A voltes amb la història

Ho vaig experimentar quan cursava la carrera de Geografia i Història a la UNED, ho vaig viure durant el màster de L'Espanya Contemporània al Context Internacional a la mateixa universitat, ho veig a les editorials i revistes d'història i m'hi he xocat, sense remei , en el transcurs de la realització del meu doctorat. El revisionisme amb la història d'Espanya ha arribat per quedar-se, almenys, fins que decidim extirpar-lo de les nostres universitats, instituts, mitjans de comunicació i de la nostra societat en general.

De sobte, per descomptat, per la moda i imposició del woke a la nostra societat, tot allò que pugui servir, ja no per promoure la identitat nacional, sinó que sigui mínimament útil per mantenir-la, és titllat de tots els epítets negatius que se'n puguin descuidar.

Els apologetes de l'antihistòria seran entrevistats, portats a programes de televisió, pòdcast i ràdio i se'ls posarà en un altar destacat perquè puguin falsificar la història, reamoldar-la al discurs que els permet progressar professionalment i en la societat on vivim. Exerceixen de portaveus, assenyalant-ho tot d'antiquat, nacionalista i reaccionari. Han establert la dictadura de la correcció política, i ells són els encarregats que es compleixi fins al darrer dels seus preceptes.

La crítica d'aquests gurus no se circumscriu a la llegenda negra promoguda per Anglaterra, França i els Estats Units pel que fa al descobriment d'Amèrica i els segles posteriors a la conquesta. Va més enllà, i abasta qualsevol període històric que hagi existit en la conformació i el desenvolupament d'Espanya.

Així, hem vist com el concepte de “reconquesta” és vist amb mals ulls per part de certs historiadors, igual que relativitzen esdeveniments que van tenir una importància cabdal en el desenvolupament dels regnes cristians que comportarien amb l'avenç dels anys a la unificació de les corones. Després de la fonamentació d'aquesta unitat s'acabaria conformant Espanya com a estat nació modern al segle XIX.

Reivindicar figures històriques de la nostra història també és un crim. Els anglesos poden promoure la figura de Ricardo Cor de León, els francesos la de Lluís XIV i Joana d'Arc, els russos a Ivan el Terrible, però a Espanya no es pot parlar del Cid, Alfons VIII, González Fernández de Còrdova o Alejandro Farnesio sense que una caterva de pseudohistoriadors de postí de Twitter se't tirin a sobre acusant-te de nacionalista i reaccionari. Fins i tot els independentistes catalans poden reivindicar els almogàvers, Jaume I el Conqueridor o Roger de Llúria sense que ningú els digui res, però pobre de qui s'atreveixi a fer-ho d'una figura com Hernán Cortés o Isabel la Catòlica.

Un altre fenomen molt comú, sobretot a l'esquerra woke, és idealitzar al-Àndalus, defensant que era un exemple de multiculturalitat i progrés. Portant al present la seva visió recaragolada per interès polític. Deu ser que l'obscurantisme i l'integrisme portat per almoràvits i almohades va ser un somni, igual que les persecucions a eminents figures de la cultura i del pensament com Averroes o les execucions de cristians per blasfèmia i altres motius.

Que els cristians fossin ciutadans de segona millor no en parlem, dels esclaus que enviaven a l'Àfrica tampoc. Tot era llums, festes i acolorida inclusivitat per als nous defensors dels relats que convenen als que manen. Després són els que sempre assenyalen amb el dit acusant de presentisme els altres.

Cada dia que passa es pot observar que aquest procés de degeneració de la història va a més, cal alçar la veu contra aquells que s'han convertit en els propagandistes de la mentida en pro d'interessos que són aliens, o haurien de ser-ho, pròpia disciplina de la història i als de la societat en conjunt.