El bloqueig polític o com el procés ha convertit Catalunya en un país ingovernable

Catalunya celebra el proper 12 de maig unes eleccions clau en què es decideix seguir amb el Procés o obrir una nova etapa. La realitat és que, amb les enquestes a la mà i tenint en compte l'escenari actual, sembla difícil que algú pugui acoblar una majoria parlamentària. L'explicació és la ruptura dels blocs polítics, conseqüència de deu anys de processisme.

La política catalana sempre va estar marcada per la divisió esquerra-dreta, en què CiU hegemonitzava l'espectre nacionalista conservador, i ERC, PSC i IC-V feien de contrapès. La irrupció del procés va introduir la variable independentista, que va fulminar la tradicional divisió esquerra-dreta. Ara el nacionalisme conservador no té prou força per governar sol com en temps del pujolisme, i ERC rebutja governar amb el PSC dificultant així la formació d'un govern d'esquerres.

Com que el PSC no té amb qui formar una majoria i que l'independentisme, segons les enquestes, tampoc no suma, el més probable és que hi hagi un bloqueig i noves eleccions. No és res de nou, tenint en compte que en els darrers 18 anys hi ha hagut set eleccions a Catalunya. Una mostra més de la destrucció a què ha portat el Procés, que no sembla tenir solució a curt i mitjà termini.

Bloqueig polític i repetició electoral

Les enquestes assenyalen Salvador Illa com a clar vencedor de les eleccions, però lluny de la majoria per formar govern. Si no és capaç de convèncer ERC per formar un tripartit amb els Comuns, la governabilitat a Catalunya es complica molt. Només hi ha dues alternatives més: que l'independentisme (ERC, Junts i CUP) aconsegueixi superar els 68 diputats, o que Puigdemont guanyi les eleccions i Salvador Illa en faciliti la investidura.

Amb el previsible marge d'error de les enquestes, és molt poc probable que hi hagi un tomb prou gran per evitar el bloqueig. Això s'explica per l'existència a Catalunya de tres grans partits (PSC, ERC i Junts) amb un vot molt estable, entre 30 i 40 diputats, i diversos partits per sota dels 10 escons. Això fa molt difícil que un dels grans partits pugui superar els 40 diputats, i que els de baix, com el PP, Vox, els Comuns i la CUP, aconsegueixin anar més enllà dels 10-15 diputats.

El problema per a Pere Aragonès i Carles Puigdemont és que el creixement de l'un va en detriment de l'altre, posant així en risc la majoria independentista. Les noves alternatives com Aliança Catalana, lluny de solucionar l'embolic, ho compliquen encara més. Perquè a part de dividir el vot independentista n'afavoreixen la polarització ideològica, dificultant així la formació d'una majoria.

Crisi política i institucional

Amb el temps, s'ha demostrat que el procés no era un projecte d'alliberament nacional, sinó una lluita pel poder entre els partits nacionalistes. El fracàs del procés ha empitjorat encara més l'enfrontament entre ERC i Junts, que pateixen una crisi de confiança de l'electorat alhora que floreixen noves alternatives nascudes de la frustració. Això deixa un país totalment ingovernable, perquè ni l'independentisme no té prou força, ni l'esquerra i la dreta constitucionalista poden formar una majoria parlamentària.

El problema és que no hi ha cap solució, ja que la fragmentació parlamentària i la ruptura dels blocs dificulta l'aparició de noves majories. Els processistes no tenen força per governar, però tenen prou estabilitat per mantenir la seva presència i impedir una alternativa. L'única opció de girar full al procés seria una aliança constitucionalista, però per això el PSC hauria de pactar amb PP i Vox.

Si res no ho remeia, i sembla que no, Catalunya anirà a una repetició electoral amb el risc de repetir els mateixos resultats i eternitzar el bloqueig polític. Això planteja una crisi política i institucional de conseqüències imprevisibles, també per al Govern espanyol. Per això tampoc cal descartar que Illa rebi ordres de Ferraz per fer algun moviment inesperat que desbloquegi la situació.