Els templers: entre l'altar, l'espasa i la 'pela és la pela'

La setmana passada, ben entrada la tarda i amb els carrers enfosquint, passejava amb un conegut, que no pas amic, que són coses i “calibres” diferents, pel Barri Gòtic de Barcelona. En passar pel carrer Ataulfo li vaig comentar que, exactament aquí, havien tingut els templers catalans la seva comanda del Palau de Vallès-Barcelona.

Tot i que aquesta comanda barcelonina va tenir la seva primera seu a la zona de Palau de Plegamans cap a la dècada de 1130-1140, per aquells mateixos anys, i gràcies a generoses donacions ―en especial dels adinerats Bernat i Berenguer (pare i fill) de Massanet―, ja van comptar amb diversos edificis i algunes torres a la Ciutat Comtal, principalment al costat de les muralles situades al costat del desaparegut castell de Regomir.

Davant la blanquinosa porta del que va ser església templera, situada al que més tard seria conegut com a “Palau Menor” i que es va mantenir dempeus fins al segle XIX, el meu acompanyant, sabedor que soc autor de diversos llibres monogràfics sobre el Temple a general i també sobre els templers catalans, em va preguntar per aquesta Ordre a Catalunya, indagant si els templers catalans havien estat similars als germans d'Ordre de la resta d'Europa.

Li vaig respondre afirmativament, explicant-li que, per regla general, els disciplinats i aguerrits templers, que només obeïen els seus propis mestres i el Papa de torn, havien estat similars sense importar-ne la ubicació geogràfica, llevat d'algunes excepcions.

Fa anys, un conegut filòleg i escriptor valencià especialista en aquest tema, Juan G. Atienza, em comentava que la història medieval de Catalunya durant els segles XII i principis del XIV (fins a l'abolició “oficial” de l'Ordre el 1307) era difícil d'interpretar sense comptar amb aquests monjos-guerrers.

Encara que la seva afirmació podria semblar una mica exagerada, la veritat és que els “Pobres Cavallers de Crist del Temple de Salomó” ―així era el veritable nom de l'Ordre fundada per nou cavallers sobre 1118― van exercir un paper important en terres catalanes durant gairebé dos segles.

No podem passar per alt que Jaume I “el Conqueridor”, eminent rei de la Corona d'Aragó, engendrat d'una manera una mica rocambolesca pel seu pare, el faldiller i no precisament abstemi monarca Pere II, fou confiat a la saviesa, tutela i resguard dels templers a la imponent fortalesa de Monzón després de l'òbit del seu progenitor a la batalla de Muret (1213).

Recordem que Pere II va morir en combat després d'una desenfrenada nit d'orgies entre cames femenines i brindis a Baco (algunes fonts “malintencionades” sostenen que el rei amb prou feines es mantenia a la seva muntura, malgrat el que puguin pensar o assegurar els fabricants de panegírics patrioters). La convivència de Jaume I amb els templers va deixar una rellevant empremta a la vida i el regnat del més poderós i important monarca dels territoris que conformaven el Regne d'Aragó, inclosa, lògicament, Catalunya.

El poder, les riqueses, i la influència del Temple a les nostres terres (igual que en altres territoris d'Europa i Terra Santa) es tornen omnipresents i, per a disgust dels seus encara avui més incondicionals seguidors, el que van predicar aquells nou cavallers fundadors de l'Ordre dels “Pobres Cavallers de Crist”, es converteix en moltíssims casos en prepotència, supèrbia, avarícia i, en força casos, en veritable usura.

Aquell canvi els va portar a estar enfrontats, de vegades espasa a la mà, amb altres ordes militars, principalment amb els hospitalaris. En els regnes hispans d'aquell moment, hi va haver diversos enfrontaments armats entre ordes de cavalleria.

En el cas de Catalunya, durant la guerra gairebé civil que va enfrontar durant força anys, dues de les seves més poderoses famílies, els Entenza i els Moncada, els templers van prendre decididament partit per aquests últims, arribant a les mans ―en aquest cas a l'espasa i la llança per defensar la poderosa família amb què feia anys que feien profitosos negocis, obviant que les seves regles els prohibien lluitar contra altres cristians. Però, com tots sabem, “la pela és la pela”.

