El sinuós camí a la investidura

Això de la política és un no parar. Encara no ens hem recuperat de la ressaca que ens va produir el 23 J i els dos grans partits (PP-PSOE) ja s'estan movent perquè el candidat (cadascú, el seu) sigui investit president del Govern. Mentrestant, la resta de formacions polítiques es deixen voler i posen preu als seus suports.

Com a candidat del partit més votat a les recents eleccions generals, Alberto Núñez Feijóo té tot el dret a intentar ser investit. Ara bé, per aconseguir-ho, necessitarà una cosa així com un miracle. Davant d'aquesta situació, els populars tornen a mostrar el seu autèntic aspecte moral i política.

En menys de 24 hores, Feijóo va aparcar l'antisanxisme, i va dir que es reuniria amb Pedro Sánchez per arribar a algun pacte d'estat entre les dues grans formacions; però com que des de la Moncloa van dir que aquesta trobada no era a l'agenda, el PP va apel·lar, llavors, als “bons” socialistes intentant forçar una mida (investidura fallida de Rafael Simancas, el 2003, com a president de Madrid pels trànsfugues socialistes Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez) i quan van veure que per aquest camí no avançarien es va despenjar la portaveu parlamentària, Cuca Gamarra, dient que “Espanya es pot trencar si Sánchez pacta amb Junts”.

La qüestió és que el PP té un problema de credibilitat. Ningú no sap amb certesa qui són els cervells pensants del carrer Gènova i qui marca els grans eixos polítics. Són incapaços d'admetre'n el fracàs. Es mouen per inputs i, sovint, les seves declaracions estan trufades d'incoherències i manca de rigor.

Durant la campanya, es van cantar de dir que suprimirien els més importants avenços socials aconseguits en els darrers temps. Però algú recorda alguna proposta en positiu, per afavorir la ciutadania? Amb tota seguretat, no. Els de Feijóo ho van refiar, pràcticament, tot a greixar un grup d'empreses demoscòpiques perquè els sondejos i enquestes diguessin que guanyarien per golejada, els resultats hi són i, no obstant això, els va costar una milionada.

Mentrestant, els socialistes s'han pres la qüestió de manera molt diferent. El pròxim 17 d'agost es constituiran les Corts. El PSOE aspira a mantenir la presidència del Congrés que en aquesta última legislatura va ostentar Meritxell Batet, per això necessitarà cedir a altres grups diversos dels nou llocs de la Mesa. Aquests possibles repartiments podrien ser un avenç del qual previsiblement es repetiria en una hipotètica votació d'investidura.

Si els del carrer Ferraz aconsegueixen retenir el càrrec, voldrà dir que hauran pactat amb altres formacions algun acord; però és que, per pura lògica, el pacte s'estendria a les votacions següents: una per a les quatre vicepresidències i una altra en què s'escolliran els quatre secretaris de la Mesa.

Els números són els que són i en aquestes converses els socialistes hauran de fer concessions, tant a Sumar com a alguna formació nacionalista, com el PNB o algun partit independentista. En qualsevol cas, aquestes negociacions seran un bon termòmetre de la situació política que ens pot donar pistes del que ha de venir.

Però la patata calenta perquè Pedro Sánchez aconsegueixi la seva investidura, com a president del Govern, és a Waterloo. La posició de Carles Puigdemont serà numantina, i, en principi, només l'amnistia i un referèndum pactat d'autodeterminació podrien ser la clau que desbloquegés el suport de Junts perquè Sánchez segueixi a la Moncloa. Per a Puigdemont, els sis anys que ha estat a Brussel·les tenen un significat polític.

Segons la seva opinió, sotmetre's a la “repressió” de l'Estat com van fer Oriol Junqueras i altres líders del procés mai no va ser una opció. I cal no oblidar, agradi o no, que Puigdemont encara és, per a molts catalans, el president legítim desposseït per la força del seu càrrec.

Tot i això, a Junts no ignoren que, per assolir aquests dos objectius, cal sobrepassar unes línies vermelles que, a hores d'ara, ningú sembla disposat a depassar. Per tant, no seria estrany que, amb els peus a terra, els de Laura Borrás pretenguin una cosa molt més plausible i, ara, al seu abast: desgastar Esquerra Republicana per arribar forts a unes pròximes eleccions al Parlament i passar-los per davant.

Per començar, els neoconvergents han aconseguit apartar el focus mediàtic dels republicans, que ja no tenen la clau de la governabilitat d'Espanya. Aquella etapa en què ERC copava les portades dels mitjans amb la taula de negociació, els indults o la reforma de la sedició ja és història.

Els dirigents de Junts no poden obviar que el partit està en un moment delicat, van sortir del Govern, van perdre l'alcaldia de Barcelona en el temps de descompte i van deixar escapar la cogovernança de la Diputació de Barcelona amb el PSC. A les eleccions municipals del 28 M es van donar una bona patacada i, ara, a les generals del 23 J, s'han deixat pel camí prop de 200.000 vots i un diputat respecte al 2019. I tot això ha estat la conseqüència d'un radicalisme que es diu molt poc amb la praxi política.

No desesperarem, a mesura que vagin passant els dies la situació s'anirà enrarint amb 'dimes i diretes'. Normal. Ja se sap que forma part de l'estratègia negociadora i alguns mitjans tendeixen a intoxicar. El més substancial és que estem tan a prop del bloqueig i la repetició electoral com d'una investidura: la solució a partir del setembre.