ERC i Sumar: per què s'està enfonsant l'esquerra

El terratrèmol Errejón, que amenaça d'acabar d'enfonsar del tot el ja desgastat projecte de Sumar, ha tret aquests dies el focus d'una altra crisi, la d'ERC. En realitat, les dues crisis són gots comunicants. La descomposició fruit de les lluites internes coincideix amb una caiguda electoral, i escàndols com el d'Errejón a Sumar o el de l'estructura B a ERC que acaben dinamitant la poca credibilitat que els queda.

En el cas de Sumar, el cas Errejón ha fet emergir la ruptura de l'esquerra espanyola que feia temps que es forjava. Podem ha aprofitat per venjar-se de Yolanda Díaz i dins de Sumar s'ha obert una guerra entre diverses faccions com Esquerra Unida. Errejón ha estat l'accelerador d'una crisi que va començar amb Podem al Govern i que va continuar amb la ruptura interna i l'aparició de Sumar.

En el cas d'ERC hi ha també una lluita evident pel poder del vell aparell quan les coses han començat a anar mal donades. En tots dos casos la crisi electoral ha estat el detonant de les crisis interna, encara que en el cas d'ERC la seva implantació territorial permet sobreviure amb més solvència. Com en el cas de Podem i Sumar, ERC també ha pagat el preu del seu fracàs al poder més enllà d'una retòrica buida.

Esclaus dels seus errors

ERC afronta un congrés clau per renovar-lo, i d'això dependrà el seu renaixement o quedar convertida en una força residual a Catalunya. Tot i la crisi, és difícil que ERC desaparegui del tot, perquè és un partit històric a Catalunya amb una sòlida implantació territorial i importants connexions amb el poder econòmic.

Molt diferent és això de Sumar, una confluència de recent creació, sense implantació territorial ni quadres mitjans, i assentada només en la rellevància pública dels seus líders. L'ocàs de Yolanda Díaz, que va renunciar al seu lideratge al juny, i la tèrbola caiguda d'Errejón, deixen l'organització escapçada i incapaç de manejar la crisi.

Però més enllà de les diferències, que són evidents, ERC i Sumar són al final esclaus dels seus errors. Esquerra, per haver alimentat un procés del qual va baixar a les primeres de canvi iniciant un canvi de rumb estratègic que ningú va entendre. I a qui no ha ajudat el desgast en un esperpèntic govern en minoria que no ha funcionat més com a agència de col·locació i altaveu de tota mena de deliris woke que donen l'esquena a la realitat social.

Tampoc no es queda enrere Sumar, que va néixer com a alternativa a Podem per revertir el declivi de l'esquerra transformadora i ha acabat sent una sucursal del PSOE. Quan els electors han identificat ERC i Sumar com a meres corretges de transmissió del poder, i com a aparells esgotats en si mateixos, han deixat de votar-los. I això, lluny d'afavorir una correcció, ha intensificat les lluites internes que esgoten les energies per a qualsevol renovació interna.

Crisi a Podem i la CUP

Tampoc Podem i la CUP no han sabut revertir un progressiu procés de decadència que els ha desplaçat de la centralitat política a la marginalitat. Podem va arribar a formar part del "Govern més progressista de la història", i encara que durant l'etapa de Pablo Iglesias va aconseguir incidir en molts avenços socials, finalment no va aconseguir deixar la seva empremta. Això explica que els morats hagin passat de ser al Govern a formar part del grup mixt al Congrés.

La CUP també va acusar la seva incapacitat d'influir en el poder. Tot i que van arribar a tenir la clau de la governabilitat a Catalunya, van renunciar a entrar al govern i van acabar identificats com a col·laboradors necessaris juntament amb ERC i Junts del fracàs del Procés. Això ha coincidit amb un context advers d'auge de les tendències conservadores, que igual que ERC, Sumar i Podemos, ha fet que senzillament el discurs deixi d'estar de moda.

Podem intenta ressorgir aprofitant l'altaveu que encara li donen els seus cinc diputats al Congrés i Irene Montero des del Parlament Europeu. La CUP intenta treure el cap amb un procés de regeneració basat en trobades i assemblees i sustentat sobre la base de la qual va néixer, el poder municipalista.