2023, l'any de l'enfonsament del processisme

La sortida de Junts per Catalunya del Govern, el 7 d'octubre de 2022, va marcar el principi de l'enfonsament dels partits processistes. Enfrascats en les seves pròpies batalles, ERC i Junts han perdut aquest 2023 bona part del suport de les seves bases. Els batacazos electorals i els acords amb el PSOE marquen un abans i un després en aquest procés de declivi.

Les municipals del 28 de maig van ser la primera prova de foc per a uns partits que ja donaven símptomes d'esgotament. ERC va passar de primera a tercera força a Catalunya, i Junts va perdre gairebé tot el seu poder territorial. Però el més significatiu d'aquelles eleccions va ser el naixement de l'abstencionisme indepe.

Els independentistes indignats es van mobilitzar a les xarxes socials per castigar ERC, Junts i la CUP. El resultat va ser un històric batacazo dels partits processistes a les eleccions del 23-J. En total, 700.000 vots menys que el 2019, nou escons perduts i la CUP fora del Congrés dels Diputats.

Però amb el pas dels mesos s'ha demostrat que els partits independentistes han perdut aquest 2023 alguna cosa més que un grapat de vots. L'auge de noves forces i nous lideratges amenaça amb donar la puntilla als vells partits. El final podria estar més a prop del que s'esperava, en les pròximes eleccions catalanes.

Un abans i un després

La situació actual al Parlament és significativa del que està passant: ERC no té la suficient força per sostenir un govern en minoria que fa aigües per tot arreu, però Junts tampoc té múscul per tombar-lo. Mentrestant, Salvador Illa somriu i espera pacientment el seu moment.

Les eleccions catalanes estan previstes per a febrer de 2025, però sembla que Pere Aragonès podria avançar-les a la tardor de 2024. ERC i Junts continuen rivalitzant per hegemonitzar el moviment independentista. Però la realitat és que aquestes eleccions podrien marcar un abans i un després en el panorama polític català.

Primer, perquè segons les enquestes seria la primera vegada que els independentistes no sumen i això obligaria a formar un govern alternatiu com PSC-ERC-Comuns. Segon, perquè podria representar la ruptura definitiva de l'independentisme, amb l'ascens de noves propostes. Una d'elles és Aliança Catalana, una altra l'ANC i la seva llista cívica.

Dos grans amenaces

A la seva manera, Aliança Catalana i l'ANC encarnen significativament la crisi del processisme. El partit de Sílvia Orriols ha aconseguit trencar el tabú de la immigració i atreure al seu terreny a Junts per Catalunya. Amb el seu projecte antiprocessista i identitari, posen en un mateix nivell la independència amb la supervivència nacional.

El de l'ANC també és significatiu perquè suposa la ruptura del bloc processista. L'entitat presidida per Dolors Feliu havia passat a ser juntament amb el Consell de la República una pota més de l'entramat de Junts en la seva lluita contra ERC. Però el pacte de Junts amb el PSOE ho ha canviat tot.

L'amenaça de la llista cívica indica que les bases ja posen en el mateix sac a Junts i a ERC com a “traïdors” i “botiflers”. Si Aliança Catalana i la llista cívica es presenten a les pròximes eleccions al Parlament, ERC, Junts i la CUP podrien rebre el toc definitiu. En aquest context, els acords amb el PSOE semblen ser només una desesperada fugida cap endavant.

La fugida cap endavant

Els resultats del 23-J van posar en mans d'ERC i Junts un caramel enverinat: d'una banda tenir el govern espanyol a les seves mans, d'altra banda, la responsabilitat de no decebre les seves bases. Finalment, republicans i postconvergents han escollit la pragmàtica davant de l'èpica.

Això és més significatiu en el cas de Junts, que fins ara advocava per la confrontació. El càlcul de Puigdemont és simple, l'acord d'investidura li permet sobreviure uns mesos més. El suficient perquè s'aprovi la llei d'amnistia i Carles Puigdemont pugui tornar a Catalunya.

Passa el mateix amb ERC, encara que la rehabilitació d'Oriol Junqueras, més que un avantatge, obre una nova guerra amb Pere Aragonès. La pregunta és si la rehabilitació de Junqueras i el retorn de Puigdemont serà suficient per esborrar d'un cop l'animadversió que susciten. De moment, aquest 2023 quedarà com l'any de l'enfonsament del processisme.