Trump vs. inflació: entenent la nova economia que ve

La teoria econòmica clàssica ens ven la inflació com una part necessària del procés econòmic i la deflació (l’escenari oposat, en què els preus baixen) com una calamitat que cal evitar. Literalment, ens han convençut que si les coses baixen de preu això és dolent. Com defensen aquesta tesi? Una deflació aturaria el consum: si sé que la casa serà més barata el mes que ve, no la compro ara. Això és un sofisma i una bajanada, però almenys serveix perquè la població no qüestioni un escenari en què l’accés a béns i serveis és cada dia més difícil per l’augment continu dels preus.

En el món posterior al patró or, la inflació ho ha devorat tot. El preu de l’habitatge es triplica cada generació mentre els sindicats pacten augments relatius a l’IPC, que potser mesura les muntanyes de Mart, però la inflació real no la mesura ni l’ha mesurat mai. La fi del patró or va posar en marxa les màquines d’imprimir bitllets: l’oferta monetària, és a dir, el nombre de dòlars en circulació, s’ha multiplicat per 37 des d’aleshores. És a dir, cada dòlar val 37 vegades menys, pot comprar 37 vegades menys béns i serveis. 

Aquest camí d’inundació constant de liquiditat i empobriment de la classe treballadora, és clar, porta al col·lapse. Com que els diners ja no es generen per l’aparició de nou or que els recolzi, sinó que es creen en forma de crèdit, passa que per motius purament aritmètics el deute augmenta sense control. Els bancs creen (literalment creen) els diners quan els presten, però els presten amb interès. Posen 100 dòlars en circulació, però només ho poden fer creant-los amb interès, perquè volen que els tornin 104 (si els interessos són del 4%). És a dir, cada 100 dòlars que comencen a circular creen 104 de deute. Això porta a la situació actual en què no hi ha prou dòlars al planeta per pagar el deute, que sempre és nominalment més gran. Si el planeta es posés d’acord i digués: un moment, dedicarem tots els diners que existeixen a pagar el deute, ni tan sols això seria suficient.

Llavors arriba Trump amb una fórmula màgica, anomenada legislació MICA, amb la qual netejarà el deute americà mantenint polítiques expansives de liquiditat i vencent la inflació al mateix temps. El ministre d’economia rus, Reshetnikov, va declarar fa un mes el seu escàndol davant la manera com Trump diluirà el deute en stablecoins (tokens criptogràfics no fluctuants lligats al preu del dòlar) i se’n sortirà impune. 

Aquí hi ha qüestions filosòfiques de fons, però la maniobra de Trump no té precedents i suposa un canvi d’igual potència que l’abandonament del patró or per part de Nixon. Continuarem imprimint dòlars com si s'hagués d'acabar el món, però ara en l’espai cripto. Llavors, allà es provocarà la inflació, no al món real. Per què són bones notícies? Perquè allà on hi ha inundació de liquiditat hi ha inflació, és a dir, pujada de preus. Al món real, apugen els preus del que hi ha al món real: la gasolina, l’oli, les cases. I això són males notícies.

Però en l’espai cripto, apuja el preu del que hi ha allà: actius digitals accessibles per a qualsevol que tingui un telèfon mòbil i ganes de recuperar la sobirania econòmica. Si el que pujarà de preu són actius com Bitcoin, Ethereum, Solana, XRP i altres… el que passarà és que molta gent es farà milionària. En portar la liquiditat a un món que funciona a l’inrevés, es capgiren els efectes de la inflació, que en lloc d’empobrir la gent, l’enriqueix. Ell mateix va començar el seu mandat emetent la seva pròpia criptomoneda, segurament per consell d’Elon Musk.

Neix un nou paradigma econòmic, estimat lector. Qui no entengui el tipus de canvi que estem vivint pagarà un preu molt car per la seva desatenció.