Nous consells al conseller Espadaler sobre prevenció de suïcidis a presons

Ocupa i preocupa al nou conseller del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, Sr. Ramon Espadaler, la creixent taxa de suïcidis a les presons catalanes.

De fet, igual que és cert que s’aprecia un notable increment de suïcidis a Catalunya en dades relatives o percentuals, aquest increment és més discret quan anem a xifres absolutes. Anem, doncs, a les dades:

La taula assenyala dos tendències de creixement consolidades de suïcidis els anys 2013 i 2020.

És des de l’any 2017, amb Carles Mundó com a Conseller, que l’administració penitenciària catalana concentra esforços en la prevenció de suïcidis. Esforços en recursos econòmics i humans, esforços també en nous protocols. El mateix 2017 s’incrementaren un 60% els professionals penitenciaris de l’àmbit  de salut mental. El 2018 es formalitza el primer Protocol de Prevenció de Suïcidis a presons. Es formalitza una segona edició del Protocol l’any 2020. El maig de 2021, amb la Consellera, Esther Capella, es publica la Instrucció 2/2021 sobre prevenció de suïcidis. A principis del 2024, amb un nou acord amb el Departament de Salut, s’incorporaven 21 professionals més (“Equips de Benestar”) dins un programa a tres anys i de cost total d’11 milions de euros. Les paraules de la llavors consellera Gemma Ubasart no podien ser més premonitòries d’un fracàs:

“aquest programa tindrà un impacte positiu en la qualitat de vida i l’atenció a les persones internes”

Si anem a xifres absolutes i relatives, tots aquests esforços en el temps de l’administració penitenciària catalana han estat un naufragi. Com naufragi ha estat el final d’Ubasart i el seu equip d’afers penitenciaris. Així mateix, si el Sr. Espadaler dona per bo el fet fins ara i manté les línees de treball dels anteriors consellers/es amb lleus modificacions del protocol només pot obtenir-ne un resultat: el fracàs del programa de prevenció de suïcidis i el manteniment de les actuals xifres i tendències.

El Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) ha presentat recentment el treball “Projecte ANAIS: Anàlisi d’incidents de suïcidis”. Aquest estudi analitza els factors associats a les 54 morts per suïcidis dels darrers 5 anys i mig (1 de gener 2018 al primer semestre de 2023). Aquest estudi, molt exhaustiu i acurat, és bona base per entendre la problemàtica a debat. Altrament, en tant nomes es centra en les morts per suïcidi, és reduccionista i insuficient, ja que no incorpora altres dades que són adjacents a la conducta suïcida a les presons.

Anem, doncs, a aquestes dades adjacents:

S’observa un augment d’un 50-60%. Aquestes dades, tant en xifres relatives com absolutes, són prou eloqüents. I és que alguna cosa estan fent bé els treballadors penitenciaris en la intervenció directa per tal d’evitar morts.

En 7 anys els incidents d’autolesions s’han quatriplicat. Aquests incidents, molts cops  de caràcter instrumentals i finalitats interessades com accedir a serveis sanitaris de manera immediata per aconseguir  medicació o bé per suspendre mesures penitenciàries en casos de compliments de sanció, desnaturalitzen les situacions reals de suïcidi, confonent i desconcertant tant els professionals com la seva coordinació.

En definitiva, el que es vol transmetre és que un anàlisi exclusivament centrat en els morts per suïcidis en els darrers anys per explicar la casuística és un anàlisi incomplert. No ajudarà a entendre la dimensió del problema i no ajudarà a encertar en les solucions del problema.

El passat dilluns 14 d’octubre, el Sr. Espadaler, compareixia davant els mitjans de comunicació i anuncià un pla de xoc davant els darrers suïcidis a presó publicats en premsa. Un pla de xoc que es concretava en 10 accions.

Aquest pla de xoc incorpora una primera falsedat, i és que 9 de les 10 accions no són de xoc. Ja es venien fent fins ara! Potser pretén el conseller que s’intensifiqui més en aquestes accions de xoc, és a dir –i traduït al llenguatge dels mortals- que els professionals puguin treballar amb eines reals i sense fiscalitzacions per mitigar les xifres de morts.

Repesem aquests 9 accions recurrents, i que molt sonen a cantarella ja escoltada amb anterioritat:

1. Taula permanent per a la prevenció de suïcidis
2. Sensibilitzar i formar tot el personal en detecció del ris de suïcidi
3. Actuacions preventives
4. Involucrar a persones internes en la detecció
5. Monitoritzar les activacions i actuacions
6. Restringir l’accés a estris letals
7. Habilitar espais alternatius i més flexibles
8. La intervenció intensiva i afegida en DERT-departament especial-
9. Garantir la connectivitat entre professionals

Finalment, resulta una novetat  la darrera acció que proposa el conseller amb el pla de xoc:

Realitzar un estudi del risc de suïcidi amb perspectiva de gènere

Cert és que les dades de morts per suïcidi a presó per gèneres mostren un resultat paradoxalment diferenciat si les comparen amb la població general. En concret, 54 morts en el que 5 eren dones i 49 homes. Tot i això, 7 persones s’identificaven amb el gènere femení.

En la població en general es dona major incidència de suïcidis en població masculina que femenina, en canvi a presó la paradoxa es dona que si atenem al percentatge de dones empresonades, normalment al voltant del 6%, s’observa unes xifres relatives superiors en dones que en homes.

