La via canadenca

Aquests últims dies, els mitjans de comunicació s'han bolcat a l'esperpèntic espectacle que, una vegada més, va donar Junts al ple del Congrés dels diputats, el 30 de gener passat, en votar no la llei d'Amnistia. I, com sincerament, crec que, a hores d'ara, s'ha dit gairebé tot i no es pot aportar res substancial a la qüestió, m'ha semblat oportú dedicar aquesta columna a continuar la reflexió que vaig iniciar a l'anterior lliurament sobre la conveniència o no d'habilitar vies legals que permetin aspirar a la secessió dins el marc legal de l'Estat.

Per començar, seria interessant que ens fixéssim al Canadà. Perquè aquest país és l'única democràcia que ha gestionat amb èxit un intent de separació d'arrel identitària i lingüística. I és que a Catalunya la llengua és el fet diferencial —si és que hi ha fet diferencial— i no bagateles d'una altra índole.

El primer que cal aclarir és que la Constitució canadenca, no reconeix el dret a la secessió unilateral, sí que permet, però, la celebració de referèndums d'independència. Això fa del Canadà una excepció a l'univers de les democràcies que es basen en el principi d'indivisibilitat del territori. Ara bé, per evitar la inestabilitat política que comporta aquesta facultat, el federalisme canadenc va idear un mecanisme restrictiu.

El llavors diputat federal, Stéphane Dion, va sol·licitar de la Cort Suprema del Canadà un dictamen sobre les condicions en què es podia practicar l'exercici del dret d'autodeterminació. En la seva resposta, el Tribunal va concloure: que el Quebec no té un dret a la secessió unilateral, sinó a establir negociacions amb la federació a l'efecte de separar-se i que només caldrien aquestes negociacions després d'un referèndum amb una pregunta clara (els celebrats el 1980 i 1995 no la tenien); i que, en tot cas, la negociació no tenia per què abocar necessàriament a la separació si Ottawa i Quebec no arribaven a un acord.

Aquesta doctrina va ser després portada a llei mitjançant la Clarity Act de l'any 2000. Missatge per a independentistes: la Llei de Claredat no va néixer per facilitar referèndums, sinó per dificultar-los, en explicitar el llarg i complicat procés de la ruptura pactada.

En cap punt de la Constitució canadenca del 1982 es parla del Canadà com un Estat plurinacional. Tot i això, el 2006, en una hàbil jugada, el Govern de Stephen Harper, el Parlament Federal, va neutralitzar una moció del Bloc quebequès, i va reconèixer que “els quebequesos formen una nació en un Canadà unit”.

D'aquesta manera es volia posar de manifest que la qüestió és massa complexa per portar-la a la Constitució. I, alhora, que el reconeixement de nació, en la seva accepció sociològica i no política, se circumscriu als descendents francòfons dels primers colons francesos, deixant fora quebequesos de llengua anglesa que no volguessin sentir-se al·ludits. A més, el reconeixement d'aquesta nació històrica i cultural es duia a terme dins del Canadà unit.

Comparem aquest subtil, eficaç i intel·ligent gest amb les precipitades i irreflexives cridades a reconèixer la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, sense saber, amb certesa, quantes i quines són les nacions que el componen. I és que, en realitat, al Canadà, el que s'ha desplegat els darrers 50 anys no ha estat una política de plurinacionalitat, sinó de multiculturalitat i, sobretot, de bilingüisme.

Si l'ardor secessionista s'ha apagat al Quebec, no és perquè hagi obtingut rang legal de nació, ni perquè se n'hagi reconegut el dret d'autodeterminació. La raó de l'èxit en la gestió territorial va ser la localització correcta del problema, a partir dels anys seixanta del segle passat, en la qüestió de la llengua.

L'elit política a Ottawa va entendre, no sense resistències, que si els quebequesos veien adequadament representada la seva llengua a les instàncies federals, la seva desafecció disminuiria i el nacionalisme es veuria privat del seu principal instrument d'agitació i dissidència. Va ser així com el 1972, l'Official Languages Act va donar igual rang federal a anglès i francès. Gràcies a aquesta mesura, gradualment implementada, avui indiscutida, el sobiranisme quebequès va arribar als seus referèndums amb la pólvora mullada.

Els federalistes van fer seu el francès, però ni per un moment no haurien acceptat l'exclusió de l'anglès al Quebec. Tanta cura va posar Ottawa que els francòfons no se sentissin exclosos, com que els anglòfons no patissin minvament en els seus drets al Quebec (la Secció 13 de la Constitució garanteix el dret a ser escolaritzat en ambdues llengües, en determinades condicions).

Canadà i Espanya presenten no poques similituds a les seves crisis territorials. Però divergeixen en una cosa important: l'actitud política dels seus dirigents. Al Canadà, des de l'aprovació de la llei de Claredat, no es promouen referèndums d'autodeterminació; al contrari, fan el possible per evitar-los i els desacrediten com a mecanismes anòmals en democràcia, perquè enfronten els ciutadans entre si.

En canvi, aquí, a Espanya, a molts el dret a decidir els sembla el bàlsam de tot mal territorial.

Potser seria convenient que ens miréssim al mirall canadenc. Sembla que hem començat a fer passos en aquesta direcció, la utilització de les llengües cooficials al Congrés n'és un exemple. Ara seria molt interessant l'aprovació d'una Llei de Llengües Oficials que, realçant el valor de les diverses llengües autonòmiques, sent de manera justa i inclusiva els drets lingüístics de tots els ciutadans espanyols.

De totes maneres, tant si el secessionisme acaba encaixant en el nostre marc jurídic com si no, siguem cauts i no ens deixem engalipar per apòstols de falses utopies que prometen el paradís a tocar. No sigui que l'independentisme més espavilat estigui demanant una llei de Claredat perquè la independència no arribi mai i, mentrestant, ells van vivint del momi com a marajàs.