Del 23-J al 12-M: Els deu mesos que culminen la crisi política a Espanya i Catalunya

El desastre electoral del PSOE a les municipals del 28 de maig va desencadenar un procés de catarsi política que culmina un any després amb sengles crisis a Espanya i Catalunya. El president del Govern va sorprendre tothom convocant unes eleccions anticipades que semblaven com un plebiscit a la figura de Pedro Sánchez. Contra tot pronòstic el PSOE va aconseguir salvar els mobles, però amb un resultat enverinat que ha accelerat la crisi política tant a Madrid com a Barcelona.

Pedro Sánchez va aconseguir evitar la majoria absoluta de PP i Vox, però per formar govern necessitava sí o sí els vots de Carles Puigdemont. Aleshores es va obrir un ardu procés de negociació que va obligar el PSOE a acceptar l'amnistia a canvi de la investidura. Pedro Sánchez va ser investit el 16 de novembre, enmig d'una forta pressió social amb manifestacions als carrers i conats de violència davant de la seu socialista a Ferraz.

“Acaba de cometre vostè un error”, va dir Feijóo a Pedro Sánchez després de ser investit, una premonició que només uns mesos després s'ha revelat com a encert. Sánchez creia que la necessitat dels uns i dels altres serviria per mantenir unit la cola del nou Govern Frankenstein. Tot anava bé fins que el 29 de gener Junts va dir 'no' a la llei d'amnistia, i es van començar a acumular els problemes al president.

Espanya i Catalunya, ingovernables

El PSOE havia aconseguit el més difícil mantenir un cert equilibri entre dos partits rivals com ERC i Junts, que fins i tot van arribar a acostar posicions durant la negociació de l'amnistia. Però l'inesperat 'no' de Junts a l'amnistia va obligar a endarrerir no només la llei sinó també els Pressupostos Generals de l'Estat 2024. Per si no n'hi hagués prou, al febrer va esclatar el cas Koldo, un escàndol de corrupció que implicava alts càrrecs del govern socialista com la presidenta del Congrés, Francina Armengol, il'exministre de Sanitat i home clau de Sánchez a Catalunya, Salvador Illa.

Assetjat per l'escàndol de corrupció, Pedro Sánchez observava atònit la caiguda del govern català. I aquesta vegada no podia donar la culpa a la dreta, perquè havien estat els seus propis socis de coalició els que havien desencadenat la crisi. El rebuig dels Comuns als pressupostos de Pere Aragonès pel projecte del Hard Rock va portar el president a dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades per al 12 de maig.

La crisi catalana obria un període d'incertesa que se sumava a la feblesa d'un PSOE incapaç d'aprovar els pressupostos i assenyalat per la corrupció. Els socialistes competeixen ara en una campanya electoral contra Puigdemont, a qui ells mateixos han salvat permetent tornar a Catalunya, i amb el seu candidat debilitat per l'ombra de la corrupció. Aquesta setmana s'ha complicat quan, després del paperó d'Illa a la comissió d'investigació al Congrés dels Diputats, s'ha conegut l'admissió a tràmit de la denúncia contra Begoña Gómez, esposa del president, per presumpte tràfic d'influències i corrupció als negocis.

Més que una crisi política

Pedro Sánchez, a qui ja se'l notava especialment esgotat aquestes últimes setmanes, ha anunciat per sorpresa que medita presentar la seva dimissió. Més enllà de si va de debò o és un fanal, el seu anunci marca un punt d'inflexió en aquesta legislatura infernal que se li està fent pujada des del principi. Al novembre molts es preguntaven quan trigaria a caure un govern que semblava no tenir ni cap ni peus, però ningú imaginava un procés tan vertiginós de descomposició.

En només deu mesos semblen haver eclosionat totes les contradiccions en què navegava feia temps la política espanyola, i que Pedro Sánchez aconseguia dissimular amb una interminable fugida cap endavant. El seu primer error va ser prestar-se al xantatge de Puigdemont i agitar el vesper català pensant que podia mantenir els actors sota control. El seu segon error ha estat pensar que els seus socis actuarien sempre amb una lleialtat infrangible, quan en realitat tant Sumar com ERC han demostrat obeir només els seus propis interessos.

Però, a més, Sánchez ha fet gala d'una incommensurable prepotència perquè es considera intocable i impermeable la corrupció. Però la seva caiguda, si és que cau, assenyalaria no només la fi d'un personatge sinó també d'un sistema, el sanxisme, basat en la submissió dels principis a les necessitats pròpies. Per això el que està passant a Madrid i Barcelona, com un cordó umbilical, és molt més que una crisi política, és una crisi institucional que sumi els dos escenaris en una gran incertesa.

La fi del sanxisme?

El sanxisme es basa fonamentalment en la divisió del panorama polític espanyol en dos blocs, el de l'esquerra aliada amb els nacionalismes perifèrics, i el de la dreta aliada amb l'extrema dreta. Pedro Sánchez va arribar al poder com la nova esperança de la socialdemocràcia per deixar enrere els temps foscos de la corrupció i l'austeritat del PP de Mariano Rajoy. En aquesta aventura necessitava Podem, que va arrossegar el PSOE cap a l'esquerra, i els independentistes de Bildu i ERC, per forjar la idea que la reforma democràtica a Espanya passava per la reformula territorial.

El primer Govern Frankenstein ja va evidenciar les insalvables contradiccions entre el PSOE i Podem, que van acabar amb la dimissió de Pablo Iglesias. D'aquí va sorgir el procés d'assimilació de Podem que va culminar amb Sumar, la funció del qual passava a ser harmonitzar la coalició en un moment de creixement de la dreta. El pla de Sánchez a llarg passava per estrènyer els llaços amb Sumar alhora que es recolzava a Bildu i ERC com a garants de l'estabilitat progressista la propera dècada.

L'aliança amb ERC li havia permès pacificar Catalunya, i tot feia pensar en un govern tripartit a la Generalitat per consolidar els plans de Sánchez. Però l'aliança obligada amb Puigdemont, l'amnistia i la caiguda del Govern han arruïnat totes les seves aspiracions. Ara Catalunya avança cap a un bloqueig polític més que probable, amb ERC i el PSC més distanciats que mai, i un Govern progressista a Espanya que podria caure abans del molts calculaven.

Però la fi del sanxisme no suposaria la fi del PSOE, on hi ha veus que fa temps que demanen una rectificació de l'estratègia traçada per Sánchez. Sense Pedro Sánchez tornaria a obrir-se el debat sobre la gran coalició amb el PP, que reclamen tant els poders econòmics com un sector del PP reticent a Vox. Seria la fi del sanxisme i la tornada del PSOE a l'ordre institucional que permetria també augmentar les expectatives d'un govern constitucionalista a Catalunya.