El Teorema de Baños

Un té simpaties arbitràries. I gràcies a Déu; altrament, les passions respondrien a l'etiquetatge distribuït per mitjans i partits. A mi, per exemple, Puigdemont em sembla un bon paio, un passerell sí, però un bon paio; José Luís Ábalos també em cau bé, que és de patxaran, panxa peluda i no et preocupis que això ja t'ho arreglo jo. Però si per algú tinc feblesa, és per Alejandro Fernández.

És cert que, entre una cosa i l'altra, Alejandro Fernández també està més que instal·lat a la partitocràcia. Més d'una ocasió ha hagut de fer equilibrisme amb la postura del partit a Madrid. Però, en fi, és el format de la política a la nostra època. Prefereixo un partitòcrata conscient que un salvador inconscient, de la mateixa manera que Pérez-Reverte prefereix un mercenari que un idealista. Resultats, resultats, resultats i mirar quin és l'empedrat de l'infern.

I si per alguna cosa és digne de les nostres simpaties Alejandro Fernández és perquè és molt graciós. Presenta aquesta gràcia emparentada amb l'espècimen liberal, que manté una distància irònica, vagament britànica, amb els maximalismes i el que la nostra beneïda Sor Juana Inés de la Cruz anomenaria sil·logismes de colors (socialització dels mitjans de producció, deportarem a cent mil persones, independència en 18 mesos, etc.).

A més, la seva ironia és aquesta ironia sana, que reflecteix realitats a través de recursos com el doble sentit o la pirotècnia verbal. No és ni molt menys aquesta altra ironia malsana de Gabriel Rufián, com de catequesi embossada; una barreja entre un capellà sense vocació i un professor de gimnàstica.

Perroflautisme contemplatiu

A Fernández li devem, per exemple, el concepte de “perroflautisme contemplatiu”, que el va encunyar a la seu parlamentària. Es tracta d'una disposició vital, residenciada a les ciutats empatxades de confort, que consisteix a salvar els altres a través de la suspensió de la realitat. Ni aeroports, ni ampliar carreteres, ni indústria, ni centrals nuclears, però tampoc plaques solars, etc. Fiat iustitia, et pereat mundus.

El perroflautisme contemplatiu és un cas de complex de Jesucrist; a més, és clar, d'una incapacitat cognitiva per entendre allò que deia Gustavo Bueno: que les coses estan connectades només fins a cert punt i també desconnectades fins a un altre cert punt. O sigui, que no, que no és bona idea afrontar, per exemple, la prostitució volent arreglar primer la pobresa al món. Com diu una bona amiga meva (productora de cinema), primer les rates i després la humitat.

En la seva exposició de la doctrina perroflàutica, Fernández va assenyalar que els que es dediquen al perroflautisme contemplatiu són “fills de papà”. Això és estrictament cert. Aquí no hem de donar peu a la caricatura: però és així. Si alguna cosa demostra la sociologia electoral és que el votant dels cuquipartits (Comuns, Sumar, CUP, Podem, etc.) sol ser un urbanita molt format i de classe mitjana-alta. O sigui, un frustrat.

Mora a les facultats de ciències socials i llisca pel teixit institucional dels xiringuitos, que d'alguna manera o altra lidien amb abstraccions salvadores. És urgent estendre els estudis perroflàutics i afegir-hi la subdisciplina de la xiringuitologia. Sobra material empíric. Servidor va fer una primera aproximació amb el negoci del pacifisme a Catalunya.

La darrera aportació de Fernández. Estem davant d'un nou teorema?

L'últim dard de Fernández és d'ahir mateix. Es coneix que un antic diputat de la CUP, Antonio Baños, va explicar a les xarxes que havia agafat un taxi a Barcelona i oh, Déu meu, no, els pakistanesos que condueixen els taxis no parlen català! Aquest taxista en particular no parlava ni espanyol i no sabia on era la Meridiana.

Sembla que Baños va descobrir ahir com funciona el boomerat en la modulació mafiós-sindical del gremi de taxistes de Barcelona. De passada, ens va fer partícips de l'obvietat que la identitat catalana, com a identitat minoritària, és especialment vulnerable als canvis demogràfics. Jo, insisteixo: és una tasca humanitària baixar els catalans a la realitat.

Davant d'això, Fernández va fer una concisa aportació que s'ha passat per alt. També per xarxes socials, va comentar: “Tot cupaire ho és fins que li afecta a ell el problema”. Aquesta frase és una mina. De fet, té una estructura molt semblant a la d'un argument lògic condicional, concretament a una refutació per contradicció.

Es podria estudiar una generalització de la frase per convertir-lo en un teorema, que en honor a Antonio Baños ho podríem batejar com el Teorema de Baños: Tot perroflauta ho és fins que experimenta la realitat. De fet, podríem explorar alguna altra formulació que fos perfectament sintètica i recollís l'únic ensenyament polític vàlid: que la realitat existeix i té conseqüències, tant per assumir-la com per ignorar-la.