Tirotejos i lleixiu: noves percepcions d'inseguretat

Segons la cèlebre doctrina de l'enyorat conseller Elena, a Catalunya no hi ha un problema d’inseguretat, sinó de “percepció d’inseguretat”. Es referia, és clar, a la coneguda tesi que si algú no és d’esquerres és perquè ha estat enganyat pels pseudomitjans feixistes, però sense voler-ho va deixar a la vista de tothom la manera de pensar dels nostres governants: el problema no és que hi hagi inseguretat, sinó que els ciutadans ho perceben, ho noten, se n’adonen.

En aquest punt de l’estiu, els ciutadans hem percebut que un doctor en Astrofísica per la Universitat Open Arms va atracar una benzinera llançant lleixiu a la cara de la dependent i que portem quatre tiroteigs a Barcelona, amb algunes víctimes mortals. Això sense comptar l’ambient habitual de pillatge i saqueig al Metro i als barris per sota de la Ronda de Sant Antoni. 

El país que defensa el bloc d’esquerres actual, PSC+ERC+Comuns, sembla una confluència pacífica i harmoniosa entre imams salafistes, activistes queer i pistolers embogits, amb el 324.cat de fons informant sobre onades de calor que maten milers de persones cada dia.

Els ciutadans perceben l’estafa? És clar que la perceben, i allà on poden expressar-se lliurement (les xarxes socials) estan deixant molt clara la seva visió de l’assumpte. L’espai polític del “seny i ordre” es va llançar el 2017 a les aventures més peculiars i ara ja no té cap legitimitat per abordar el problema. Com poden demanar que es reforci el compliment de la llei unes persones que es passen el dia viatjant a Perpinyà, a Waterloo, o on sigui, declarant-se en rebel·lia contra els tribunals? Com poden restablir l’ordre els qui van lliurar la seva direcció política efectiva a un advocat xilè indescriptible que va complir presó per la seva relació amb el terrorisme? 

Totes les mirades es dirigeixen a Ripoll, però no és clar que a la Barcelona actual, demogràficament descomposta, una visió essencialista de la nació pugui resultar electoralment eficaç. Hi ha moviments interessants, com la candidatura de María Chacón i Víctor Riverola, però encara incipients. 

Tot això té molt a veure amb l’estat catastròfic actual del moviment independentista, perquè la gent, abans de plantejar-se de nou la qüestió nacional, aspira a poder sortir al carrer sense que li disparin un tret. En l’última performance de l’ANC, pel tema de Sixena, es van aplegar literalment 19 persones, encapçalades per Llach, Coromines i el duo de novel·la rosa Borràs & Dalmases, que van protagonitzar una sentada digna dels Teletubbies, van llegir un manifest (altra cosa no, però aquesta gent produeixen manifestos com llonganisses) i van desconvocar l’acte al cap de vint minuts. Almenys Lluís Llach no va cantar, alguna cosa estem millorant. 

Els votants també perceben que el sistema policial i judicial és, ara mateix, una mena de club d’esplai macabre, on els multireincidents s’aturen a saludar i a prendre un cafetó. Amb els Mossos d’Esquadra lliurats a la vida contemplativa i els jutges obligats a complir amb muntanyes de legislació absurda, el ciutadà està abandonat a la seva sort.

És clar, també es percep de manera diàfana que quan algú s’atreveix a opinar que potser no hauríem de deixar els carrers en mans de tota mena de maníacs, lladres i violadors, de seguida és acusat de feixisme. Tard o d’hora arribarà el cop de timó, el punt de no retorn es va creuar fa temps.