l'esquerra va acusar la consellera de cedir davant de les pressions dels sindicats per aprovar “mesures coercitives que porten a un tracte inhumà o degradant” dels reclusos.

La introducció de directives i protocols per evitar la coerció a les presons ha acabat provocant el que els funcionaris feia temps que alerten. L'assassinat d'una cuinera a mans d'un pres violent que havia estat expedientat però tornat a la cuina és la demostració que alguna cosa estava fallant. Els funcionaris demanen ara la dimissió de la consellera, però aquesta no només es tanca en banda sinó que amenaça de sancionar els treballadors que protesten.

La contradicció de tot això és que les organitzacions de drets humans que al seu dia van denunciar Ubasart, ara li fan la campanya ideològica. Així és com la politòloga amiga de Pablo Iglesias s'ha convertit en el trist epitafi d'un Govern d'ERC que passarà a la història per la seva incompetència. La seva ceguesa ideològica i la seva arrogància política són un bon exemple del fons i les formes d'aquest govern el darrer any i mig.