Immigració i eleccions autonòmiques

Ja han passat cinc dies des de les darreres eleccions autonòmiques. Temps suficient per fer una primera valoració dels resultats. Comicis que han tingut una clara opció guanyadora: l'abstenció del 42% dels electors seguida del PSC amb un 28% dels vots.

La suma de les tres forces gestores del Procés no arriba ni a la xifra del 40% de les paperetes. La primera lectura que qualsevol pot fer del 12 de maig és que els votants han castigat els que van mercadejar amb la idea de la independència. Els venedors de fum han patit un cop dur.

La miopia de Junqueras

La gran patacada se l'emporta ERC perdent 13 diputats. Pere Aragonès i Marta Rovira abandonen la primera línia mentre Junqueras escriu una carta a la ciutadania en què afirma haver entès el missatge i es planteja liderar el partit després d'un congrés extraordinari.

Dubto que hagi entès res. Els votants han castigat moltes coses. La gent no s'ha empassat que passessin de ser uns abanderats del Procés —recordem Joan Tardà cridant que, si no proclamaven la independència, cometrien un delicte i una traïció a la terra— a pactar amnisties personals o veure el mateix Tardà dient, a referència als CDR, que si existien 7 bojos, que els empresonessin i els jutgessin. Junqueras no fa cap autocrítica per potenciar figures a l'esquerra de la CUP com Tània Verge.

S'han vinculat gent molt convençuda dels seus arguments, però que, de tan minoritaris, no sedueixen els votants. Acusar els possibles electors d'heteropatriarcals, racistes o homòfobs basant-se en discursos propis d'altres latituds no serà mai una bona campanya electoral. S'han allunyat de la defensa de Catalunya i de la classe treballadora i en paguen les conseqüències.

Puigdemont i la retirada

Junts evita una baixada i suma 104.000 vots en relació amb les eleccions anteriors. Però té molt complicada la presidència. Obté 35 escons davant dels 42 del PSC. Si volgués sumar amb ERC i la CUP només n'obtindrien 59. Poca gent s'imagina Puigdemont com a vicepresident d'un govern presidit pel socialista Salvador Illa.

Com Aragonés, el camí que ha d'emprendre el polític gironí és el de la retirada. La seva és una figura intensament lligada a l'engany del procés. A la fugida a Bèlgica. I, tot i que en campanya han volgut recuperar l'antiga Convergència, trobant-se amb Foment del Treball Nacional, substituint el turquesa pel blau fort i aconseguint els suports del President Pujol, Artur Mas o Joan Gaspart, tot i això, Junts i Puigdemont segueixen estretament lligats a la major estafa política de la història de Catalunya.

Tant si volen tenir un discurs netament independentista com si volen recuperar un autonomisme pragmàtic, els convergents s'han de desfer de Puigdemont per avançar. Una retirada del polític d'Amer que podem veure en aquesta mateixa legislatura quan se'n materialitzi la impossibilitat per formar govern –tal com va afirmar el dia 9 d'abril.

Una cosa és somiar recuperar les majories parlamentàries de Jordi Pujol i l'altra és aconseguir-ho. El país i la demografia han canviat molt en 30 anys. Durant els anys 80 i 90, quan encara els catalanoparlants érem la meitat dels electors, Convergència i Unió podia obtenir 60 o 70 escons perquè aconseguia, a més, molts vots de gent castellana que veien als convergents una manera d'evitar governs socialistes.

Avui la història és molt diferent. Puigdemont mai no serà nomenat espanyol de l'any pel diari ABC i els catalanoparlants ja som menys d'un 30% dels habitants del Principat. Per confirmar aquesta última dada, cal esperar veure la nova enquesta d'usos lingüístics que l'actual govern en funcions, molt acuradament, ha evitat mostrar abans de les eleccions autonòmiques.

Ripoll davant dels partits espanyols

A la bancada dels partits sucursalistes madrilenys, PSC, PP, VOX i Comuns, sumen el 56,11% de les paperetes. Un 16% més que la bancada processista. I, malgrat la dificultat aparent per formar govern, els 42 diputats del PSC de Salvador Illa només han d'esperar que ERC i Junts cedeixin a l'últim moment una abstenció que els permeti obtenir la presidència en segona ronda per després governar amb els suports puntuals dels uns o els altres una Catalunya cada vegada més regional, descatalanitzada, insegura i empobrida. Sense descartar que més endavant ERC se sumi a aquest govern d'esquerres.

L´Aliança Catalana de Sílvia Orriols ens recorda que Catalunya no s´ha rendit. Ens apropa als nous corrents europeus i nord-americans per dir-nos que la Catalanitat i Occident es defensaran i prevaldran les nostres lleis civils per sobre de les lleis religioses de les contra comunitats.

Ens vénen a dir que no volem acatar unes onades migratòries que ens baixen els salaris, residualitzen la llengua catalana, col·lapsen els serveis socials, desplomen els rendiments escolars, devaluen els immobles i ens fan insegurs els barris. Seran dos diputats que tindran 118.000 vots per obligar a parlar d'uns problemes que ens afecten a tots, però que fins ara la correcció política ha silenciat.

La censura s'ha trencat i caldrà posar molts problemes sobre la taula. Junts i el PSC es veuran obligats a endurir el discurs en immigració —un gir que ja han començat a fer. Hem obert la finestra d'Overton . El nacionalisme català segueix dret i, per sobre de tot, rebutja tots els punts de l'enganyifa de Junts, Esquerra i la CUP. El camí de Sílvia Orriols acaba de començar.

El partit de l'abstenció

Pel que fa a l'abstenció, cal dir que és una opció que té uns efectes més personals que col·lectius. Jo mateix portava unes quantes conteses electorals sense votar. Servia per no involucrar-se en el pou ètic del processisme. S'ha emprat durant els darrers més de 10 anys per no formar part de l'engany. Ara bé, a nivell de país no canviarà res.