Aquesta acció del pla de xoc es proposa un estudi del ris de suïcidi amb perspectiva de gènere. Esperem que aquest anàlisi no oblidi la importància del entorn de compliment de condemnes que pateixen les dones respecte dels homes. Que la majoria de dones a presó es distribueixin entre la presó de Wad Ras i la Unitat de dones de Brians 1, una per ser la presó més antiga i obsoleta de Catalunya i l’altra per ser la unitat en la que el sistema penitenciari s’ha acarnissat més fins convertir-lo amb un espai d’impossible convivència, nociu i tòxic.

Inevitable, fer uns darrers apunts finals:

1. Ja que l’estudi ANAIS fa referència a gèneres, resulta interessant fer referència explícita a l’origen dels finats:

Un altre cop entraríem en el ball de xifres relatives i absolutes, però sembla evident que la cultura del suïcidi no és una incidència històricament autòctona sinó que més aviat és quelcom “importat”, més considerant l’evolució creixent de població estrangera i que actualment situa aquests interns per sobre del 50% a Catalunya.

2.  En la meitat dels suïcidis ocorreguts entre 2018 i 2023 no es detectaren indicis previs de conducta suïcida. L’administració penitenciària és aclaparadora. Ens expliquem: els interns viuen irremediablement acorralats per la presència permanent de funcionaris als mòduls i a les diferents àrees dels centres, les  entrevistes i seguiments dels equips de tractament són habituals i periòdics, l’assistència sanitària és diària i considerablement major que en altres sistemes penitenciaris. Com pot ser, llavors, que no siguem capaços de millorar les xifres?

Bé, potser sí que s’està millorant! Les xifres de temptatives frustrades de suïcidi haurien de prendre un altre valor, així com els protocols activats fins ara i reconduïdes les ideacions suïcides.

I cal, potser, encarar el debat amb certa maduresa des de la inevitabilitat de determinades conductes. Com deia recentment un pensador del medi penitenciari: “el suïcidi a presons a vingut per quedar-se, si més no a mig termini”

3. Una estampa comparativa de taxes de suïcidi amb Europa i Espanya situa a Catalunya amb dades molt preocupants. Catalunya té una taxa de suïcidis de 16,8 per cada 10.000 interns. A la resta d’Espanya la taxa és de 7,3 i a Europa és de 7,1 (dades del informe anual sobre l’estat de les presons del Consell d’Europa del 2023). Així, la nostra taxa de suïcidis supera en més del doble les taxes espanyola i Europea. 

I aquí, ve la pregunta que no contesta el conseller Sr. Espadaler:

Com Catalunya, amb majors recursos humans en sanitaris i professionals en salut mental, amb major número de professionals de tractament, amb major ràtio de funcionaris de vigilància, amb més implementació de protocols de prevenció i inversions econòmiques en eradicar el suïcidis a presons manté unes xifres més altes respecte dels seus referents europeus i espanyol?

Possiblement la resposta cal trobar-lo amb un altre enfocament més franc, més real i menys mancat de prejudicis.

Pentinat una mica el pla de xoc del flagrant nou conseller, anem als nou consells que li dirigim al Conseller Espadeler:

1. Hi ha més professionals més enllà de la seu de la conselleria.  Abordar qualsevol problemàtica de presons passa per escoltar més els tècnics que els teòrics, no oblidi que presons is different! Gastar dietes en desplaçaments i escoltar qui es troba en primera línea penitenciària és una excel·lent inversió!
2. Repetir una fórmula fracassada,  té poques possibilitats d’èxit. Si les actuacions en prevenció de suïcidis des del 2017 han estat un fracàs en xifres, per què donar continuïtat a un fracàs?
3. Acostumis a les males notícies.  Aquest és un departament propens a donar-les. Potser la culpa no és dels seus treballadors, potser és que el client dels sistema penitenciari té certa tendència a protagonitzar males notícies.
4. Massa sovint la feina ben feta a presons sí té fronteres i no té futur!
5. Exhibeixi caràcter, home!  Que no li puguem dir els treballadors penitenciaris que cada cop que determinades organitzacions al marge del sistema penitenciari treguin una notícia en premsa, vostè corri a esmenar un protocol o una circular.
6. La simplicitat és el camí més curt.  Aquest consell pot semblar frívol, però no ho és. A punt d’estrenar nou protocol de suïcidis, el consell és senzill: no ens vingui ara amb un “protocol galimaties”, d’aquells que no entén ningú i que solen ser pràctica habitual, generadors confusió burocràtica i d’incerteses en la seva aplicació.
7. Els suïcidis han vingut per quedar-se, si més no a mig termini. Ja ho hem exposat abans, que no soni, doncs, a apàtic i indiferent. Cal seguir treballant,hi, però el propòsit cero no està en mans de l’administració i dels seus treballadors.
8. Darrera d’un suïcidi hi ha una decisió. Ni sempre poden detectar-se, ni sempre poden evitar-se.  Els suïcidis han augmentat en la nostra societat, per tant molta explicació d’aquests l’hauríem de buscar més enllà del medi penitenciari. La presó és un reflex de la societat, en part. És un reflex d’aquella part de la societat més desafavorida. Ja només l’entrada a presó, inevitable en tant compliment de sentència, és un factor de risc.
9. Ara, Sr. Espadaler,  faci el que consideri oportú. Atengui o desatengui aquests consells.  Si fa de polític habitual, en breu ens trobarem debatent un nou protocol, amb molta condolença i venent sopars de duro.