Trump, Síria, Iberoamèrica i el crim organitzat

Aquests dies proliferen a les xarxes els grans experts sobre el conflicte sirià, que estava congelat des del 2017 i que ha tornat als rotatius després d'una sorprenent i rapidíssima resolució.

He de confessar que, tot i haver fet una feina durant un parell de mesos sobre aquest conflicte el 2018, comprendre la composició del grup opositor que ha pres el control de Damasc és una tasca titànica. Una amalgama multiforme i tan diversa que no seria estrany que assistíssim a lluites titàniques entre les diferents faccions que aquests dies celebraven la caiguda de Bashar al-Assad a Damasc.

Donald Trump, passat i futur president dels Estats Units, va escriure a la xarxa social X un missatge demanant a Biden que no s'involucrés en aquesta crisi, conscient del fangar en què es convertirà aquesta zona del món i volent desentendre's en aquesta crisi visió pragmàtica de deixar fer i abandonar, si més no en algunes zones del planeta, la vocació nord-americana de ser la policia del món.

Trump coneix l'opinió general al seu país sobre el que passa a Europa o l'Orient Mitjà. No es pot obviar que les crisis estrangeres que van motivar el resultat de les eleccions presidencials dels EUA del passat mes de novembre, no van ser les de Gaza i Ucraïna, ja que el seu efecte en el votant mitjà era menys, va ser, en canvi, el que passa al pati del darrere al sud del Riu Gran: l'expansió de les màfies i alguns estats relacionats amb elles al llarg de tota Hispanoamèrica, amb el corresponent èxode massiu de migrants i refugiats cap a la frontera sud dels Estats Units.

L'augment de la immigració il·legal des de l'Amèrica de parla hispana després del 2020 es va constituir com un dels factors decisius que va atorgar la victòria a Donald Trump. La seva promesa de “tancar la frontera” i de dur a terme el “programa més gran de deportació en la història dels Estats Units” es van presentar com a punts de suport de la seva campanya i els votants el van recompensar per això.

La immigració va mobilitzar la base electoral del trumpisme. Un altre aspecte que va poder augmentar les possibilitats de Trump va ser la inflació, que ha fet pujar 11 vegades els tipus d'interès des del 2022. Tot i que segons els experts l'economia nord-americana es manté sòlida i sense risc de recessió, l'augment dels preus sempre és associable un descontentament de l'electorat.

No hi ha dubte que la crisi migratòria és el resultat d'un deteriorament de la situació a alguns països del centre i del sud d'Amèrica. No existirien fluxos massius d'éssers humans si això no suposés un negoci lucratiu per a l'exitós crim organitzat de la regió. A això també hi han contribuït estats que han patit un notable deteriorament de la situació econòmica i de seguretat, forçant milions de persones a abandonar els seus països d'origen.

Especialment intensa és la migració veneçolana que exerceix pressió sobre països com Colòmbia o Equador i que ha convertit el pas pel perillós "Tapón del Dairén", un tram de selva que s'ubica entre Colòmbia i Panamà, com una via que transiten mig milió de persones cada any amb l'esperança d'arribar als Estats Units.

És inapel·lable que l'increment d'immigració ha estat exponencial els darrers anys. El 2023, segons les dades més recents de l'MPI (Migration Policy Institute), 47,5 milions de persones que viuen als Estats Units han nascut a un altre país, més del doble que l'any 2000.

La meitat, aproximadament, tenen la ciutadania nord-americana, un 23% estan en situació il·legal i la resta són migrants amb documentació en regla. El 26% dels nens menors de 18 anys són fills d'estrangers.

Els èxits electorals de Trump es devien en gran manera a la seva capacitat per aprofitar i reforçar la por i la frustració dels votants per la massiva arribada d'il·legals. Aquesta por es fa entre els mateixos migrants que fa anys que treballen als Estats Units i que veuen en l'arribada d'altres una amenaça a les seves pròpies condicions de vida.

Fa uns quants anys semblava que els canvis polítics farien millorar la situació dels països de parla hispana. Les guerrilles i moviments revolucionaris que es donaven en alguns estats van anar desapareixent o abandonant la lluita armada, alhora, l'oceà autocràtic en què estava convertit el continent es va anar transformant per donar pas a democràcies més o menys consolidades. Cada cop van ser menys habituals els cops d'estat i el sorgiment de nous moviments insurgents.

