La revenja de Puigdemont

Gairebé m'alegro que Sánchez hagi de negociar amb Puigdemont. Si jo hagués estat ell, quan els jutges alemanys van dir que l’extraditaven, però només per malversació, hauria donat un cop de puny damunt la taula i demanat una cimera extraordinària de la UE.

Qui són els jutges alemanys per posar traves? Perquè en aquest cas no era el Tribunal Federal de Justícia, l’equivalent al Suprem espanyol, sinó l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein.

Un dels lands més petits d'Alemanya: tres milions d’habitants i 15.000 quilòmetres quadrats. Vull dir que no és Baviera. Dit amb tot el respecte pels seus habitants.

Ara imaginin que l'esmentat Tribunal Federal demana el lliurament d'un presumpte pispa a la Rioja o a Múrcia -per citar dues comunitats autònomes uniprovincials- i aquestes diguessin que no. Com s'haurien posat els alemanys.

I el mateix passa amb els tribunals belgues. Aquí ja em perdo perquè cal ser Gonzalo Boye per entendre-hi una mica entre tribunals de primera instància i apel·lació. Però, qui són els belgues per donar lliçons?

De fet, ha estat l'única victòria del procés: qüestionar l'espai judicial europeu. Perquè si la Unió Europea la formen estats democràtics el que ha de fer un país membre és lliurar el suposat delinqüent que li demana un altre estat membre.

Si hi ha lliure circulació de mercaderies, persones i serveis no pot ser que els dolents trobin aixopluc. I tant me fa que si és Puigdemont o en Pere de la Cullera. Per sedició, tràfic de drogues o exhibir-la en públic.

Al final la justícia europea ha anat posant els punts sobre les is. Però ha costat set anys d'estira-i-arronsa. I la batalla no està acabada. Sánchez, en tot això, va fugir d’estudi.

Després van venir els indults. Encara recordo el llavors ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, anunciant-los en un ple del Congrés sense que vingués a tomb. Va agafar tothom per sorpresa.

A Campo el va acabar cessant en aquella remodelació de govern. I crec que al ministre se’n va assabentar mentre estava de cap de setmana a Marbella. Però el va acabar recol·locant al TC. En una mostra més d´independència judicial.

A La Moncloa ens van vendre el paripé. Era per restablir “la convivència i la concòrdia”.

Era per restablir “la convivència i la concòrdia”. Fins i tot van organitzar un festival al Liceu per justificar les mesures de gràcia. S'hi van prestar gustosament Josep Sánchez Llibre (Foment), Javier de Godó (La Vanguardia) i Javier Faus (Cercle d'Economia).

No és que jo hi estigui en contra, però van anar a canvi de res. No va haver-hi no ja penediment sinó ni tan sols autocrítica i molt menys reflexió. Van sortir como herois de la presó.

Tanmateix, tothom sabia que no era per la convivència sinó perquè Sánchez necessitava els vots d'ERC al Congrés. Almenys que no ens prenguin per rucs.

Encara que potser, el més greu de tot, és que Espanya no ha tingut relat a l’estranger durant tots aquests anys. Recordo un cop un titular de Vilaweb que deia: “L'ONU reclama la llibertat immediata de Junqueras, Sánchez i Cuixart”.

“L'ONU?”, em vaig espantar. Que fort. Però quan llegies el text t'adonaves que no era el Secretari General ni el Consell de Seguretat ni l'Assable General. Era un grup de treball contra les detencions arbitràries, que després va transcendir que la Generalitat havia emmanegat.

Però ni això. Espanya no ha contrarestat en cap cas les fake news, posveritats, mentides i troles del procés a l'exterior.

El mateix més o menys amb els informes sobre Puigdemont, en aquest cas d'un comitè de drets humans, o aquell del Consell d'Europa.

Espanya no tenia relat, ni dintre ni fora, perquè depenia dels vots d'ERC a Madrid.

Per això gairebé m'alegro que hagi de negociar amb Puigdemont. Ara que sua la cansalada.