El temps s'acaba

Vivim un moment —no sols de crisi política, sinó de credibilitat trencada— que posa en evidència que el govern de Pedro Sánchez ha perdut el fonament mateix sobre què asentar la seva presidència: suports sòlids, confiança ciutadana, i un projecte realista que venia a lluitar contra la corrupció del PP. Per això, per sobre de tot, ha perdut l’èmfasi moral. I avui —després del fracàs de la votació de la senda de dèficit, la judicialització de casos que envolten el seu entorn i la fugida dels últims socis que li quedaven— resulta impossible negar que el temps s’acaba per a aquest executiu.

El rebuig massiu al Congrés de la proposta de senda de dèficit —prerequisit per als pressupostos de 2026–2028— ha deixat clar que el govern no té majoria parlamentària i que els seus dies d’ “eficàcia legislativa”, quelcom del que segueix presumint Pedro Sánchez, s’han esvaït. Si no pot ni garantir l’estabilitat econòmica, com pretén seguir governant? I tot això quan l’economia i l’equilibri pressupostari són ingredients bàsics perquè qualsevol govern sostingui la seva credibilitat.

Però la qüestió econòmica no és l’única, ni de bon tros la més greu. El que sacseja profundament la confiança ciutadana és l’erosió moral: l’empresonament de figures clau com José Luis Ábalos i Santos Cerdán —antics pilars del PSOE i del projecte de Sánchez— ratifiquen als ulls de molts el que molts ja sospitaven: que la corrupció no era un problema marginal, sinó estructural. I que no només eren unes poques pomes podrides, com diu Gabriel Rufián mentre negocia el seu aterratge d’una o altra manera al PSOE per seguir cobrant de lo públic. Begonya, el germà… son moltes pomes que totes orbiten entorn a Sánchez.

També hi ha el cas que afecta a l’ara exfiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, condemnat per un ús irregular d’informació confidencial contra una rival política. És la primera vegada que un fiscal general és condemnat —i la reacció del Govern, defensant-lo amb contundència tot i la condemna, revela un desafiament directe al principi de separació de poders, al qual la judicatura —i gran part de la ciutadania— reclama respecte.

Aquest panorama ha provocat la punxada final de les aliances que fins ara mantenien artificialment a flot el govern: el suport de Junts s’ha desfet del tot anunciant vetos a totes les lleis del Govern i es nega a donar-li suport als pressupostos.La cosa no acaba aquí: sectors històricament aliats, de l’esquerra o perifèrics, tenen cada vegada més dubtes. El descontentament s’estén no només entre l’electorat, sinó dins del mateix PSOE.

Mentrestant, la resta de la coalició —organizacions polítiques com ERC, Sumar, Podem, BNG o Bildu—segueixen sostenint un govern greument qüestionat. Amb la presumpta corrupció i els escàndols creixents, aquests suports ja no són una qüestió tècnica, sinó ètica. Continuar donant cobertura política a aquest Govern equival a menjar-se la sospita —o la realitat— de la pèssima gestió —política i institucional— i carregar amb les conseqüències.

Els crits d’alerta, inclosos els procedents de socis tradicionals, no s’han fet esperar. Des de formacions polítiques i des del carrer s’assenyala la incapacitat de governar amb dignitat i amb majoria, l’erosió de la credibilitat pública i la inviabilitat clara del projecte. Aquesta situació no pot aguantar-se indefinidament.

I en aquest context, mantenir-se “aferrat al poder” —sense suports reals, sense pressupostos, sense confiança institucional— ja no és només una estratègia polí­tica: és una irresponsabilitat. Davant de tant desgast, tant descrèdit i tant risc per a la institució pública i la democràcia, resulta imperatiu reconèixer una evidència: el temps s’acaba.

Per dignitat política, coherència amb l’interès comú i respecte a la ciutadania, l’opció correcta ja no és resistir fins al 2027, sinó obrir la porta a una alternativa més neta, transparent i legítima: unes eleccions. Que siguin els ciutadans —i no una camarilla esgotada— els que decideixin si aquest projecte mereix continuar.