El curiós silenci de Gabriel Rufián en plena baralla entre ERC i Podemos

Gabriel Rufián sintetitza en una única figura una de les característiques més bàsiques de la partitocràcia: la barreja entre política i transcendència mediàtica. Rufián ha forjat aquesta figura a base d’un perfil polaritzador i molt dur. Això explica que aixequi moltes passions en un i altre sentit.

L’impacte mediàtic li permet a Rufián ser un vers lliure en moltes ocasions, quelcom que l’ha portat, per exemple, a tenir molta amistat amb Podemos i les seves tesis plurinacionals. Ningú no passa per alt que Rufián ha tingut molts elogis cap a figures com Ione Belarra o Irene Montero. De fet, ha reivindicat que Montero hauria de ser la líder de l’esquerra espanyola.

Ara bé, una altra de les característiques de ser molt mediàtic és mesurar els silencis, i ara assistim a un dels silencis de Rufián. Aquests dies, ERC i Podemos s’han enganxat en un debat bizantí sobre el “racisme” dels Mossos i de Catalunya en general. En una recent entrevista per a l’Ara, Belarra va dir que el traspàs de competències d’immigració a Catalunya només conduirà a batudes racistes i coses per l’estil.

Això, que ha tocat la fibra nerviosa nacionalista, ha caigut molt malament a la galàxia processista. Han estat molts els qui han carregat contra Belarra i Podemos, entre ells Oriol Junqueras. A través de xarxes, Junqueras deia sobre les paraules de Belarra que “abans, aquestes coses les deien Albert Rivera i Inés Arrimadas”:

Tot seguit, va aparèixer Iglesias per llançar-li un dard a Junqueras i recordar-li que ells, els de Podemos, el van anar a visitar a la presó. “No ens faltis al respecte”, concloïa Iglesias:

I Rufián?

I Gabriel Rufián no ha dit res. Com a molt, i com és habitual quan vols esquivar debats, ha compartit missatges de persones afins a ERC. Es tracta de missatges moderats que, en l’estil d’ERC, no acaben de ser gaire concrets:

El rellevant és que es confirma un altre cop que Rufián és una figura política amb la suficient sobirania per no seguir els dictats del partit. Al contrari, es pot permetre obrir debats, tancar-ne d’altres, obviar els que li convinguin. D’aquesta manera, es reforça la idea que Rufián és un polític més funcional per a la maquinària política de Madrid que de Catalunya.

De passada, Rufián ja agafa lloc en el pròxim escenari d’un govern del PP, potser amb el suport de Vox, en què l’esquerra es queda sense el paraigua sanxista. En aquest sentit, és d’esperar alguna mena d’estratègia conjunta per part de les esquerres “sobiranistes”. I allà Rufián tindrà un paper molt destacat.