La pujada de preus de les matèries primeres a la dècada del 2000 i el col·lapse del bloc soviètic va fer que milloressin gran part de les economies d'aquella banda del món, i els habitants que vivien per sota del llindar de la pobresa van passar de ser el 46% l'any 2000 al 29 % l'any 2013. A 15 dels 18 països que conformen la regió, l'enorme desigualtat va disminuir en aquest període que semblava presagiar un esperançador impuls.

El factor desestabilitzador del crim organitzat

Amb la millora econòmica també va créixer el crim organitzat, el qual, esperonat per la demanda de drogues il·lícites als països occidentals, es va enriquir fins a l'indicible. Els càrtels van fer milers de milions traficant amb estupefaents i l'or extret il·legalment.

Dins la regió, a mesura que el creixement econòmic augmentava, prosperaven els mercats creixents de mercaderies robades, importacions de contraban i drogues. Això va començar a preocupar als Estats Units, que va iniciar programes d'ajuda a alguns governs per intentar controlar les màfies, però el poder d'aquestes i dels càrtels ja era massa gran.

A mesura que les organitzacions de crim organitzat es refermaven en les estructures polítiques de la regió, els governs es van veure atrapats en una xarxa de corrupció i violència. Molts dels règims democràtics, debilitats per la manca de control sobre el territori i l'ús estès de la violència com a eina política, van ser incapaços d'oferir una resposta eficaç davant de l'onada de criminalitat creixent.

La presència de càrtels de drogues i grups de narcotraficants ha afectat gairebé tots els països, amb l'excepció dels més petits, com l'Uruguai, Costa Rica i Panamà, on la violència encara no arriba als nivells dels estats més afectats. Un cas singular és el del Salvador, on s'ha aconseguit controlar les màfies amb una política excepcional de mà dura i sense miraments. El contundent èxit de Bukele, contravenint les crítiques des d'Europa als seus límits respecte als drets humans, és una demostració empírica que el que prioritza el ciutadà mitjà és la mateixa seguretat.

El narcotràfic i el crim organitzat s'han convertit en els principals motors de la inestabilitat política i social a països com Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i Guatemala. En aquests països, la intervenció del crim organitzat es fa notar als processos electorals i la seva capacitat per influir en la política local és més que evident.

Només cal llegir les barbaritats que han arribat a cometre amb algun alcalde mexicà, a qui han decapitat i col·locat el cap sobre el seu propi cotxe com a escarment. A més, les aliances entre polítics i criminals han esdevingut una característica comuna a molts d'aquests països. Els diners provinents de les drogues i les activitats il·legals han permès als càrtels guanyar poder i sostenir-se, mentre que les institucions de l'Estat es veuen desbordades per la manca de recursos i el deteriorament institucional.

L'impacte als Estats Units

La migració massiva cap als Estats Units és una de les conseqüències més evidents de la situació de desestabilització generada. La seguretat econòmica és important, però la seguretat física ho és més.

Ningú vol viure davant de l'amenaça constant de ser assassinat. El nombre de migrants que travessen la frontera sud dels Estats Units ha augmentat exponencialment, en part a causa de la violència, el crim organitzat i les condicions econòmiques precàries que prevalen a moltes parts d'Amèrica.

Molts dels migrants provenen de països on el govern ha perdut el control sobre certes àrees a causa de la presència de càrtels de drogues o autèntics exèrcits il·legals que actuen com a autoritats de facto. Des de l'any 2018 al 2023, només a Mèxic hi va haver més de 174.500 assassinats.

Xifres que s'han mantingut constants, amb escasses variacions i que demostren una macabra normalitat. La taxa d'homicidis del període supera els 25 anuals per cada 100.000 habitants. Per fer-nos una idea de la dimensió, a Mèxic el 2023, van morir quatre persones assassinades per cada morta per càncer de mama.

Dels 20 països amb taxes més altes d'homicidis, tres quartes parts són del Centre o el Sud d'Amèrica, superant amb escreix les nacions africanes. En aquest context, els migrants hispanoparlants no només busquen un futur millor, sinó també una manera d'escapar de la violència i la persecució que enfronten als països d'origen.

Les polítiques migratòries nord-americanes, que s'han mostrat ineficaces per abordar aquest fenomen, han acabat generant molta més tensió a la frontera sud. La criminalització dels migrants i el tractament inhumà als sol·licitants d'asil en alguns casos han provocat protestes tant als Estats Units com a la resta d'Amèrica, cosa que ha intensificat la polarització a la política nord-americana fins a arribar a debats infantils per la dramatització o desdramatització de l'assumpte, en funció de la posició de cadascun.

