Catalans 'made in Moscou'

Les revolucions que van tenir lloc a Rússia i la seva Guerra Civil posterior, guanyada pels Bolxevics, van desembocar en el primer gran experiment de les teories marxistes. Al mateix temps que Itàlia veia com els camises negres arribaven al poder, a Rússia s'establia la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.

Les associacions proletàries i camperoles de tot el món van mirar l'URSS, per fi un Estat era dirigit, organitzat i coordinat per la classe treballadora. La burgesia i el sistema liberal capitalista semblava tenir els dies comptats. La contrapartida i únic rival al comunisme prometien ser les noves teories de cooperació entre classes socials proposades per un tal Benito Mussolini, antic socialista italià.

El món canviava de manera accelerada. La Primera Guerra Mundial havia demostrat que tampoc les guerres no serien com en el passat. Milions de morts i patiment de la població civil que, ara sí, es veia amenaçada pels conflictes. Els nacionalismes continuaven creixent a l'empara de l'evolució de les teories romàntiques i aquests es mostraven en tots els vessants: irredentistes o perifèrics; imperialistes o regionalistes.

A l'article d'avui us suggereixo un viatge de tres personatges i la relació entre ells. Tots tres van néixer a Catalunya i van tenir relació, d'una manera o altra, amb Rússia.

Andreu Nin Pérez

La Tercera Internacional era la més moderna de les organitzacions de partits polítics que representaven la Classe Obrera. Els anarquistes, que havien renegat de la segona i del marxisme i que encara seguien les doctrines d'un altre rus, Mikhaïl Bakunin, que gairebé cinquanta anys després de la seva mort encara tenia milions d'adeptes a tot el món; es trobaven en plena lluita contra els sindicats lliures a Barcelona.

L'anarquisme a Espanya tenia l'hegemonia de la força sindical. El Partit Socialista Obrer Espanyol i el seu sindicat, la UGT, era molt més minoritari, però entrava dins del joc polític de la Restauració.

La decisió d'ingressar o no a la Tercera Internacional va implicar el desplaçament a Moscou de teòrics socialistes i anarquistes per recopilar informació i veure com evolucionaven les teories comunistes en els antics dominis del tsar. Per part del PSOE, van viatjar Fernando de los Ríos i Daniel Anguiano i, a la tornada, el Partit va decidir rebutjar les condicions d'ingrés a l'organització.

Tot i això, Anguiano, altres líders i la majoria de les joventuts es van escindir creant el PCE, Partit Comunista Espanyol, i un any més tard, després d'un convuls III Congrés, va tenir lloc una altra fuita d'afiliats que van crear el PCOE, Partit Comunista Obrer Español . Els dos nous partits comunistes van formalitzar el seu ingrés a la Tercera Internacional que va donar la primera ordre als espanyols, fusionar-se en una única agrupació, creat, així el Partit Comunista d'Espanya.

Els anarquistes, l'abril del 1921, van enviar al III Congrés de la Tercera Internacional un jove del Vendrell que encara no havia complert els 29 anys. Fill d'un sabater i d'origen molt humil havia aconseguit accedir a l'educació després d'un gran esforç del pare. Assoliment a què no arribaven un gran percentatge de joves espanyols.

Andreu Nin es va dirigir a Moscou en una delegació en què també viatjava Joaquín Maurín. El Congrés era de vital importància, ja que s'hi crearia la Internacional Sindical Roja. Andreu havia de ser brillant, doncs, el primer secretari de la ISR li va proposar participar en la direcció de la nova organització. D'aquesta manera, el fill del sabater va romandre nou anys a la Unió Soviètica allunyant-se de la CNT que va abandonar més aviat que tarda la Tercera Internacional.

El setembre del 1923, el cop d'Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va portar implícita una dura repressió contra comunistes, anarquistes i separatistes. D'altra banda, el règim va conviure amb el nacionalisme català burgès i basc i amb el Partit Socialista Obrero Español.

Macià

Francesc Macià, al seu exili de París, envoltat de joves entusiastes i impacients per entrar en acció, va decidir demanar ajuda a la Unió Soviètica per armar el seu Exèrcit Català. Les relacions amb els anarquistes i comunistes eren d'aliança tàctica. De fet, no van faltar cenetistes en el seu fallit intent d'invasió del 1926. Però el 1925 necessitava urgentment capital i mitjans.

El veterà militar i polític estava envoltat de nois i el seu secretari personal n'era un, Josep Carner i Ribalta. Tots dos van organitzar el viatge a la capital russa.

El 1925, després de la mort de Lenin, els seus lloctinents es postulaven en una mena de successió visigòtica en què Joseph Stalin havia sortit victoriós. El nou líder soviètic no tenia cap intenció de permetre arbres al seu voltant que li poguessin fer un mínim d'ombra i les seves desavinences amb Lleó Trotski ja estaven sobre la taula.

Andreu Nin era un dels seguidors trotskistes i els separatistes catalans hi van pensar com a enllaç per poder parlar amb l'antic membre del Politburó, aconseguint concertar una trobada que, fet i fet, no es va poder dur a terme. El líder d'Estat Català va poder reunir-se amb dos líders de segona fila, però no es va aconseguir res sòlid. Les coses pintaven en bastos a la freda Plaça Roja i el viatge va suposar un fracàs.

A Salamanca oa Berlín

Trotski va abandonar l'URSS el 1929 i, uns anys després, ho va fer Andreu Nin. El català era un trotskista convençut i renegava de la Tercera Internacional.

