La victòria dels mosquits

El 24 de febrer de 1895, José Martí, fill d'un valencià i una de Tenerife, liderava una revolta separatista a 35 petites localitats de la part oriental de l'illa de Cuba. Martí, més hàbil amb la ploma que amb l'espasa, va morir en combat menys de dos mesos després, però la seva llegenda va acompanyar els mambises en allò que van anomenar la Guerra Necessària. Tota revolució necessita màrtirs i el polític es va convertir en l'absent principal del moviment insurreccional cubà.

Espanya s'enfrontava, per tercera vegada, a una revolta en una illa que reportava tingués beneficis a la hisenda nacional i, molt especialment, a la sempre florent burgesia catalana. Amb l'ànim de calmar les ambicions separatistes, el Govern d'Espanya, liderat per Práxedes Mateo Sagasta i el Partit Liberal, dos dies després, sense tenir encara detalls de la revolta, va acordar una mena d'autonomia per als cubans que calmés una mica les seves ànsies independentistes, tenint en compte que la principal motivació de les reivindicacions illenques era la impossibilitat de comerciar fora d'Espanya sense els aranzels proteccionistes que gravaven qualsevol producte per vendre o comprar. Les aspiracions cubanes es recolzaven, sobretot, a poder establir acords comercials amb els Estats Units sobre el tabac.

Immediatament, la burgesia catalana es va declarar en contra. La transcendència dels acords tenia un impacte directe, sobretot per a Barcelona. D'aquesta manera s'expressava el president de la Diputació Provincial Josep Comas i Masferrer en una amarga queixa al Govern:

Ja que l'exportació de productes a les Antilles, que es verifica per la duana d'aquesta ciutat, representa més de la meitat del valor total de la mateixa exportació; la qual cosa comprova l'immens mal que a la capital i a la província barcelonina s'inferiria si la reforma projectada vingués a paralitzar o a lesionar sensiblement la memorada extracció de gèneres amb destinació a les províncies esmentades.

Les províncies a què es referia Josep Comas eren les d'Ultramar i, fonamentalment, Cuba i Puerto Rico.

La defensa de la pàtria es va convertir en una reivindicació de la burgesia catalana que sempre manava representants a acomiadar les tropes al port de la Ciutat Comtal. Els soldats embarcaven als fastuosos transatlàntics de Claudio López Bru, fill de l'Antonio López, marquès de Comillas i president de la Trasatlàntica Espanyola.

A Barcelona, eren acomiadats pel capità general de Catalunya, Valeriano Weyler. Els enormes vaixells atracaven davant de l'edifici de Capitania i el petit general els acomiadava amb arengues patriòtiques. El mateix Weyler agafaria les regnes de la guerra després del fracàs pacificador del general Arsenio Martínez Campos, que no va poder repetir els èxits anteriors.

Cánovas del Castillo va rellevar Sagasta a la presidència del Consell de Ministres. La decisió del Govern Conservador va ser enviar els primers batallons de cada regiment peninsular per reforçar les unitats de l'illa.

Gairebé 200.000 homes completaven les forces de l'Exèrcit Espanyol a Cuba. S'estima que els separatistes cubans amb prou feines comptaven amb poc més d'una desena part d'aquesta quantitat. Tot i això, disposaven d'una arma involuntària que va contribuir decididament a evitar la seva derrota, els mosquits.

Les xifres oficials són devastadores: 41.288 espanyols van morir a Cuba de febre groga i paludisme (malària), a més d'altres patologies relacionades amb la higiene: disenteria, tifus, etcètera. La trista realitat és que la malaltia es va endur el 22 % del personal militar a Cuba, ni més ni menys que el 93% de les baixes espanyoles mortals. A això cal afegir els que, fins i tot sobrevivint, van tornar a Espanya amb enormes seqüeles que els van impossibilitar tota la vida per a qualsevol treball físic.

Santiago Ramón y Cajal, metge militar que va estar a la guerra anterior, la dels anys 70 del segle XIX, va contreure paludisme ia punt va estar de morir. Es va salvar per la seva forta complexió, però mai va tornar a tenir el vigor físic que presentava a les seves fotografies abans de marxar cap a l'illa on va estar dos anys.

A la península, però, no es tenia constància d'aquells desastres, més enllà d'algun informe de metges militars que feien estadístiques i tractaven de buscar solucions a aquest desgavell.

Als comunicats de guerra del general Weyler es poden llegir moltes cancel·lacions d'operacions perquè la majoria dels militars que hi havien de participar es trobaven a la infermeria. La febre, els mals de cap, els vòmits o els dolors musculars no distingien de galons o estrelles i castigaven tots igual.

A tot això cal afegir la tipologia del soldat de lleva que es mobilitzava per desplegar a Ultramar. L'injust sistema de servei militar obligatori, que permetia que qui disposés de 2.000 pessetes pogués eludir la mobilització, feia que la majoria dels homes que desembarcaven a l'Havana o Santiago de Cuba fossin joves criats a les zones rurals i amb una escassa nutrició de contingut proteic.

Quan els Estats Units van entrar a la guerra el 1898, la situació ja era molt preocupant. Així i tot, a la Península, es va aixecar un gran fervor patriòtic que va produir un autoengany de tal magnitud que va contribuir decididament que el desastre tingués un impacte més gran en la moral d'una Espanya molt vinguda a menys.

A Catalunya, ningú no es quedava enrere a secundar l'ànim dels heroics defensors de les províncies d'Ultramar. La Campana de Gràcia, dirigida per Roca i Roca, ens deixa un exemple del sentiment general davant de l'usurpador nord-americà.

Roca i Roca va acabar formant part de Solidaritat Catalana tan sols nou anys després, braç a braç amb els Cambó, Macià, Prat de la Riba i fins i tot un envellit Nicolás Salmerón. La pèrdua del suculent mercat cubà va suposar un daltabaix molt important per als interessos comercials de la burgesia catalana, que els anys posteriors va començar a abraçar el catalanisme com a alternativa a les desgràcies d'Espanya.

Van ser precisament els regionalistes els que es van obcecar a culpar l'Exèrcit i els seus líders del desastre que tant va perjudicar els industrials catalans i, amb això, van generar un victimisme d'anada i tornada entre l'oficialitat que, en sentir-se atacada, va reaccionar a través dels seus òrgans de premsa. La Correspondència Militar és un exemple clar de tal fenomen, amb una contundència tal, que l'insult i les amenaces van començar a fer-se habituals entre els adjectius emprats als editorials. Per descomptat, a la Veu de Catalunya o a la revista satírica El Cu-Cut no es quedaven al darrere.

Però aquesta és una altra història digna de ser contada.