Puigdemont: Ara una qüestió de confiança

Poques coses més divertides que anar degustant, cada matí, els tractes del processisme branca Waterloo amb el Malvat Estat Opressor. Aquests colossos de les llibertats, aquests rebels de llegenda, no només estan tots a sou del Malvat Estat Opressor, sinó que mantenen el govern amb els set escons enmig de l'onada de corrupció begonyística.

Tots cobren sous de sis xifres, cadascun a la seva manera. Miriam Nogueres va fent discursos furibunds que a ningú importen; Turull apareix a fires de boletaires i residències de gent gran i dona quatre entrevistes setmanals a RAC1 i TV3; Mikimoto dirigeix ​​la televisió del Malvat Estat Opressor, però, això sí, promet el càrrec per Johan Cruyff i la Moreneta; Dalmases & Borrás s'estimen en segon pla, en una tebiesa Louis Vuitton poblada de tendreses; Canadell es passa el dia a X parlant de l'aeroport perquè ja no sap què dir sobre cap altra cosa.

I Puigdemont? El seu cas és peculiar, és clar. Després de la seva aparició de deu minuts a l'arc del Triomf i la seva Segona Gran Fuga, almenys no ha tornat a agafar la guitarra per cantar cançons de John Denver; en això cal reconèixer-li una voluntat de reduir les hostilitats. Sap que el seu temps està esgotat i que si vol esquivar la presó haurà de sortir de la Unió Europea, rumb a Suïssa (al costat de Cuixart i Rovira, per no deixar els Alps en mans d'ERC) o rumb a Rússia (al costat de El Assad, un altre il·lustre fugitiu) o rumb al Brasil com el Dioni (l'opció preferida per l'aficionat mitjà i per les fàbriques de crispetes).

Un cop reduït a pur meme i lligat el seu destí al de Pedro Sánchez i la seva banda de lladres, el Gran Friki ja només pot pensar en termes de reducció de danys. La seva única sortida política real és intentar reeditar un Majestic 2.0, que podria vendre la seva parròquia com a heroic sacrifici per impedir l'entrada de Vox al Govern. Al cap i a la fi, ja no li queden votants, només una massa zombie de tietes i guitarristes, que acceptarien qualsevol cosa, fins i tot un disc sencer de versions de John Denver.

Ara se li ha acudit demanar una qüestió de confiança. El mateix podria haver demanat una ració de patates braves o que el festival d'Eurovisió se celebri al fossar de les Moreres, ja és igual.

El cas és continuar traient el cap i intentar fer valer les quatre bales de fogueig que li queden. Si, com s'especula, Sánchez estudia l'opció d'eleccions anticipades al febrer, Puigdemont es quedarà sense filferro sobre què fer els seus funambulismes. Aleshores sí que riurem.