El que hem d'agrair a Esquerra Republicana

El perdó i les gràcies en política sempre arriben quan les seves conseqüències ja no tenen cap valor. De veure, és més fàcil un contrit progressista demanant perdó per l'Imperi espanyol que pel desastre dels trens de Rodalies. Tan vigorós és aquest principi que, a la societat política, aquestes mostres de cintura només arriben quan algú es retira o dimiteix, mai durant el seu mandat.

Doncs aquest article confirmarà l'anterior llei natural, perquè, com va escriure Salvador Espriu, “soc també molt covard i salvatge, i estima també amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

El cisma d'octubre del 2022, que va portar Junts a sortir de la Generalitat de Catalunya, va empènyer Esquerra a fer una lectura de la societat catalana: després de deu anys de comiat de solter independentista, havia de tornar-se al govern de la gestió.

La sortida de Junts era providencial, en aquest sentit: una veritable purga de l'oligofrènia groga. Pensem-ho, què havia inflamat els carrers el 2012? No només l'animadversió que Madrid podria generar al català, sinó la promesa d'una Arcàdia pròspera. Els catalans, raça triada, érem la locomotora de la Península i, alliberats del Regne, seríem el Singapur mediterrani, deien.

Ara bé, una dècada de jugades mestres ens havien deixat una regió ortopèdica i pesarosa: seca, amb dèficit energètic (Aragó ens dona electricitat!), amb un sistema educatiu que no educa (ni tan sols, immergeix), amb menys empreses, amb més impostos. Ni el Barça ja era motiu d'orgull.

Quina missió emprèn Esquerra, doncs? Ressuscitar la locomotora i, així, ressuscitar l'excepcionalisme català. I, recobrat l'orgull, recobraríem el camí emancipatori. I qui lideraria, per fi, aquesta singladura? Esquerra Republicana de Catalunya, és clar!

El retorn a l'autonomisme va desenterrar la política substantiva: parlem d'aeroports, col·legis, parcs temàtics, aigua i rius, impostos, policia, immigració i seguretat, turisme i sanitat. Quina pena, però, que el jou de la Bona Persona hagués fet a Esquerra estar tan poc preparada per afrontar-los. No només no tenien el vigor parlamentari i executiu per emprendre l'acció de govern, ni tan sols gaudien d'abordatge ideològic o intel·lectual dels assumptes.

Però la gana de l'elector català per la política substantiva ja s'havia despertat i, amb ell, les forces polítiques noves i velles veien una escletxa al bloc. I així s'expliquen les darreres eleccions catalanes.

I dirà el lector: i Puigdemont? El molt honorable ha obtingut només cent mil vots més que el 2021 i, pel mig, ha abordat la política substantiva que el seu votant més premia: guanyar Madrid, a Madrid. Ja sigui amb l'amnistia, ja sigui amb la promesa de competències en matèria migratòria, l'exconvergent ha canviat la soflama buida del 2017 pel molt real saqueig de l'ametller. Això també és política substantiva, tot plegat mentre Rufián balla el xotis al so que marca Sánchez.

Adrecem el clima anterior amb el personalisme que agrada en aquesta nostra “pobre, bruta, trista, dissortada pàtria” i veurem resolta l'equació del desastre republicà: un partit sense força, sense projecte, sense ideologia, sense carisma i, ara, sense rellevància, condemnat a ser deglutit, els següents anys, per Illa o per Puigdemont.

Així i tot, cal agrair a Aragonès la seva immolació a l'altar de la seva pròpia estratègia. Amb tot, no cal perdonar-lo els darrers deu anys… Les darreres eleccions han estat raonables i civilitzades; s'ha parlat de país i s'ha tornat a parlar del Govern i no només de la República. La seva dimissió ha estat elegant i menys renuent que la dels altres companys de viatge.

Tant si repetim eleccions, com si Illa acaba governant, el Procés s'ha acabat. L'independentisme no. El repte de les forces polítiques serà engranar amb l'esperit d'una comunitat que es despertés i amb els ressorts d'un país que necessita brillantor. Si és veritat que hem recuperat la convivència, que sigui per tornar a ser “rics i plens”.