Carles Puigdemont tocant-se les ulleres en un gest de reflexió
POLÍTICA

S'ensorra tota l'estratègia de l''exili' i Puigdemont queda als peus dels cavalls

La retirada de la immunitat qüestiona el relat de Waterloo

Cop dur per als “exiliats” del procés. El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ha dictaminat aquest matí que Carles Puigdemont, Toni Comí i Clara Ponsatí no tenen immunitat parlamentària. Això permet al jutge Llarena reactivar les ordres de detenció per portar-los a Espanya i que siguin jutjats.

Es tracta d'un dur cop per al processisme, que va sustentar la seva estratègia en la internacionalització del conflicte català i el mite dels exiliats.

Carles Puigdemont en primer pla saludant amb cara somrient

Després de la fallida declaració unilateral d'independència a Catalunya, set líders del procés van fugir del país. Des de llavors, la propaganda independentista va ordir un relat consistent a vincular els fugats amb l'exili republicà del 1939. Una cosa, per cert, que va ser criticada per l'Associació Catalana d'Expressos del Franquisme.

Al llarg d'aquests sis anys, els exiliats han travessat un complex periple judicial de detencions, presons preventives, recursos, immunitats i ordres de detenció. Alguns, com Meritxell Serret i Anna Gabriel, van tornar a Espanya. Altres, com el nucli dur de Waterloo, van persistir en la seva estratègia de quedar-se a l'estranger i continuar alimentant el mite de l'exili.

De l'èpica a l'oblit

Hi va haver un moment en què el mite de l'exili va jugar un paper fonamental.

D'una banda, va servir per legitimar els líders del procés cessats pel 155, i especialment a Carles Puigdemont com a president legítim de Catalunya. D'altra banda, la càrrega simbòlica reforçava el relat del combat democràtic contra la “dictadura espanyola”. Per tant, l'“exili” va permetre seguir alimentant el somni independentista després de la derrota i mobilitzar les bases als carrers.

Cartell penjat a la façana d'un edifici de la plaça de Vic amb la cara del polític Carles Puigdemont

Però el pas dels anys i la progressiva desescalada del conflicte català ha anat arraconant els exiliats a una mera referència folklòrica. La figura de Puigdemont i òrgans com el Consell de la República ja no representen més que un independentisme radicalitzat i cada cop més aïllat.

La seva capacitat d'influència encara es va veure més reduïda amb els indults i la sortida de la presó d'Oriol Junqueras. El lideratge del procés en mans de Junqueras i Aragonès ha erosionat encara més la “legitimitat” de Puigdemont.

Des de llavors es debat entre tornar a Espanya com un nou Tarradellas i encapçalar la batalla final per l'hegemonia de l'independentisme. O continuar alimentant el mite de l'exili des de l'ostracisme de Waterloo.

Adéu al mite de l'exili

Les petites victòries judicials a Europa eren el clau ardent de Puigdemont i els seus acòlits per mantenir viu el relat. Ara, la retirada de la immunitat fa que el mite de l'exili s'ensorri i Puigdemont quedi als peus dels cavalls.

Judicialment, Puigdemont i els seus encara poden recórrer i continuar allargant el procés judicial per guanyar temps. Però políticament i moralment suposa una dura derrota per a la seva estratègia. La retirada de la immunitat acosta una mica més el moment més temut pels “exiliats”, la seva imatge asseguts davant de la justícia espanyola.