Les dues morts en fals del procés

El 10 d'octubre del 2017, el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va proclamar la declaració d'independència i tot seguit la va suspendre. Dies després, el Govern espanyol va intervenir Catalunya i Carles Puigdemont va creuar la frontera amb un maleter. Allò va suposar un punt d'inflexió al procés, però no la seva mort.

L'independentisme va iniciar una llarga travessia pel desert, amb una divisió cada cop més evident però encara amb repunts de mobilització i activisme. Una bona mostra van ser les protestes contra la sentència al Procés, a l'octubre del 2019. A partir de llavors, l'esgotament i l'erràtic comportament dels partits processistes i els seus líders van anar ofegant el fervor del moviment independentista.

En els darrers anys hem assistit almenys a dues falses morts del Procés, l'última aquesta setmana passada. El PSOE va anunciar solemnement la fi d'una dècada de conflicte a Catalunya il'obertura d'una etapa de retrobament i diàleg dins de la Constitució. Però aquesta no era la primera vegada que donaven per mort el Procés sense estar-ho, i hi ha el dubte de si aquesta vegada ha mort realment.

Juny de 2021, la primera falsa mort del Procés

A la ressaca postprocés, Puigdemont va optar pel camí de la confrontació des de l'exili mentre Oriol Junqueras, a la presó, ordenava al seu partit recuperar l'estratègia del diàleg. Allò va portar a la creació de la famosa taula de diàleg entre el Govern de Pere Aragonès i el Govern de Pedro Sánchez. Una taula, per cert, que va ser el detonant de la ruptura entre ERC i Junts al Govern.

L'estratègia marcada per Junqueras va trobar la seva oportunitat en la necessitat del suport d'ERC per part del PSOE al Govern espanyol. El resultat van ser els indults, que Pedro Sánchez havia repetit fins a la sacietat que no concediria. La seva aprovació, el juliol del 2021, va portar el PSOE a proclamar la mort del Procés i l'obertura d'una nova etapa d'entesa a Catalunya.

Pedro Sánchez va construir llavors un relat en què es presentava com el pacificador de Catalunya després del pitjor conflicte que havia travessat la democràcia espanyola. ERC i el PSOE van enterrar la destral de guerra i la taula de diàleg va estar-hi més d'un any sense reunir-se. Però el procés estava lluny d'acabar, i els resultats capritxosos de les eleccions del 23 de juliol del 2023 es van encarregar de demostrar-ho.

Març de 2024, la segona falsa mort del Procés

El discurs del ministre de la Presidència i de Justícia, Felix Bolaños, per anunciar l'acord sobre l'amnistia dijous passat, és un calc del de juny del 2021. El PSOE dóna per finalitzat el conflicte a Catalunya i anuncia una nova etapa de concòrdia . Aquesta vegada no només han aconseguit sotmetre Esquerra, sinó també (res ni més ni menys) Carles Puigdemont.

El triomfalisme dista molt del relat que venen als seus ERC i Junts, que plantegen l'amnistia com un punt de no retorn cap al referèndum d'autodeterminació. El pacte amb el PSOE i l'amnistia suposen la condemna política de Puigdemont, el capital polític del qual ha quedat reduït per un grapat d'escons al Congrés. Però ni l'amnistia no significa la mort del Procés, ni la renúncia de la via unilateral acabarà amb el processisme.

De fet, el Procés va néixer precisament com una operació per salvar el nacionalisme català (CiU), acorralat per la corrupció en un moment d'alta conflictivitat social. Com a tal, el seu propòsit no era altre que anar cremant etapes (passar pantalla, deien) per conservar els espais de poder dels seus projectes polítics. Una part important de l'independentisme ja se n'ha adonat i ha pres un altre camí, però el Procés i el processisme no només no han mort sinó que segueixen molt vius.