A l'URSS encara no havia començat la Gran Purga que portaria a la mort centenars de milers d'opositors, inclosos militars, membres del Partit Comunista de la Unió Soviètica i, fins i tot, agents de la policia secreta, l'NKDV.

El trotskisme a Espanya no tenia gaires seguidors. Nin, amb l'arribada de la Segona República, va intentar formar una alternativa al PCE, però aquesta era tan minoritària com la dels mateixos comunistes que havien tornat després de la fi de la dictadura, molt tocats. El partit de masses era el PSOE.

Per fi, el 1935, Andreu Nin va aconseguir fusionar algunes organitzacions menors i va crear, juntament amb Joaquín Maurín, el POUM. L´acrònim era més que significatiu, l´onomatopeia d´una explosió conformava les sigles del Partit Obrer d´Unificació Marxista.

El setembre del 1935, la Tercera Internacional, davant l'avenç dels feixismes, va promoure les aliances amb els socialdemòcrates i els partits de la petita burgesia a Europa Occidental. Els comunistes eren minoritaris a França o Espanya, però amb aquestes aliances podrien donar un cop de mà perquè els feixismes no s'obrissin pas a les democràcies europees.

El PCE va canviar, per tant, la seva política i el Front Popular es va fer una realitat en forma de coalició electoral. Trotski va renegar d'aquesta idea, però Nin va accedir que el POUM formés part de l'aliança.

El braç de la Tercera Internacional a Catalunya era el PSUC, a les seves joventuts hi havia un noi, fill d'una activista comunista, el nom real del qual era Ramón Mercader del Río. Mercader era a la presó perquè havia estat detingut en repartir propaganda comunista dins de l'Exèrcit. Després de la victòria del Front Popular, va ser amnistiat.

Nin i Mercader eren a Catalunya a l'inici de la Guerra Civil. Quan la Generalitat es va reorganitzar, incloent-hi els partits proletaris al Govern, Nin va assumir la Conselleria de Justícia.

La República no va trobar aliats entre les potències europees i només l'URSS va acudir a l'auxili del Govern espanyol proporcionant armes i assessors. Amb el paquet venien també agents soviètics de l'NKDV. El Partit Comunista va aconseguir veure's enormement reforçat i va adquirir un protagonisme que, a priori, no li corresponia per mida, importància i votants.

Nin no va amagar les seves desavinences amb els comunistes i això va motivar el seu cessament com a conseller abans de la finalització del 1936. Els anarquistes, que van cooperar d'inici, es van oposar frontalment a la decisió del Govern de la República d'unificar totes les milícies polítiques en un Exèrcit organitzat i disciplinat. El POUM es va posar del costat dels anarquistes. Una guerra civil va començar a Barcelona.

Per al 1937, la Gran Purga havia començat i l'NKDV no només actuava dins de les fronteres soviètiques, també ho feia a l'estranger, aprofitant-se la xarxa que els proporcionaven els partits afiliats a la Tercera Internacional.

Nin representava el trotskisme a Espanya, això significava ser enemic de la Komintern. El coronel Orlov, dirigent de l'NKDV a Espanya, un cop van finalitzar les hostilitats entre comunistes i anarquistes, es va encarregar de la detenció dels trotskistes. Van ruixar la premsa amb una campanya de calúmnies, presentant Nin com un agent secret de Franco i Hitler. Va ser sotmès a tortures perquè confessés la seva filiació feixista, cosa que, segons sembla, no va fer. El seu cos mai no va ser recuperat.

Ramon Mercader

Aquell mateix any, Mercader, com altres milicians comunistes, ja era comandant i exercia de comissari polític. Havia estat ferit al front i va ser evacuat a Barcelona. Després dels successos de maig de 1937 es va dirigir a Moscou i allà, va ingressar a l'NKDV, com faria també la seva mare. El barceloní tenia 25 anys.

Trotski s'havia refugiat a Mèxic on no s'amagava. Es fotografiava amb el pintor Diego Rivera i amb la seva dona, també la pintora, Frida Kahlo. Va tenir un intent d'assassinat i n'havia reforçat la protecció.

Mercader, va viatjar a la capital asteca amb un passaport canadenc. A poc a poc va anar seduint una de les secretàries del soviètic, una nord-americana d'ascendència bielorussa anomenada Silvia Angeloff.

Com a Novio formal de la noia, feia visites a la casa fins que va aconseguir conèixer Trotski que va començar a confiar-hi, per la qual cosa la seguretat va descuidar la seva vigilància sobre el Novio de Silvia.

A finals d'agost de 1940, aprofitant que Leon Trotski estava treballant al seu despatx, es va acostar per l'esquena d'aquest amb un piolet de mànec curt que havia amagat sota el seu abric i se'l va clavar al cap. Trotski va aconseguir defensar-se amb prou feines i, encara que ferit de mort, va tenir temps d'explicar qui l'havia atacat. Per això Mercader va ser detingut i jutjat a Mèxic.

Després de complir una condemna de 20 anys va tornar a Moscou on va ser condecorat com a heroi de la Unió Soviètica. Allà va viure amb grans avantatges fins que, el 1974, es va traslladar a la Cuba castrista per assessorar Fidel Castro.

I aquesta és la història de tres catalans amb relació a l'URSS. Tots tres van seguir Leon Trotski: Un políticament, fins al punt d'acabar assassinat per agents soviètics. Un altre ho va fer per demanar ajuda en el seu objectiu d'atacar l'Espanya de Primo de Rivera i un tercer que ho va seguir per posar fi a la seva vida i que va acabar sent heroi de la Unió Soviètica.

Dimecres que ve segur que en tindrem una altra, o altres històries dignes de ser explicades.