El debilitat relleu dins d'ERC o Junts no pronostica cap canvi en la manera de fer. Hem de tenir present que, pel fet de deixar-los de votar, Junts, Esquerra o la CUP no prendran nota de res i, quan puguin, permetran formar govern al PSC . Un govern que aplicarà unes polítiques semblants a què aplicarien, per exemple, a nivell educatiu, lingüístic, fiscal o industrial, els senyors Junqueras o Puigdemont.

Podríem aconseguir abstencions del 75% o del 80% i no per això veure's produir cap canvi. A més, cada vegada que s'amplia el cens electoral es fa majoritàriament amb immigrants que no se senten interpel·lats pels partits catalans i, en general, mai no voten. Amb la progressiva nacionalització dels fluxos migratoris, el més normal serà veure un augment constant de l'abstenció a les eleccions —sobretot autonòmiques.

I és que els canvis que vindran a nivell polític són justament per aquest darrer fenomen: l'allau migratòria. A partir del final del darrer govern de Jordi Pujol, el 2003, han vingut a Catalunya dos milions d´immigrants. Si observem l'IDESCAT, copsarem com des de les eleccions del 2017 fins ara, la població del Principat ha tingut un creixement migratori de fins a mig milió de persones. Són unes xifres inassumibles per la nostra llengua, el nostre mercat laboral o el nostre estat del benestar.

Amb aquests percentatges és impossible convertir-se en un país d'acollida . És impossible integrar els immigrants a la Catalanitat.

Castellanització amb immigració

La majoria dels estrangers arriben a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i s'integren a la llengua majoritària de Catalunya: l'espanyol. D'altra banda, molts perpetuen les llengües d'identificació i utilitzen la castellana per relacionar-se amb altres comunitats o guetos. Per a ells el que és català els és minoritari, estrany i, en la majoria de casos, inexistent.

Ni miren TV3, ni llegeixen Vilaweb, ni reben notícies del NacióDigital, ni saben qui va ser Lluís Companys, Francesc Macià, Guifré el Pilós o, fins i tot, Jordi Pujol. I, malauradament, l'esquerra que ens han imposat els partits processistes ens ha penjat una etiqueta de poble perdedor, kumbaià i xirucari que impedeix guanyar l'interès de cap immigrant per formar part de la Catalanitat.

Els estrangers associen Catalunya a un lloc d'ONG, estrambòtic i progressista, mentre que Espanya se'ls presenta com una nació que imposa, derrota, guanya i conquesta.

Els immigrants que fugen de la misèria –cansats de ser unes víctimes– no volen saber res dels catalans. Ser català ja no es veu com a motor d'ascens social. Ja no som vists com els amos de la fàbrica. Ja no som vists com els senyors del país. Ser català ja no es relaciona amb tenir més diners , encara que als suburbis es voten partits espanyols i als centres de les ciutats es voten partits catalans.

La nostra també és una batalla de discurs, d'aparença i de model de país que portem anys sense complir. Cal trencar amb l'esquerra dels partits del Procés per revertir aquesta imatge perdedora i autoimposada de Catalunya. Una guerra que Aliança Catalana pot fer i que, per més que no càpiga a les ments sinistres del país, com més exclusiva, rica, inaccessible i forta sigui la imatge de catalanitat, més desitjable serà i més interès generarà els immigrants.

Impacte de la immigració al mapa polític català

L'arribada sense control d'onades migratòries té repercussions que van més enllà de l'economia, la llengua o la seguretat. Hi ha uns efectes polítics que afecten la composició del nostre govern autonòmic. Segons la darrera enquesta d'usos lingüístics, mentre que el 55,4% dels nascuts a Catalunya tenen el català com a llengua habitual, només el 4,6% dels nascuts a l'estranger ho tenen.

Unes xifres que ens han de preocupar perquè, com dèiem abans, des del 2017 hem augmentat mig milió d'habitants mentre el nostre creixement natural ha estat negatiu. Moren més catalans que neixen i, no obstant, en poc temps hem sumat 500.000 persones més al Principat . Un augment desmesurat, fruit únicament de les migracions.

Si fem cas a les dades que publica la Generalitat, de cada 100 immigrants només 4 en parlaran habitualment la nostra llengua . Aquestes són xifres dextinció. La traducció política de tot això és un augment de les forces espanyoles com ara PSOE, VOX, Comuns o PP i la minimització de les forces catalanes.

Segons les dades publicades pel CEO del 2016, el 76,8% dels parlants habituals de català defensen la independència i, per contra, el 72,6% dels hispanoparlants la rebutgen. En aquesta carrera cap a la desaparició, el país se'ns omple de gent que viu al marge dels nostres partits i votarà generalment (si ho fa) en clau espanyola.

De fet, si mirem el CEO del 2023, veurem que els nascuts a l'estranger voten majoritàriament ignorant els partits catalans. D'aquesta manera, els immigrants voten abans el PSOE que un partit català, o voten abans VOX que Junts o les CUP. I, si prenem les dades publicades al sondeig d'opinió de Catalunya de 2023 realitzat per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, veurem que per la primera opció de vot per als nascuts a l'estranger, per aquest ordre, és VOX, Podem, C's i PSC.

Amb totes aquestes xifres podem afirmar que cada nova onada d'immigrants significa sumar al nostre país un contingent de gent que parlarà majoritàriament castellà, no voldrà la independència i, si vota, ho farà per partits centralistes espanyols. Amb tot això, és evident que tots els partits catalans farien bé d'escoltar Sílvia Orriols i llegir-se els postulats d'Aliança Catalana. Estem en temps de descompte.