Els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial

Espanya no va participar en la Primera Guerra Mundial. La seva neutralitat no estava adornada de nobles propòsits ni d’un antibel·licisme impropi de l’època. Va ser una absència obligada per la manifesta incapacitat econòmica i material per poder enfrontar-se amb les potències europees del moment.

Tot i que no es va prendre partit amb exèrcits, els espanyols sí que ho van fer amb afinitats. Els diaris es van posicionar a favor d’un bàndol o un altre i la visió d’aquests era tan panegirista com alguns diaris digitals d’avui dia, fins al punt de poder llegir poques anàlisis que no estiguessin contaminades per l’evident biaix.

El nacionalisme català estava en un dels seus millors moments. Les eleccions de 1907 havien impulsat una agrupació de partits que s’havien unit sota el nom “Solidaritat Catalana” i que van aconseguir el 1907, 41 dels 44 escons possibles a les circumscripcions de les províncies catalanes.

L’any 1914 es va aconseguir l’aspiració de què Catalunya tingués una entitat política, mitjançant la mancomunitat de les quatre diputacions provincials en un ens que va ser presidit pel precursor del nacionalisme (no confondre amb el catalanisme previ d’Almirall i el Centre Català) Enric Prat de la Riba.

Els republicans espanyols, adoradors de la República Francesa, es van posar des del minut zero la samarreta d’aliadòfils. Els monàrquics dinàstics es van dividir segons la seva gradació de liberalisme o conservadorisme.

A Catalunya, que era molt més rica que la resta d’Espanya, la Lliga havia aconseguit un sorpasso hegemònic respecte als partits dinàstics nacionals. Tanmateix, dins del mateix sentiment nacionalista, van començar a aflorar moviments que pretenien anar més enllà del tacticisme amb què es movien Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Francesc Cambó. Els joves, sempre esperonats pel fuet de la rebel·lia, començaven a exigir anar més enllà en una causa catalanista plena d’idealisme, romanticisme historicista i un profund sentiment ètnic de rebuig a la resta d’espanyols endarrerits, incultes, bruts… No és que a Catalunya no n’hi hagués, és que les joventuts de la Lliga estaven nodrides pels fills de la burgesia que s’havia enriquit amb un acusat proteccionisme estatal.

La Guerra Europea, perquè els altres cognoms els va posar la historiografia, va servir de catalitzadora per al desenvolupament de discursos polítics i identitaris que van instrumentalitzar la crida a empunyar les armes en defensa dels valors democràtics que representaven els aliats. Les agrupacions nacionalistes catalanes van jugar un paper crucial en la difusió d’idees sobre la participació de voluntaris en el conflicte. L’idealisme va fer forat i alguns centenars de catalans es van allistar per combatre sota bandera francesa, tot i que acompanyant les couleurs de la quatribarrada.

Tant a la Lliga com a l’Institut Agrícola de Catalunya estaven convençuts de què una participació activa en el conflicte podria ajudar a enfortir la identitat i les reivindicacions de Catalunya. Francesc Macià, que havia renunciat a la seva acta de diputat el 1915, desencantat amb la Lliga i en un procés de reflexió que va durar només fins a l’any següent, perquè, tot i anunciar el seu abandonament definitiu del parlament, va tornar a presentar-s’hi i aconseguir escó, va viatjar a França i va fer de corresponsal de La Publicitat. L'experiència bèl·lica de Macià es reduïa a un petit escarafall carlí quan era alumne a l’Acadèmia de Guadalajara, va redactar sis articles on explicava el meravellós sistema logístic de l’Exèrcit Francès.

El gran impulsor de la crida al voluntariat català en suport a França va ser el metge Joan Solé i Pla. Va ser el fundador del Comitè de germanor amb els Voluntaris Catalans, que es va crear el 1916 i que va constituir la principal plataforma de suport als qui van decidir posar-se al cap el kepí de la Legió Estrangera. Va organitzar xerrades i actes de propaganda per animar els joves a allistar-se. Va contribuir amb suport logístic i moral, enviant paquets amb menjar, tabac, roba i diaris catalans al front perquè no decaigués l’impuls patriòtic a les inundades trinxeres del Somme o de Verdun, on els pobres infeliços es van veure embolicats en una autèntica picadora de carn. Solé i Pla va actuar també com a enllaç amb les famílies a Catalunya i els voluntaris a França. Va viatjar al front en diverses ocasions, no per combatre, és clar; tot i que almenys els allistats el van poder veure per allà.

Un altre membre del comitè era el dibuixant Pere Ynglada “Casademont” que tenia importants contactes a París, on rebia els voluntaris i els ajudava en els tràmits d’allistament a la Legió Estrangera. Gràcies a la seva influència a la premsa francesa, va aconseguir que la causa dels voluntaris catalans tingués molta més rellevància en paper del que realment representava a la realitat.

