Els Comuns, dues cares amb el PSC: durs a Barcelona i complaents al Parlament

El passat 8 d’abril, el Govern de Salvador Illa va anunciar un acord amb ERC, Comuns i la CUP en matèria d’habitatge. Només tres mesos després, els Comuns han anunciat la ruptura de les relacions amb el PSC a Barcelona precisament per l’habitatge. BComú exigeix al govern de Jaume Collboni que aturi els desnonaments de tres edificis okupats al barri de Vallcarca.

L’habitatge és el tema principal de l’agenda dels Comuns en aquesta legislatura. Per això resulta cridaner que sigui precisament aquest tema el que posi en evidència la desorientació estratègica de la formació. Mentre al Parlament es mostren condescendents amb el PSC, a Barcelona treuen les urpes.

Aquesta mateixa setmana hem assistit a un exercici de funambulisme dels Comuns per justificar que continuïn donant suport al PSC tot i la corrupció del PSOE. El seu portaveu David Cid ha dit que són “implacables” amb la corrupció, però que no trencaran amb els socialistes per entregar el govern als “fatxes”. El mateix Illa va verbalitzar en seu parlamentària que el seu govern se sosté gràcies a la inquebrantable fidelitat dels seus socis, ERC i Comuns.

Les dues cares dels Comuns amb el PSC

Tant a Madrid com al Parlament, dona la sensació que no hi ha absolutament res que pugui trencar l’aliança de Comuns-Sumar amb el PSOE. Però en canvi, BComú imposa la seva pròpia estratègia a nivell municipal, que passa per la rivalitat amb els socialistes.

Això té la seva explicació. L’estratègia dels Comuns a nivell català respon a les necessitats de Sumar a Madrid. Això passa per l’aliança progressista contra l’extrema dreta i sostenir a tota costa el Govern de Pedro Sánchez.

Això hauria de tenir com a conseqüència l’entrada dels Comuns al govern de Jaume Collboni. Però el colauisme funciona com una força autònoma en el seu centre neuràlgic, Barcelona. Allà es deu no només als seus propis interessos, sinó també a tot un teixit social i organitzatiu que va crear i alimentar durant els seus anys al govern.

El principal suport d’aquesta xarxa és el moviment de l’habitatge, que els Comuns controlen de manera hegemònica a la ciutat comtal. El Sindicat de Llogateres afí al colauisme, juntament amb altres organitzacions, va liderar aquest dimecres la mobilització contra un desallotjament a Vallcarca. És precisament a Vallcarca on més s’evidencia la distància entre Collboni i la formació liderada per Janet Sanz.

Aquesta mobilització va portar els Comuns a accelerar la seva guerra contra el govern municipal: “O el govern de Jaume Collboni atura els desnonaments de Vallcarca de manera immediata, o no negociarem res amb el govern. Ni parlarem de la modificació de crèdit, ni d’ordenances fiscals, ni de pressupostos”, ha dit Sanz.

Els Comuns mantenen la seva estratègia de confrontació a Barcelona tot i mostrar-se al Parlament com el soci més fiable del PSC. Això augmenta les contradiccions de la formació, en plena crisi de credibilitat. 

El poder a costa de tot

Els Comuns estan havent de transigir amb les contradiccions inherents a governar amb el PSC. Un PSC que, dirigit per Illa a la Generalitat i Collboni a l’ajuntament de Barcelona, té un clar biaix conservador.

Els Comuns es vanaglorien d’haver arrossegat el PSC a l’esquerra en temes com l’habitatge. Però a canvi han hagut d’empassar-se l’ampliació de l’aeroport, que era una de les seves línies vermelles com en el seu moment ho va ser el Hard Rock. En aquella ocasió van fer caure Pere Aragonès, però ara no es plantegen fer-ho amb Salvador Illa.

Són les contradiccions dels Comuns, que amb les enquestes a la mà han assumit l’estratègia de mantenir-se al poder a tota costa. De la mateixa manera que Yolanda Díaz no trencarà amb Pedro Sánchez per molta corrupció que surti, tampoc els Comuns trencaran amb Illa. Es mantindran fidels malgrat totes les contradiccions, i d’aquí a dos anys ja es veurà.

Una altra cosa és Barcelona, ja que els Comuns veuen les eleccions municipals de 2027 com a claus per rellançar el seu projecte. Necessiten marcar perfil esquerrà davant Collboni i conservar els seus vincles amb el moviment de l’habitatge. Això, i esperar el retorn triomfal de Colau...