9-J: les eleccions que poden canviar l'Europa que hem conegut fins ara

Ja estem una altra vegada en campanya electoral. Ara, per decidir la composició del Parlament Europeu per als propers cinc anys. Són unes eleccions que poden canviar la política que s'ha seguit històricament a Europa. Sobretot, per l'auge dels partits identitaris a tot el continent.

En clau espanyola, el Partit Popular intentarà capitalitzar el descontentament amb Pedro Sánchez i el PSOE. Els populars, amb Dolors Montserrat al capdavant, surten a guanyar. De fet, totes les enquestes (menys el CIS de Tezanos) els donen com a clars vencedors amb entre 24 i 25 diputats (ara en tenen 13).

Per la seva banda, els socialistes confien que l'auge del partit de Feijóo no els afecti gaire. La candidatura liderada per Teresa Ribera aspira a poder mantenir els 21 diputats actuals o, si més no, no caure gaire.

Qui sí que podria augmentar la seva representació és Vox, que actualment té 4 eurodiputats i les enquestes els auguren entre 5 i 7. Seguint amb formacions d'àmbit nacional, Sumar entraria amb 4, Podemos passaria de 6 a 1 o 3 i Ciutadans, que actualment en té 8, somia mantenir la seva representació al Parlament Europeu.

Finalment, tenim formacions com ERC (Ara Repúbliques, 3), Junts (3) o PNB (CEUS, 1), que busquen també mantenir els seus escons. Qui ho té més difícil és el partit de Puigdemont, que podria caure a un sol eurodiputat. Cas a part és Se Acabó la FIesta, d'Alvise Pérez, que podria ser la sorpresa d'aquestes eleccions amb la seva irrupció al Parlament Europeu.

La pròxima Europa, diferent la que hem conegut fins ara?

De moment, les enquestes pronostiquen un terratrèmol a la política europea per a la propera legislatura. Després d'anys amb els socialdemòcrates i els populars europeus (PPE) sent socis fidels, això podria canviar a partir del proper 9 de juny.

Els sondejos ja auguren que al Parlament Europeu es plasmarà la tendència que s'ha vist a molts països del continent. Es tracta de l'auge dels partits identitaris i considerats antiglobalistes, dividits en els grups Conservadors i Reformistes (ECR) i Identitat i Democràcia (ID).

En aquests dos grups tenim Vox a Espanya, els Germans d'Itàlia de Giorgia Meloni, la Lliga de Matteo Salvini també d'Itàlia, Reagrupació Nacional de Marine Le Pen, Alternativa per a Alemanya, Unió Cívica de Viktor Orbán a Hongria (tot i que no forma part de cap d'aquests dos grups) o el Partit per la Llibertat del neerlandès Geert Wilders, entre d'altres.

L'ascens previsible d'aquests partits pot provocar que el PPE trenqui amb la seva tradició de pactar habitualment amb socialdemòcrates i liberals (Renew Europe) i s'obri a arribar acords amb les formacions identitàries, especialment amb els Conservadors i Reformistes. De fet, cada cop hi ha més veus dins dels populars europeus que veuen amb bons ulls pactar puntualment amb ells.

Això canviaria completament l'escenari polític europeu actual. I és que, a efectes pràctics, els partits situats a la dreta del PPE han patit històricament un cordó sanitari que ara podria tenir els dies comptats. Tot i això, hi ha un altre element que cal tenir en compte: la divisió existent entre les formacions identitàries i antiglobalistes.

La dreta identitària, dividida

Tot i pensar el mateix en qüestions com la defensa de la sobirania nacional dels Estats membres, la seva crítica als anomenats “buròcrates de Brussel·les”, a l'Agenda 2030 i al globalisme o la seva lluita per protegir les fronteres i defensar la “civilització occidental europea”, aquests partits es troben actualment dividits.

D'una banda tenim els Conservadors i Reformistes (ECR), grup del qual formen part Vox, Meloni, els Demòcrates de Suècia o el PiS de Polònia, entre d'altres. D'altra banda tenim Identitat i Democràcia (ID), formada per Le Pen, Salvini o Alternativa per Alemanya, que aquest dijous ha estat expulsat d'ID per unes declaracions polèmiques d'un dels seus dirigents. En elles va afirmar que no es podia catalogar de criminals tots els que portaven un uniforme de les SS.

Una de les diferències principals entre ells és que l'ECR se situa més proper a l'atlantisme que no pas ID. De fet, la guerra a Ucraïna ha evidenciat les seves distàncies, ja que, en línies generals, ECR té una posició més favorable a Ucraïna que ID, que han arribat a considerar fins i tot de pro-rus.

Més enllà d'aquestes diferències, la qüestió és que les enquestes pronostiquen que un gran ascens per a ECR i ID, que si decidissin ajuntar els seus grups (quelcom que per ara no està previst) podrien convertir-se, fins i tot, en l'eurogrup amb més força al proper Parlament Europeu.

Més enllà d'aquestes divisions, el que és clar és que el seu auge podria fer canviar no només les històriques aliances europees, sinó també algunes de les polítiques que marcaran el futur d'Europa. Això sí, l'acostament del PPE a aquests partits es donaria per la part d'ECR. En qualsevol cas, és clar que alguna cosa està canviant al continent. I aquest canvi es podrà veure, previsiblement, a partir del 9 de juny.