El precedent Kirk: no són les formes, estúpid

El 10 de setembre va ser assassinat a sang freda un dels comentaristes conservadors més influents del món: Charlie Kirk. Un jove que acabava d’entrar a la trentena i que s’havia caracteritzat per anar als campus universitaris estatunidencs a debatre pacíficament. Centres d’elit que promouen la diversitat, els drets humans i la llibertat d’expressió, però que deixarien de moderat a McCarthy en la seva lluita en contra del comunisme. Cal afegir a tot això que són la punta de llança de l’esquerra identitària. Les universitats sempre han estat segrestades pel mateix patró ideològic, fins i tot, en ple franquisme, la majoria d’elles eren un cau de comunistes i socialistes.

Vaig descobrir la figura de Kirk en un dels molts vídeos on es feia viral debatent amb gent d’aquestes institucions tan prestigioses (que paguen els contribuents estatunidencs i reben finançament de llocs tan democràtics com Qatar), i de seguida podies copsar la força argumentaria del jove conservador: respectuós, eloqüent i ben preparat intel·lectualment. La seva excussió pública marca un abans i un després.

Salvant les distàncies, algunes persones m’han recriminat que, a vegades, el meu to a xarxes no és prou respectuós (obviant que normalment no ho és quan responc a amenaces de mort, insults i tota mena d’improperis), doncs, veient el panorama, cal asseverar-los que: no, no són les formes, estúpid, és el fons — faig referència a la cèlebre frase d’en Clinton (circa 1992, “It's the economy, stupid”) —. Scruton plantejava que la principal diferència entre l’esquerra i la dreta política és que ells pensen que nosaltres som perversos; nosaltres simplement pensem que ells s’equivoquen.

I ara què? Com es pot pair que els màxims defensors dels drets humans, la tolerància i la diversitat siguin uns autèntics sàtrapes amb les opinions alienes? Això que hom pot considerar una exageració és un fet irrefutable: els democrats van negar-se a fer un minut de silenci a l’hemicicle després d’aquest atemptat. Vull recordar que, aquells que ens considerem de dretes, som sistemàticament acusats de ser pràcticament Hitler o acòlits de Mussolini, però la realitat és que són els líders de dretes els que són perseguits actualment: van intentar matar a Bolsonaro el 2018, a Trump en dues ocasions (2024), van assassinar a Shinzo Abe el 2022, Fernando Villavicencio el 2023 i a Miguel Uribe el 2025, entre altres. S’ha de rebutjar la violència política vingui d’on vingui. 

Tot aquest clima de crispació ha coincidit en la mateixa setmana en què s’ha fet viral l’assassinat d’una jove ucraïnesa, Iryna Zarutska. Els fets van succeir el passat 22 d’agost mentre anava tranquil·lament amb els seus auriculars en un tren de Charlotte. El seu assassinat fou a mans del que avui en dia els defensors de la tolerància anomenarien un “home racialitzat”.

Iryna no tindrà el reconeixement de George Floyd. De fet, només cal comprovar com, fins al 7 de setembre, AP News (una agència global de notícies) tenia una entrada amb 74,221 peces parlant de Floyd, però cap ni una sobre la jove ucraïnesa. Els demòcrates van encetar una campanya en la qual pràcticament obligaven la gent a agenollar-se i, els rics del món, feien el paperot demostrant com de conscienciats estaven amb el tema. Recordo perfectament a Vinicius i a la majoria dels futbolistes que feien aquesta performance en prime time per demostrar que ells eren bones persones.

En aquest context hi ha una opinió pública americana commocionada pel vil assassinat d’Iryna. El crim venia acompanyat de la mirada hieràtica dels passatgers del tren, aquests també, “persones racialitzades”. M’ha costat molt veure aquell vídeo, però d'ençà que l’apunyala fins que algú s’hi acosta, passen gairebé tres minuts, la seva sang raja, la seva vida es veu truncada. Fugia d’una guerra. S’ha fet molt viral el fet que aquesta jove tenia a la seva habitació un cartell de Black life matters. Totes les vides importen.

Tornant a Kirk, només sento rebuig i decepció. Molta decepció. Constato impàvid que el problema no són les formes. Ja no val la famosa al·locució de Quintilià: fortiter in re, suaviter in modo[suau en les formes, fort en el fons]. No hi ha solució ni entesa amb aquells que, pel sol fet de ser conservador, celebrarien la teva mort. Conec a molta gent d’esquerres, sé que la majoria són bones persones i que rebutgen la violència com a arma política. Malgrat això, les seves idees contenen aquest punt de ressentiment que indueix a la violència. No pot haver-hi cap pont d’unió entre aquells que advoquem pels debats oberts i els que voldrien afusellar-nos per pensar diferent. 

Allò que defensava Kirk era una vida envoltat de la seva família. Avui dos nens petits s’han quedat sense pare perquè algú no ha pogut aguantar el feixuc càstig que un altre no pensi com ell i ho expressi educadament. Potser en l’àmbit de Catalunya molta gent no entén qui és aquest noi i per què això pot tenir conseqüències polítiques. El president Trump li ha dedicat piulades i fins i tot ha fet un vídeo a la Casa Blanca denunciant-ne els fets. Netanyahu, Meloni, Milei, Obama i altres líders mundials han posat el crit al cel pel que ha passat. Han assassinat al símbol de tota una generació que rebutja els postulats d’això que anomenen “esquerra woke”. Molts zoomers, com jo, hem escoltat les seves intervencions, hem discrepat, hem après i hem admirat la valentia de posar-se davant de gent que, en el seu furor intern, et posaria a picar pedra a un gulag. 

El que més em dol és que els mitjans tradicionals, tan bel·ligerants i combatius com han sigut amb el cas de George Floyd, han callat o, en el pitjor dels casos, han volgut justificar el fet apel·lant a les seves idees “polèmiques”. El més problemàtic que deia era que existeixen dos sexes, era provida, sionista, volia controlar la immigració massiva i defensava la família tradicional. Se li atribueix a Chesterton la següent frase (parafrasejant-la): arribarà un moment en què haurem de treure l’espasa per defensar que l’herba és verda.

De tots els comentaristes d’aquest perfil, Kirk no era, ni de bon tros, d’allò que més podien titllar de “radical”. El problema d’això és que pots matar a una persona i, intrínsecament, pensar que la matèria ho és tot. Les seves idees prevalen, l'invisible perdura. La quantitat de sang que s’ha vessat en nom de les religions, del nacionalisme i dels fanatismes de tota mena no han esborrat les idees i és que aquestes no hi ha armes que les combatin. Com a molt pots aspirar a transformar-les amb el pas del temps. Matar-lo només provocarà que n’apareguin més com ell. Deia Kierkegaard que “el tirà mor, i el seu regnat s’acaba. El màrtir mor, i el seu regnat comença”. El regnat de Kirk acaba de començar.