Els vetos són com els bidets: no serveixen per a res

Fonts solvents expliquen a E-Notícies que el bidet està en procés de desaparició. “Mira, tiraré la banyera i el bidet perquè em treuen molt espai”, comenta una senyora que canviarà el bany de casa seva, “el de la reforma em va dir que tots fan el mateix”, afegeix. “El bidet és que l'acabes traient i aquí encara no ho volem veure”, expliquen a aquest mitjà fonts molt properes a la cúpula de Junts x el Bidet.

I és que, efectivament, els vetos i els cordons sanitaris són com els bidets: serveixen per a poc. El motiu és que pressuposen una visió equivocada de la política, de la higiene personal i del món en general. Es tracta de l'idealisme, és a dir, de la postura que creu que les idees canvien el món i no el món a les idees. Per donar una imatge visual: si la partitocràcia - d'esquerres en aquest cas - fos un pintor, en lloc de mirar allò que pinta, miraria el pinzell.

Tot i que els dissenyadors de cordons sanitaris no deixen de tenir la seva certa mala fe. I és que ells mateixos saben que l'auge de les opcions identitàries respon a fenòmens com el desordre migratori, la manca de perspectives entre els joves i totes aquestes coses. O sigui, que respon a realitats que, ja després, resulta que quadren amb l'identitarisme.

De passada, ens demostren que cal vigilar-se a si mateix perquè tenim tendència a creure'ns les nostres fantasies. A aquest ritme, ERC o Podemos, per exemple, podrien desaparèixer de la faç de la terra i continuarien dient que el discurs és més indispensable que mai.

Atents a les properes europees

El veto seria una cosa així com estrènyer-se el cinturó per no engreixar-se més i, com més engreixes, més t'ho estrenyes. Arriba llavors un moment en què demanes als que estan per allà que t'ajudin a estrènyer més. És aleshores quan els mitjans comencen a dir que tenen la responsabilitat de no ser un altaveu d'això o de l'altre. 

Però el més sorprenent és que després encara surten persones amb cara de subvenció a dir que no sé quin observatori de periodistes està preocupat davant la “desafecció” per la premsa. Sobretot, entre els “més joves”, matisen. Definitivament, Clausewitz s'equivocava: la guerra no és la política per altres mitjans, era el periodisme.

Però, com deia aquell, tota realitat oblidada prepara la venjança. I les venjances no són simpàtiques perquè passen quan el que es vingui ha acumulat prou força per, doncs això, per venjar-se. Seria una cosa així com posar les condicions perquè la traïdoria sigui inevitable.

Sobre tot això, serà especialment interessant fer-li el seguiment a les properes eleccions europees, en què la immigració serà el tema estrella. Ahir sabíem que quinze països europeus han demanat a la Comissió que UE imiti el 'model Ruanda' del Regne Unit. En la mesura que en aquesta petició hi ha països com Dinamarca o Àustria, sembla difícil això de seguir eternament amb la musiqueta de l'extrema dreta.