La competició estratègica

Els gabinets nord-americans han estat immersos des que vam canviar de segle en conflictes que intentaven estabilitzar regions del món que cada vegada tenen un menor valor estratègic per als interessos de l'Oncle Sam. El malbaratament en vides i en recursos a l'Iraq i l'Afganistan va fer efecte en la població nord-americana, el 61% de la qual, xifra que es va mantenir estable entre el 2014 i el 2021, afirmaven que romandre-hi no valia la pena.

La percepció d'un nord-americà que visqui a Alabama o Mississipi, que ni tan sols té passaport i que té una experiència vital que es reduirà al seu país i com a molt alguna visita a Mèxic o al Canadà, és que els problemes en aquesta zona del món són dels europeus.

Tot i això, en tot aquest temps, s'ha descurat la política respecte al sud d'Amèrica, lloc que va merèixer molta més atenció durant els gabinets de Ronald Reagan. És cert que s'ha pressionat diverses vegades perquè els governs del centre i sud d'Amèrica adoptessin mesures més severes contra el crim organitzat, també ho és que s'ha fet poc per abordar les arrels socials i econòmiques de la migració, ja que han prioritzat polítiques de seguretat sobre altres aspectes.

Al final, la inestabilitat a la regió ha fet explosió a Washington. Tot i els esforços per reduir la migració, les pressions polítiques internes, sumades a la manca de reformes eficaces en les polítiques migratòries i de cooperació internacional, han portat a la situació un atzucac.

El futur incert d'Hispanoamèrica i les seves repercussions globals

El continent s'enfronta a desafiaments existencials que afecten tant la regió com les polítiques globals, particularment en relació amb els Estats Units. La causalitat inseparable entre violència, narcotràfic i migració ha creat un cicle de desestabilització que presenta seriosos desafiaments, no només a la sobirania dels mateixos països, sinó també a la seguretat i l'estabilitat mundial. Les polítiques implementades fins ara han estat insuficients per frenar la violència o disminuir la migració, cosa que fa implícita orientar l'assumpte cap a un enfocament integral.

Europa mostra poca o cap preocupació a la regió, malgrat l'impacte que el crim organitzat comença a tenir a les nacions del Vell Continent. Només Espanya, per lligams històrics i culturals, a més d'interessos econòmics, desplega una atenció especial al que passa a l'altra banda de l'Atlàntic.

És important identificar la dimensió global de la crisi. Més enllà de les repercussions humanitàries, que són evidents i palpables, hi ha la necessitat de combatre el crim organitzat que cada cop es mou amb més poder, amb una projecció supranacional i capacitat d'influir directament a molts estats.

És impossible establir bases per a un futur prometedor amb organitzacions paramilitars que disposen del més modern armament per defensar les seves activitats criminals. Hi ha càrtels que disposen de millor equip que el que tenien algunes nacions europees a l'Afganistan.

Que ningú no s'enganyi perquè aquesta ha estat la principal causa del resultat de les eleccions nord-americanes. L'impacte del que passa a Veneçuela, Mèxic o l'Equador té el ressò a Washington. Un possible error dels demòcrates va ser pensar que els penalitzaria la seva actitud en defensa de l'Estat d'Israel, però la dimensió del problema migratori és percebuda per l'americà mitjà com a molt més gran que el que passa a l'altra banda del món.

Els Estats Units han pivotat el centre de gravetat de la seva política exterior al sud-est asiàtic, escenari de la competició estratègica mundial. Trump no descuidarà aquest aspecte com va demostrar en el seu mandat anterior. Els països de la regió ja són el segon receptor d'inversió directa més gran del gegant asiàtic.

El comerç de béns entre la Xina i els països iberoamericans s'ha multiplicat per 35 en poc més de 20 anys, a punt d'assolir els 500.000 milions de dòlars i superant la Unió Europea com a principal socioeconòmic a la regió l'any 2023, segons dades de la BBC.

La Xina intenta estendre el seu poder tou a través del comerç, emulant la tradició desplegada per la Unió Europea des de fa dècades. Els Estats Units fa temps que han identificat el gran estat asiàtic com el seu enemic natural, no només en l'aspecte bèl·lic, sinó, sobretot, en el comercial, que és el que prioritza Donald Trump, conscient de les dificultats per competir de la indústria nord-americana pel que fa a la Xina.

En definitiva, hi ha molt en joc en aquesta part del món en què Hernández, Garcia, López i González continuen sent els cognoms més nombrosos. Els Estats Units, sens dubte, prestaran més atenció al seu pati del darrere, deixant a Europa continuar tocant la lira de Neró, mentre tot crema al seu voltant.