L'altra cara de l'escàndol d'ERC: el procés sempre va ser una lluita pel poder

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) experimenta un dels processos d'implosió més salvatges d'un partit català en els últims temps.

En tot just un any ha dilapidat no només el poder polític aconseguit en la darrera dècada sinó també la reputació i la credibilitat collides durant un segle d'història. L'escàndol dels cartells vexatoris cap a Pasqual i Ernest Maragall amb l'alzheimer pel mig és el trist colofó del procés de destrucció de l'espai republicà.

El fet que existís a ERC una estructura paral·lela dedicada a la guerra bruta, i que el mateix partit el tapés, revela moltes coses. Entre altres, que malgrat estar disfressat de grans eslògans i bons propòsits, el Procés mai no va deixar de ser una lluita pel poder.

Una lluita entre ERC i els hereus de CiU per controlar l'espai nacionalista que s'estava descomponent després de la reforma de l'Estatut.

Guerra bruta pel poder

La curta experiència de la coalició Junts pel Sí, empesa per la necessitat, va ser insuficient per enterrar la guerra fratricida entre l'esquerra independentista i la dreta nacionalista conversa al separatisme. El procés de destrucció de l'espai polític a Catalunya ha estat tan salvatge que també ha obert dures lluites internes als partits.

Això s'ha fet més evident al'espai de l'extinta CiU, on han sorgit múltiples partits com el PDeCAT i un gran projecte, Junts, amb tres corrents interns.

Però tampoc ERC no s'ha vist exempt de la divisió.

Oriol Junqueras ha estat una figura incontestable durant l'auge del partit que el va portar a collir resultats històrics a Catalunya. Les tensions internes van romandre ocultes durant un temps, però el desgast al Govern i els últims fracassos electorals han fet que explotés tot de cop.

Ara, la secretària general, Marta Rovira, disputa la successió a Oriol Junqueras mentre un altre sector crític demana pas per netejar el partit i reprendre el rumb independentista.

L'espai cada cop més reduït de poder, el descarrilament del Procés i la desorientació política, han empitjorat la guerra dins de l'independentisme, tant entre ERC i Junts com dins de les mateixes organitzacions. I això ha obligat moltes vegades a jugar al límit del reglament i utilitzar estratègies com a mínim poc ètiques.

Cosa que no seria tan cridanera si no fos perquè els líders processistes sempre van vendre el Procés no només com una lluita per la independència de Catalunya sinó també com l'avantguarda de la democràcia i la transparència davant de la tirania i el joc brut.

Doble moral

Però encara que a ERC la degradació és més evident, no és exclusiu d'aquesta formació. Sense anar més lluny, Junts també va ser escenari no fa tant d'una guerra interna amb acusacions creuades d'assetjament, masclisme i autoritarisme. Dues diputades van arribar a querellar-se contra els seus propis companys del grup parlamentari, i després van ser apartades i sotmeses a una comissió de garanties amb dubtoses garanties d'imparcialitat.

No només els partits, també les estructures que en el seu moment van gaudir de gran prestigi dins de l'independentisme han acabat arrossegades pel fang del joc brut. Com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), on uns sectors acusen els altres, o el Consell de la República, on el seu vicepresident, Toni Comín, ha estat acusat de colpista i corrupte pels mateixos afiliats.

Precisament el Consell de la República s'ha convertit en el mirall trencat del Procés per excel·lència: qui s'erigiria com a líder del món lliure i democràtic, Carles Puigdemont, es va carregar l'òrgan legislatiu del seu quiosquet de la nit al dia per evitar les crítiques durant la negociació amb el PSOE.

Ara acusen Toni Comín, mà dreta de Puigdemont, d'utilitzar fons del Consell per a despeses personals i favors a amics i familiars. Això porta a la conclusió que el Procés, a més d'una lluita pel poder, va ser també una font d'enriquiment per a molts.

El pitjor és que els seus líders han deixat darrere seu la destrucció de l'espai polític a Catalunya i una frustració social de conseqüències imprevisibles.