ACN, Europa Press, e-Notícies La CUP i Podemos, dues cares de l'enfonsament de la nova esquerra
Els anticapitalistes afronten un procés de declivi i refundació
Hi va haver un moment en què la CUP i Podem van representar, a Catalunya ia Espanya, els grans anhels de transformació social. El 2012 la CUP va entrar per primera vegada al Parlament amb tres diputats, i el 2014 Podem va obtenir els seus primers representants a les eleccions europees. Una dècada després, cupaires i morats afronten un procés de renovació per sobreviure als seus enfonsaments respectius.
El cas de la CUP és paradigmàtic de l'enfonsament de la nova esquerra. La pèrdua de representació al Congrés dels Diputats el 23-J passat va assenyalar tràgicament la culminació d'un lent procés de declivi. L'esquerra independentista, que durant anys va aconseguir convertir-se en un projecte transversal, s'ha vist arrossegada per la falta d'estratègia i lideratges en un procés de crisi general del processisme.
A Podem, la sortida de Pablo Iglesias el 2021 i la seva designació de Yolanda Díaz com a successora va obrir una guerra que ha acabat fagocitant el partit. Igual que la CUP, els darrers anys els morats han passat de ser un partit de masses a un projecte cada vegada amb menys suport. La ruptura entre Sumar i Podem, consumada fa pocs dies, és la culminació d'aquesta crisi general de l'esquerra.
Procés de regeneració
La CUP ha iniciat ara un procés de regeneració que han batejat com a Procés Garbí. Els anticapitalistes es conjuren per “desbordar els propis límits, ser-ne molts més, i no interpel·lar només una minoria sinó el conjunt de la classe treballadora”. A més a més, l'organització vol aprofitar aquest procés de refundació per trobar nous lideratges.
Podem es troba en un procés similar, encara que a diferència de la CUP renuncia a fer autocrítica i posa el focus a les crítiques a Sumar. També a diferència dels cupaires, Podem ja té els quadres, i el que manca és múscul per rellançar el projecte. L'altre gran problema de formació són els problemes econòmics.
La CUP s'ha fixat com a objectiu la regeneració del seu espai per arribar amb garanties a les eleccions catalanes del febrer del 2025. Podem vol convertir les eleccions europees del 2024 en un primer plebiscit entre ells i Sumar. Tant per a uns com per a altres, les enquestes no són de moment gaire prometedores.
Sorts paral·leles
La sort de cupaires i morats contrasta amb els seus espais homòlegs, que de moment han aconseguit sobreviure incrustats al sistema. Per exemple, el declivi de la CUP contrasta amb l'auge d'EH Bildu, que està en posició de disputar-li al PNB la presidència del País Basc aquest 2024. Bildu ha aconseguit créixer fent de crossa del Govern de Pedro Sánchez.
Una cosa semblant ha passat amb Podem i Sumar. Els de Yolanda Díaz han consolidat la seva posició mimetitzant-se amb el PSOE al Govern de coalició, mentre que Podem podria acabar fins i tot fora del Congrés a les properes eleccions. La sort d'EH Bildu i Sumar, en contrast amb CUP i Podemos, mostra la deriva de la nova esquerra.
D'una banda hi ha l'estratègia, i és clar que l'aposta per una estratègia de màxims s'ha endut cupaires i podemetes. D'altra banda, hi ha la pèrdua de connexió amb les masses populars. En un context difícil com l'actual, molts votants han entès que CUP i Podem han deixat de ser útils a la seva funció.
Més notícies: