Urkullu proposa la confederació d'Espanya

El lehendakari Íñigo Urkullu s'ha precipitat en plantejar un pla confederal entre Euskadi i una Espanya que seria residual, ja que el pla es faria extensible a Navarra, Catalunya i Galícia.

La precipitació s'explica per la competició del PNB amb EH Bildu amb la vista posada a les eleccions autonòmiques basques de la primavera del 2024 i també a les negociacions per a la investidura del president del Govern d'Espanya.

Obligats pel context, les reaccions del PSOE i el PP han estat força contingudes davant d'un pla que no té cabuda a la Constitució, per això, Urkullu diu (aparent paradoxa) que no caldria reformar-la, només reinterpretar-la, oblidant que l'únic facultat per interpretar-la és el Tribunal Constitucional.

En atreure l'atenció pública sobre el pla, convida a una mirada escodrinyadora -que no li convé- sobre els avantatges del privilegiat “concert basc” i sobretot el que el PNB està aconseguint amb constància i a la noia callant: una confederació de facto. Demanar-la de iure és un error estratègic, no en tindrà mai i, a sobre, el reconeixement jurídic d'un autogovern confederal, d'una banda, no ho necessitava i, de l'altra, no és possible per la inexistència d'una categoria.

L'Estat confederal no existeix. Han existit confederacions d'Estats sobirans, que s'associen per a determinades finalitats, mantenint cadascun la plena sobirania original, un model que no té ni cap ni peus a la realitat d'Espanya en tots els seus vessants, ni poden al·legar cap sobirania les poblacions de les Comunitats suposades destinatàries del pla. No s'entreveu un “horitzó confederal de l'Estat”, la bilateralitat ha estat específica i conjuntural i la plurinacionalitat és cultural, no un factor constituent.

El que sí que existeix és l'Estat federal i, de fet, l'Estat de les Autonomies és una manera que, per guanyar estabilitat política i cohesió territorial convindria acabar de perfeccionar-la en el funcionament pràctic, es podria avançar molt dins del marc constitucional. El Tribunal Constitucional corregiria, si se'n surt del marc.

Els dirigents del nacionalisme basc no són uns aficionats, han tingut un bon coneixement de l'Estat d'Espanya i saben “què és l'estat”, ja que compten amb una llarga tradició de participació dels bascos a les institucions i els organismes estatals, per això sorprèn que plantegin un pla que no té cap viabilitat, en comptes d'aprofundir una autonomia, que no està lluny d'assemblar-se a una confederació de facto.

Urkullu demana dotar de més autogovern els règims forals d'Euskadi i Navarra, i seria lògic que al mercadeig obscè de la investidura concretés què més vol –l'única concreció, “la capacitat de decidir pactada”, és un eufemisme més del dret d'autodeterminació - en lloc de les ambigüitats i les confusions del pla.

En canvi, els dirigents independentistes d'aquí no sorprenen mai, sempre són fidels a la seva mediocritat: res de confederació, federació, concert foral o ocell a la mà. Ells romanen instal·lats a la rutina estèril: l'amnistia, el cost de la qual podien haver-se estalviat si haguessin estat hàbils i prudents com els dirigents bascos, i el dret d'autodeterminació, que no ho tindran per un feix de raons, exposades repetides vegades.

Després dels fets d'octubre del 2017, totes les energies polítiques dels dirigents independentistes, i moltes de dirigents no independentistes, s'han hagut de dedicar a la recuperació de la situació anterior a aquella fatídica tardor, i també s'hi ha invertit indegudament el capital polític de la Generalitat de tothom. Així d'aficionats són. El problema és que les seves accions ultrapassen la seva responsabilitat i ens perjudiquen tothom.

La “qüestió territorial” és el conte de mai acabar, se sobreposa a la qüestió social i a altres qüestions, com el canvi climàtic, les tapa, les anul·la, com si no existissin, i, a més, és un plat del gust de Vox, del qual l'independentisme secessionista és un cofundador.