El futur congrés de Junts obre el debat a la dreta

A finals d'octubre, Junts celebrarà un congrés per decidir quins passos seguir els propers mesos i anys. A Catalunya (i fins i tot també dins de la formació), cada cop hi ha més veus que demanen al partit de Puigdemont abraçar el pragmatisme i allunyar-se d'uns posicionaments dogmàtics processistes que porten Junts a la marginalitat política. Tot i això, no sembla que aquest escenari s'acabi convertint en una realitat.

El secretari general, Jordi Turull, ja va advertir que l'objectiu és convertir-se (encara més) en el partit referent del processisme. Això passa per deixar de banda certes posicions ideològiques i convertir-se (encara més) en una formació prou transversal com per incorporar perfils de centreesquerra o socialdemòcrates que apostin bàsicament per la independència.

Vaja, el que han estat els últims anys, però una mica més. Encara que aquesta estratègia els hagi portat a ser pràcticament irrellevants a la política institucional a Catalunya (la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Sant Cugat són les dues úniques administracions mínimament rellevants que ocupen).

Abraçar, encara que sigui de boqueta, l'"octubrisme" i voler portar la bandera de la transversalitat amb dirigents com Aurora Madaula (que ideològicament bé podria formar part d'ERC), els ha portat a perdre gairebé tota quota de poder que tenien a Catalunya. Tot i això, a Junts sembla que estan entossudits a seguir en la mateixa direcció, posant ara de nou Carles Puigdemont com a president del partit.

Tot apunta que, si no hi ha canvis els propers mesos, els que desitgen un gir pragmàtic i menys dogmàtic de Junts hauran d'esperar. I, entre aquests, no només hi ha gent de la formació juntaire, que hi sospiren malgrat no dir-ho públicament. També a Gènova, seu del PP, semblen desitjar aquest canvi de rumb al partit de Puigdemont.

Esteban González Pons tornava a obrir la porta aquesta setmana a construir ponts amb Junts. Sempre, això sí, que aquests ponts entrin “dins del marc constitucional” i per a “objectius constitucionals”. No és un posicionament nou. En anteriors ocasions, la cúpula del PP ja ha apuntat en la mateixa direcció. Es tracta d'un posicionament que ha generat molt de debat no només dins del partit, sinó a la dreta en general a tot Espanya.

Si Junts aparqués el seu dogmatisme (un dogmatisme que tampoc és que li serveixi per tornar a convèncer els abstencionistes indepes, tal com es va demostrar el 12-M passat a les eleccions catalanes), a Gènova ho celebrarien, sens dubte. Feijóo mai s'ha trobat còmode tenint com a pràcticament únic soci potencial Vox i semblen desitjar que torni una cosa semblant a Convergència.

Aquesta és la visió que tenen a la cúpula, és clar. Perquè no tothom dins del PP pensa el mateix. Alejandro Fernández, líder dels populars a Catalunya, no es cansa d'advertir els seus superiors que 'la vella Convergència' ni hi és ni se l'espera. I no està sol en aquesta idea. Però qui mana és Feijóo i és ell i el seu equip els qui tracen l'estratègia del partit.

A la cúpula del PP no amaguen el desig que Junts abandoni la seva estratègia de “confrontació amb l'Estat”. Un Estat amb el qual pacten investidures i grups parlamentaris propis i redacten conjuntament lleis d'amnistia, però aquest és un altre debat. En qualsevol cas, el posicionament i la insistència dels populars en aquesta via no fa més que provocar noves escletxes a la dreta.

Després de les declaracions de González Pons, dirigents de Vox no van tardar a alçar la veu. “Parlen d'urgència nacional i negocien amb Junts. Són un frau i ara sabem per què no van frenar l'amnistia al Senat”, recordava el vicepresident del partit d'Abascal i líder de la formació a Catalunya, Ignacio Garriga.

El que és clar és que el congrés d'octubre de Junts marcarà el futur de la política, no només catalana, sinó també espanyola. Un retorn al pragmatisme es pot convertir en un terratrèmol a escala estatal. I una insistència en aquest fals ''octubrisme' pot provocar que a Gènova finalment desisteixin dels seus intents de convèncer els juntaires per aconseguir pactes. Passi el que passi, qui s'ho mira de reüll és un Pedro Sánchez amb una fràgil majoria al Congrés dels Diputats.