Ada Colau, una altra vegada: la tabarra infinita

S’han validat els pitjors pronòstics, confirmant allò de que un pessimista és un optimista ben informat: Ada Colau té pensat presentar-se de nou a l'alcaldia de BCN. Però si ja vam sobreviure abans en dues ocasions, podem sobreviure a l'amenaça. Examinem la situació. 

En primer lloc, cal admirar la manera com Ada Colau s'ha repès després de patir allò que Lucía Muñoz va denominar «tortures de baixa intensitat» per part de les IDF després de la captura de la Flotilla Dropo: literalment estar asseguts a terra o beure aigua de l’aixeta. Només va faltar que els soldats israelians els fessin pessigolles sense avisar o els obliguessin a veure les prequeles de Star Wars.

En qualsevol cas, Ada Colau va sobreviure i, com molts vam profetitzar, es dedica a aparèixer donant entrevistes arreu parlant de si mateixa en termes elogiosos ad nauseam. En una de les seves últimes aparicions, ebria de dignitat, deia que, davant els que es burlaven de les seves aventures marineres, la pregunta era: «i tu, què feies mentre tot això passava?». Treballar, estimada Ada, el que fèiem la resta era treballar mentre tu i els teus col·legues fumàveu marihuana suficient per fer ballar el monstre del Llac Ness. 

En segon lloc (són bones notícies), Colau haurà de disputar la candidatura a les primàries contra l'insigne Bob Pop, en una contesa que promet moments gloriosos. Tenint en compte que si sumem la capacitat intel·lectual d'aquestes dues lluminàries arribem més o menys al nivell d'una liquadora de fruites, els disbarats poden ser divertidíssims.

El món dels Comuns ni és esquerra ni és món ni és res, sinó un pou de cretinisme i cursileria sense remei possible. Haurà de plorar molt Bob Pop per fer front a la Capitana Hamàs, que més o menys després de Nadal començarà a ploriquejar pels orfes del Congo, pel canvi climàtic, pels gais de la jungla de Borneo i per la participació d'Israel a Eurovisió. Un ésser humà corre el risc de deshidratar-se si intenta competir amb Colau en qüestions de plors, però Bob Pop és tan excepcional en tants sentits, que potser pugui ser un digne adversari de la Llorona del Mil·lenni. 

Les qüestions ideològiques, per descomptat, en tot això no tenen la menor importància. Els Comuns no són un col·lectiu que defensi cap proposta política, sinó un grup humà abandonat a la deriva en els pantans infectes del progressisme. Tot el que fan és manotejar perquè no se'ls mengin els mosquits: la traducció a la pràctica política és apostar per tot allò que degradi la convivència. Manters, okupes rabiosos, violadors lliures, islamistes assassins, senyors amb perruca, el que sigui. I plorar, plorar molt.