Daniel Cardona, que després va ser un dels fundadors d’Estat Català i el membre més inquiet de l’organització durant l’època de Primo de Rivera, va ser un dels majors agitadors en la politització de l’allistament, vinculant-lo directament amb la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya. Cardona veia els voluntaris a França com l’embrió d’un futur exèrcit català. Pensava que l’experiència adquirida al front seria fonamental per a la lluita armada per la independència catalana, tot i que, el 1916, els independentistes es reduïen a un escàs grup de joves procedents de la Unió Catalanista o de la Lliga.

El perfil del voluntari era molt variat. A més dels qui es van allistar per causes polítiques, també hi havia els aventurers o els qui ho van fer amb motivacions econòmiques.

Després del creixement de l’anarquisme, concentrat a la CNT des de 1910, els catalanistes van intentar atreure part del moviment obrer a la seva causa. Com que es tractava d’una sensibilitat política eminentment burgesa, l’èxit en comparació amb l’anarquisme va ser molt relatiu. Es va crear el CADCI (Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria), com a alternativa per atreure la classe obrera més il·lustrada cap al catalanisme. L’organització va aglutinar, sobretot, treballadors del comerç i alguns oficinistes de les fàbriques. No obstant això, amb uns 10.000 afiliats, segons les fonts més optimistes, va ser gairebé irrellevant en comparació amb el múscul que exhibia la CNT.

El CADCI va tenir un paper rellevant per a la captació de voluntaris que anessin a combatre al front europeu. Va organitzar col·lectes i actes d’homenatge i va mantenir correspondència amb els qui es van desplegar, erigint-se com a altaveu de la «Catalunya fraternal amb França».

La premsa catalanista va començar la mitificació des de ben aviat. Els voluntaris es van convertir en un símbol de la Catalunya moderna, europeista i solidària amb els ideals d’autodeterminació nacional dels pobles sota el jou dels imperis centrals. D’aquesta manera, associava la seva causa a la de pobles ètnicament diversos que convivien en estats plurinacionals. Les diferències amb Espanya eren profundes i notables, però, això no constituïa un obstacle.

A partir de 1920, les organitzacions nacionalistes més radicalitzades, van difondre a bombo i platerets la xifra fictícia de 12.000 voluntaris, fins i tot, hi va haver qui es va atrevir a elevar el nombre gairebé als 20.000. Es van promoure homenatges i es van erigir plaques commemoratives. El 14 de juliol de 1936, només tres dies abans de l’inici de la sublevació a Melilla, es va inaugurar una estàtua al parc de la Ciutadella coincidint amb la data de la festa nacional francesa. S’havia acabat el 1922, però la dictadura de Primo de Rivera no va voler que es fes apologia del separatisme amb aquest tipus d’homenatges. El monument representava un home nu aixecant els braços cap al cel, amb una branca de llorer a la mà dreta que simbolitza la llibertat. La dictadura no va enderrocar l’estàtua, tot i que va tapar les vergonyes de l’apol·lini senyor amb una fulla de parra, que això d’anar ensenyant per allà la piruleta no estava ben vist pels moralistes. També es va retirar la dedicatòria que recordava els voluntaris.

La mitificació de les xifres ha arribat als nostres dies i el 2021, La Vanguardia encara parlava de 14.000 voluntaris.

La veritat és que estudis rigorosos situen els números en tot just un miler. Així, al llibre de Martínez Fliol, de 1991, aquest va defensar els resultats de la seva investigació reduint la quantitat a uns 954 i tenint en compte que, de tota Espanya, el nombre total de voluntaris va ser de 2191.

Tanmateix, sí que hi va haver més voluntaris originaris de Catalunya. Un cap de Batalló, anomenat Deville, assenyalava en una carta que els catalans presents a la Legió Estrangera eren al voltant de 5.000, i que, d’aquests, la majoria eren desertors i antics emigrats d’Espanya arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909. És a dir, la motivació dels allistats que ja eren a França, no tenia res a veure amb les aspiracions nacionalistes. Encara més, la majoria d’ells serien anarquistes i la Legió els atorgava una legalitat que els permetria romandre a França com a ciutadans.

Mai va existir un batalló de voluntaris catalans, però airejar aquestes dades servia per generar una atenció més gran al fenomen i diferenciar Catalunya de la resta d’Espanya. 

No hi ha dubte que es va fer una instrumentalització per part del nacionalisme, intentant generar la certesa d’una Catalunya solidària amb els valors republicans francesos.

Per a qui vulgui saber-ne més, li aconsello l’extraordinària tesi doctoral d’Alejandro Acosta López, dirigida per Pelai Pagès Blanch, en què es fa un exhaustiu treball sobre els voluntaris espanyols i, per descomptat, sobre els catalans.