Govern de coalició previ pacte amb Carles Puigdemont o eleccions generals?

No hi ha dubte que ens trobem davant d’un formidable atzucac: que jo recordi, en unes eleccions generals, i més després del canvi de posició adoptat a última hora per part de l'única diputada de Coalició Canària, ara disposada a negociar amb el PSOE amb independència de si Pedro Sánchez acaba arribant a un acord amb Carles Puigdemont, mai s’havia produït un empat.

Un empat tècnic tan clar entre el PP i el PSOE, entre els blocs de dreta i esquerra, amb 171 diputats cadascun. I si a sobre li afegim el fet que el possible desllorigador d'aquesta situació està en mans de Carles Puigdemont, amb el qual ja no hi comptava pràcticament ningú, la situació és certament paradoxal.

Efectivament, un extraordinari cop de sort, una xamba increïble (i no la suposada intel·ligència privilegiada de l'expresident, com alguns ens volen fer creure), ha permès que Carles Puigdemont pugui decidir el futur immediat d'aquest país.

Ja sigui bé decidint donar suport a un possible govern d'esquerres presidit novament per Pedro Sánchez (tot i que ara, després del canvi de posició de Coalició Canària, n’hi hauria prou amb l'abstenció), o bé anar a unes noves eleccions generals, que probablement se celebrarien pels vols de gener de l’any vinent, si l’expresident optés pel contrari.

El futur d'Espanya, en mans de Carles Puigdemont

Tanmateix, la situació és endimoniada, perquè Carles Puigdemont exigeix com a condicions  inexcusables per donar suport a Sánchez l'amnistia per a totes aquelles persones amb causes pendents des de l'inici del procés (suposadament més de 4.000), així com el reconeixement de la possibilitat de celebració d’un referèndum per a l'exercici del dret d'autodeterminació.

Com el president “legítim” ha vingut dient repetidament aquests darrers dies, el seu suport a un govern d'esquerres no seria “a canvi de res”, afegint que la seva funció no és la de salvar a Pedro Sánchez, encara que només fos per barrar el pas a la dreta i molt especialment a VOX, sinó treballar per la independència de Catalunya, condicions de moment absolutament inassumibles pel PSOE.

Ara per ara, sense fer massa cas a les pretensions de Carles Puigdemont (a les quals s'hi ha afegit ERC amb un desvergonyiment i oportunisme increïbles), Pedro Sánchez, per via de la ministra d’Hisenda María Jesús Montero, ha llençat l’esquer d’un nou model de finançament autonòmic que beneficiaria especialment Catalunya.

Aquesta començaria amb una quita molt important del deute que la Generalitat manté amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que en l’actualitat és de 70.000 milions d’euros, la qual cosa ha portat la Generalitat a ser considerada com la màxima receptora i principal deutora d'aquests fons. Amb tot i això, molt poca cosa a parer de la major part d’analistes per fer canviar d’opinió Carles Puigdemont.

Això no obstant, algunes veus dins del mateix PSOE i de l’esquerra en general s’han començat a pronunciar públicament respecte de la necessitat de cercar una solució jurídica que faci factible l’atorgament de l’amnistia, abans d'anar a una repetició electoral.

Carles Puigdemont vol l'amnistia

No cal dir que l’amnistia planteja tot un seguit de problemes, el principal dels quals rau en el fet que a diferència dels indults, aquella no està reconeguda en la vigent Constitució, per bé que tampoc la prohibeix expressament.

En tot cas, malgrat que l’opinió dels experts en Dret Constitucional no és unànime respecte d’aquesta qüestió, amb posicionaments a favor i en contra (alguns d’ells veuen factible una llei d'Amnistia com la de 1977 per tal exonerar a tots els implicats en el procés), no hi ha dubte que pel cas que aquella es fes efectiva, acabaria amb tota seguretat amb un ulterior pronunciament definitiu per part del Tribunal Constitucional.

D’altra banda, caldria delimitar també amb tota claredat quin hauria de ser l’abast que l’amnistia hauria de tenir, per tal de no confondre-la amb un indult general, aquest sí prohibit expressament per la CE 78: els suposats més quatre mil detinguts arran del procés (també Hasel o Valtònic?), o circumscriure's exclusivament als polítics exiliats de Junts, ERC i la CUP?

Amb tot i això, és ben cert també que a ningú l’interessa anar a unes noves eleccions, però molt menys encara a Sumar, VOX i els partits sobiranistes (Junts, ERC, PNB i EH-Bildu).

La raó és que es podrien veure arrossegats i completament difuminats i engolits davant d’un electorat que en la seva major part es plantejaria aquestes noves eleccions com una decisió per resoldre la disjuntiva de si vol un govern d'esquerres presidit per Pedro Sánchez o un de dretes presidit per Núñez Feijóo, amb la considerable pèrdua de vot que això podria comportar per la resta de partits.

Finalment, al marge de què un nou govern d’esquerres en el qual és decisiu el suport de Junts i ERC, dos partits que han perdut 140.000 i 400.000 vots respectivament, genera també en importants sectors de la societat espanyola una certa desconfiança sobre la seva cohesió interna (només cal veure les desavinences actuals existents dins de Sumar entre Yolanda Díaz i UP, o la lluita soterrada entre Junts i ERC, com també la que mantenen el PNB i Bildu).

Caldria considerar també en quina posició podria quedar ERC si Sánchez cedís a la pretensió de l’amnistia demanada per Carles Puigdemont, la qual cosa elevaria l’expresident a l’altar del sobiranisme en detriment d’ERC, i com se la podria compensar, atès que els republicans continuarien sent necessaris i imprescindibles en el cas hipotètic d’un nou govern de coalició.

En qualsevol cas, davant la divisió gairebé mil·limètrica existent entre els blocs de dreta i esquerra existent a l’Estat, hi ha veus que assenyalen que la millor solució passaria per anar a unes noves eleccions generals, en una espècie de segona volta “retardada” que a imitació una mica “sui generis” del mecanisme del “ballottage” típic del sistema electoral francès, equivaldria a una segona elecció que simbòlicament es circumscriuria als dos candidats que més vots van obtenir en la primera volta, que no només resoldria l’empat, sinó que reforçaria al guanyador, dotant-lo d’un plus molt important de representació i legitimitat, alhora que estimularia l’articulació de coalicions electorals.

Però clar, per anar bé, ateses les limitacions que en aquest cas deriven del sistema electoral espanyol, això requeriria un “pacte de cavallers” entre Pedro Sánchez i Núñez Feijóo, en el sentit de respectar la llista més votada si cap dels dos candidats aconseguís la majoria absoluta, permetent al guanyador la constitució d’un nou govern.

Tot i que sense perdre de vista que, com hem avançat, a ningú l’interessa aquesta solució, atès que comportaria un aixecament o una sublevació de la resta de partits, per la considerable pèrdua de vot i escons a què podria donar lloc.

Malauradament, pura ciència-ficció i mala peça al teler.