Esquerra Republicana de Catalunya, un any en caiguda lliure

Aquest 28 de maig s'ha complert un any de les eleccions municipals en què ERC va perdre 300.000 vots i va passar de primera a tercera força. Aquell desastre va marcar l'inici d'una crisi en la formació republicana que ha culminat un any després amb l'enfonsament a les eleccions catalanes del 12 de maig. L'epitafi poden ser les europees del 9 de juny que ve, en què l'abstencionisme indepe amenaça d'acabar d'enfonsar els partits processistes, i en especial Esquerra.

Tot i que la crisi del processisme ha colpejat també Junts, ERC és sens dubte la gran assenyalada per l'independentisme indignat com a responsable del fracàs del Procés. El desastre del 12-M ha assenyalat l'esgotament del projecte iniciat fa tretze anys amb la presidència d'Oriol Junqueras i l'ascens de Marta Rovira a la secretaria general del partit, i el fracàs de la seva estratègia d'acostament al PSOE.

La dimissió de Pere Aragonès i la renúncia de Marta Rovira a la reelecció han obert un procés de canvi a la cúpula del partit. Ara només falta saber què passarà amb Oriol Junqueras, que sembla disposat a aferrar-se al càrrec, i amb Gabriel Rufián, un dels principals assenyalats per l'anno horribilis d'ERC. Per entendre la descomposició cal retrotreure's el 2021, quan sota la batuta de Junqueras el partit va aconseguir els millors resultats de la història recent.

Eleccions municipals 28-M: el primer avís

A les eleccions catalanes del 2021, Pere Aragonès va aconseguir un resultat històric per al seu partit amb 33 diputats i més de 600.000 vots. Aleshores, el tàndem Junqueras-Rovira ja havia iniciat el viratge estratègic consistent a donar suport a Pedro Sánchez i avançar cap a una distensió amb l'Estat espanyol. Esquerra havia permès trencar el bloqueig polític al Congrés dels Diputats, a canvi dels indults i la promesa d'una taula de diàleg que havia de portar a un nou referèndum.

Però el Govern de Pedro Sánchez va donar per acabat el Procés amb l'aprovació dels indults i la taula de diàleg va quedar interrompuda. A més, l'octubre del 2022 es va trencar el govern independentista amb la sortida de Junts i ERC es va quedar sol al timó, governant amb 33 diputats de 135. L'independentisme va veure allò com una traïció dels partits processistes i especialment ERC, soci preferent del PSOE a Madrid.

Setmanes abans de les eleccions municipals del 28 de maig del 2023 va començar a circular per les xarxes socials una campanya que demanava l'abstenció com a càstig a ERC i Junts. Aquelles eleccions van estar marcades per la baixa participació, i Esquerra en va patir les principals conseqüències. Gabriel Rufián, la candidatura del qual a Santa Coloma de Gramenet va fracassar estrepitosament, va ser assenyalat com un dels responsables de la caiguda del partit.

Patacada a les generals

El fracàs electoral va encoratjar les veus internes del partit que demanaven un pas a Junqueras, Rovira i Rufián. Però la inesperada convocatòria d'eleccions anticipades per part de Pedro Sánchez va ajornar el relleu a la cúpula i va donar una nova oportunitat per recuperar l'alè. Junqueras va fer orelles sordes al clam de les bases i, malgrat introduir cares noves com Joan Queralt i Francesc-Marc Álvaro, va renovar la seva confiança en Gabriel Rufián.

L'abstencionisme, enfortit pel seu impacte a les municipals, va estendre la seva influència a les xarxes socials durant la campanya electoral. El resultat va ser la pèrdua de mig milió de vots per part dels partits independentistes i de sis diputats en el cas d'ERC. Tampoc no hi va haver llavors dimissions, i Junqueras va líder personalment les negociacions amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez.

El fracàs a les generals va marcar un punt d'inflexió en la crisi interna del partit, que va deixar cedir a Junts la clau de la governabilitat a Espanya. A l'horitzó hi havia a més les eleccions catalanes que, davant la crisi del govern en minoria, obrien una pugna entre Oriol Junqueras i Pere Aragonès pel control del partit. Mentrestant, les bases seguien demanant una renovació dels lideratges del partit i una rectificació de l'estratègia per redreçar el rumb d'una crisi ja molt evident.

Negociacions a remolc de Junts i crisi de govern

Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez no van fer sinó empitjorar la crisi del partit. Els líders del partit es van negar a dimitir després dels mals resultats de les municipals i les generals, i van persistir a més a més en l'estratègia de la negociació amb el PSOE. Mentre que Junts parlava d'amnistia i referèndum, els republicans posaven damunt la taula el pacte fiscal i el traspàs de Rodalies.

ERC va vendre la investidura de Pedro Sánchez com un nou èxit a l'avenç del Procés a Catalunya. Això, però, va ser percebut com la confirmació de l'esgotament d'un partit i un projecte que a més feia aigües a Catalunya. Mentre es decidia el govern a Madrid, a Catalunya una successió de crisi assetjaven el Govern Aragonès i deixaven la legislatura al caire de la dissolució.

Si el govern no va caure llavors va ser només pel tacticisme del PSC, que rebia ordres de Moncloa de sostenir Aragonès com fos, i de Junts, que esperava l'aprovació de l'amnistia per al retorn de Puigdemont. Però les crisis s'anaven acumulant una darrere l'altra (sanitaris, educació, pagesos, sequera) desgastant encara més la imatge d'ERC. El final va arribar de la manera més inesperada, pel bloqueig als pressupostos pel Hard Rock, i encara que Pere Aragonès va intentar fer un Pedro Sánchez avançant les eleccions, la cosa va acabar de la pitjor forma.

Agonia, col·lapse i crisi

Pere Aragonès va intentar utilitzar el càrrec institucional per fer campanya, però ni això va acabar funcionant. ERC va perdre 180.000 vots i 13 escons, i la gravetat de la situació es va visualitzar en una crida d'atenció: els republicans van perdre la primera plaça al 85% dels municipis on s'havien imposat tres anys enrere. Sembla difícil que el partit pugui remuntar la situació amb Junqueras al capdavant, encara que aquest vol ser reelegit per les bases al proper congrés nacional.

Lluny de ser un revulsiu, sembla que les eleccions europees van camí d'aprofundir encara més en el declivi de la formació republicana. La crisi d'ERC es nodreix de la frustració de les bases independentistes, però també del desgast del partit al govern de la Generalitat. Els catalans identifiquen Esquerra amb el procés de decadència que pateix la regió en qüestions com la immigració i la seguretat.

Junqueras, Rufián i Aragonès són les cares visibles de l'enfonsament del partit, però n'hi ha d'altres assenyalats com els consellers del Govern Tània Verge i Joan Ignasi Elena. La pèrdua de vots es deu al'abstenció, però també al transvasament de vots a partits com el PSC i Junts que proposen un model d'ordre oposat al bonisme i les polítiques woke fomentades pel Govern Aragonès. L'única sortida per revertir la situació és una renovació dels lideratges que, per ara, es fa difícil d'imaginar.