La carambola processista: sense pressupostos a Espanya, Catalunya i Barcelona per al 2025

Després de moltes diferències, PSOE i Junts s'han posat d'acord en una cosa, i és que no hi haurà Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) aquest 2025. Pedro Sánchez segueix el mateix camí que els seus homòlegs a Catalunya i Barcelona. Les tres institucions més importants per als catalans hauran de prorrogar els seus comptes mentre el món trontolla.

No es tracta de res banal. Prorrogar els comptes obliga els governs a haver d'hipotecar les inversions previstes per a aquest any. La qual cosa situa Espanya, Catalunya i Barcelona en una posició d'extrema debilitat en un moment de grans desafiaments.

Si a Madrid ha estat Junts qui ha ensopegat els pressupostos, a Catalunya el fracàs porta la signatura d'ERC. En ambdós casos, la responsabilitat recau també sobre el PSOE i el PSC, i el seu empeny per lligar-se al processisme. El mateix a Barcelona, on Jaume Collboni ha estat incapaç de trobar l'estabilitat en un any i mig.

Jaume Collboni, la primera víctima

El processisme no són unes sigles concretes, sinó una manera de funcionar que ha portat Catalunya a la paràlisi institucional en els últims deu anys. El post-procés, liderat pel PSOE a Madrid i el PSC a Catalunya, és més del mateix. Els socialistes han hipotecat el seu govern als capricis dels partits processistes en decadència.

Jaume Collboni va ser el primer que es va plantar davant les exigències dels Comuns, que volien seguir governant a Barcelona des de l'oposició.

Van utilitzar la negociació dels pressupostos per posar línies vermelles a Collboni, davant la por que aquest desmantellés la Barcelona d'Ada Colau. Malgrat tenir el sí d'ERC, la intransigència dels Comuns va obligar l'alcalde a prorrogar els comptes de 2025.

És el mateix que va passar fa un any quan la intransigència dels Comuns va deixar Pere Aragonès sense pressupostos, obligant-lo a convocar eleccions.

Aquesta forma de fer política s'està instal·lant com una normalitat a Catalunya. Sense majories suficients, els governs queden en mans de minories que imposen el xantatge com a negociació.

Salvador Illa, maniat

L'arribada de Salvador Illa a la Generalitat va desfermar l'eufòria en les files socialistes, però no han trigat a donar-se un bany de realitat. La negociació dels pressupostos va coincidir amb la reelecció d'Oriol Junqueras com a president d'ERC. En la seva necessitat de marcar paquet davant Junts, els republicans van dir que sense finançament singular no hi hauria pressupostos.

Salvador Illa va preferir renunciar als pressupostos abans que buscar altres aliats. Ara segueix negociant amb ERC i Comuns un suplement de crèdit per poder tenir almenys una mica de marge amb els comptes.

La qual cosa no amaga el seu fracàs, ja que no podrà fer moltes de les inversions previstes per rellançar Catalunya aquest 2025.

Encara que el pitjor no és això, sinó la sensació que el Govern està maniat pels seus socis, que sumen 26 diputats de 135. A Catalunya, els Comuns semblen uns socis més fiables a Barcelona, just el contrari del que passa amb ERC. Si a Barcelona s'han mostrat com un aliat sòlid, a Catalunya són constants els seus vaivens.

Pedro Sánchez, el colofó

El Govern d'Espanya seguirà el mateix camí que la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.

La relació amb els seus socis està tan debilitada que Pedro Sánchez ha renunciat fins i tot a presentar els comptes. En el rerefons hi ha la desestabilització constant de Junts, insaciable malgrat les moltes concessions rebudes fins ara.

Pedro Sánchez creia que podria governar amb relativa estabilitat amb el suport d'ERC i Junts, però s'ha demostrat que era una ingenuïtat. Els partits processistes porten una dècada paralitzant les institucions a Catalunya, i el Congrés dels Diputats no anava a ser menys. Donar la clau de la governabilitat a Junts era una cosa que només podia sortir malament.

Els socialistes més optimistes creuen que quan s'arregli el de l'amnistia tot millorarà. Però en el millor dels casos, serà només la prèvia de més exigències i més bloquejos per part dels partits processistes.

La contradicció és que sense pressupostos a Espanya, a Catalunya i a Madrid, el PSOE i el PSC seran encara més esclaus del processisme.