L'esquerra a Catalunya ja no suma, i Aliança Catalana i Vox sumarien 35 diputats

El mapa polític català ha fet un tomb amb l’últim sondeig publicat per La Vanguardia. Les dades apunten a l’enfonsament de l’esquerra i l’avenç de les noves forces de dreta. Segons l’enquesta d’Ipsos, la suma de PSC, ERC, Comuns i CUP es queda en 66 escons, insuficient per revalidar una majoria.

Ni tan sols l’anomenada sociovergència, un hipotètic pacte entre PSC i Junts, seria suficient per garantir l’estabilitat. Aquest escenari obre la porta a una etapa de bloqueig polític, amb la possibilitat real de repetició electoral. En qualsevol cas, el més rellevant és la interpretació sociològica de fons.

L’ascens d’Orriols i Vox

La dada més cridanera és el creixement d’Aliança Catalana. La formació de Sílvia Orriols no para d’escalar en intenció de vot. Fa tot just uns dies una altra enquesta li atorgava 14 escons i ara el sondeig d’Ipsos ja li’n dona 19. Amb aquesta xifra, es quedaria a només dos diputats de Junts, que cauria fins als 21.

Vox també capitalitza el desgast del processisme i de l’esquerra, passant d’11 a 16 escons. La suma d’Aliança Catalana i Vox arribaria als 35 diputats, un bloc que fins fa poc semblava impensable en la política catalana. Entre ambdós partits representarien gairebé una cinquena part del Parlament.

Per situar el creixement de Vox n’hi ha prou de dir que els de Garriga són a 1,2 punts d’igualar en vots a Junts. Així mateix, també cal destacar que Vox guanya a AC en vots; la diferència d’escons obeeix al sistema electoral. Això és important per captar la dimensió real (no cuinada pel repartiment) de la sociologia electoral.

El PP, en canvi, s’estanca i perdria força. Alejandro Fernández retrocediria de 15 a 13 diputats, confirmant que els populars no aconsegueixen consolidar-se a l’espai constitucionalista. Això, però, no és cap novetat perquè és un crit a veus que el PP té problemes estructurals per fer front a la nova realitat política.

Per la seva banda, ERC i Junts s’enfonsen en paral·lel. Tots dos partits empatarien a la forquilla dels 20 escons, molt lluny dels resultats que van arribar a ostentar durant el cicle del procés. L’estratègia de sostenir Pedro Sánchez a Madrid i Salvador Illa a Catalunya sembla haver desgastat tots dos per igual.

L’independentisme, a més, mostra ara una fractura interna evident. Junts i Aliança Catalana sumarien 40 diputats, però els seus projectes són incompatibles. Un defensa el pragmatisme negociador amb el PSOE, mentre que l’altre es presenta com una força obertament unilateralista.

L’enquesta, en definitiva, confirma que el cordó sanitari ha fracassat. La insistència a excloure determinades forces ha acabat enfortint el seu discurs i multiplicant els seus suports. Catalunya s’encamina cap a un nou cicle en què l’hegemonia de l’esquerra i del processisme es desvaneix.

Què podem interpretar?

La primera interpretació ha de ser panoràmica, i no és altra que la confirmació que el postprocés continua amb el seu pas lent però constant. D’aquesta manera, el panorama polític que es dibuixa a l’horitzó constata dos aspectes. El primer, que el tripartit és un fruit del caprici aritmètic (depèn literalment d’un diputat), el segon, el nou debat polític.

Sobre el tripartit, podem dir que és només l’eina que ha servit per vehicular el col·lapse del processisme. Per la resta, és una confluència de partits que no respon a cap projecte substancial més enllà dels interessos comuns pragmàtics. D’una banda, el ‘sanxisme’ via Salvador Illa, i de l’altra la minimització de danys d’ERC i Comuns.

Sobre el nou debat polític queda evidenciat que Catalunya no és cap novetat en comparació amb la resta d’Europa. Només era qüestió de temps que noves veus i actors reciclessin la realitat al cas català. Ara bé, és cert que el cas català compta amb la particularitat de ser una síntesi molt distintiva de nacionalismes creuats i progressisme ambiental.