De forma progressiva però segura, i ens cenyim exclusivament a Catalunya, l'Ordre va arribar a comptar amb vint encomanes, a les quals hauríem d'afegir tres més a terres valencianes i una a Mallorca. Hi ha pocs dubtes sobre que les conquestes de Mallorca i València van ser, com a mínim, aconsellades pels templers.

Els templers, a més de monjos i guerrers, van ser grans, competents i durs “banquers”, fent veritable competència als sempre negociants de prohoms de les banques italianes.

Els templers catalans, com tot grup poderós i econòmicament potent, necessitaven una “seu central”, almenys en l'àmbit econòmic. En un moment donat van escollir el tarragoní castell de Miravet, la visita del qual recomanem.

Entre els seus encara avui impressionants murs, es va centralitzar, a la segona meitat del segle XIII, l'“arxiu central” del Temple a casa nostra i el més que respectable “tresor provincial”. A més, es va convertir en residència del mestre provincial, és a dir, de la màxima autoritat de l'Ordre a terres catalanes.

En 1307, l'Ordre va ser abolida per ordre papal, després de ser influenciat el feble i manipulable Papa Clement V pel canallesc rei de França, Felip IV, també conegut com “El Bell” o el “Bello”. El monarca francès estava enemistat amb els templers, principalment per raons econòmiques, atès que els devia una suma considerable de diners. Malgrat els seus intents, Felip IV no va ser capaç d'acovardir els templers francesos amb les seves amenaces; de fet, va aconseguir l'efecte contrari.

Jaume II, rei de la Corona d'Aragó, va acatar l'abolició de l'Ordre, tot i que sembla que la seva decisió ha estat més influenciada per recomanacions de tercers que per un veritable desig de complir amb l'edicte papal. En conseqüència, va ordenar rendir-se a tots els castells, cases fortes i altres possessions dels templers del seu regne a finals de desembre de 1307.

Molts castells no van voler obeir i la “seu principal” ―el castell de Miravet― va decidir resistir el setge de les mesnades reials, no podent entrar les tropes del rei Jaume II a la fortalesa fins a mitjan desembre de l'any 1308, quan van aconseguir emportar-se presos als darrers templers que havien decidit resistir.

Poc agrada als incondicionals seguidors del Temple recordar que, durant el setge, alguns cavallers templers van decidir escapar-se i lliurar-se als oficials del rei, com va ser el cas del carismàtic Jaume de Galligants, el qual, en plena canícula estival d'aquell any, va decidir lliurar-se als oficials reals, esperant la gràcia del monarca.

Amb la caiguda de Miravet, els altres pocs castells que continuaven resistint ―principalment el d´Ascó― van rendir les seves armes, situats els dos últims ja en territori aragonès (Monçó i Charamela). Amb el seu lliurament, desapareixia del tot aquella Ordre que va ser tan poderosa entre els monarques de la Corona d'Aragó i que, sens dubte, va influir i molt en les conquestes (o reconquesta, com es prefereixi) de València i les Illes Balears.

Des de fa algunes dècades, amb l'aparició d'algun best-seller de qualitat dubtosa que barrejava templers, el Grial, Maria Magdalena i la suposada vida de Jesús, l'interès pels templers va ressorgir amb força.

Una cosa semblant va passar, encara que en grau més baix, durant el romanticisme del segle XIX, quan milers de persones es van convertir en fervents seguidors dels templers, lloant les seves múltiples suposades virtuts ―moltes d'elles veritablement merescudes― en camps com el militar, l'econòmic i el de les conquestes.

Tot i això, molts oblidaven (i obliden) que aquests “Pobres Cavallers de Crist” van ser menyspreats, si no odiats, per amplis sectors de la societat europea del seu temps, tant civil com religiosa, principalment per la seva arrogància, prepotència i avarícia.

A més, tampoc podem ometre que, a les seves files, es van incloure personatges de dubtoses virtuts humanes, com el tan admirat a terres catalanes Roger de Flor (1267-1305), carismàtic líder dels nostres aguerrits almogàvers.

No tots saben que aquest gran guerrer, abans de convertir-se en comandant almogàver, va formar part durant anys dels cavallers templers, aconseguint el rang de Germà sergent i capità de la nau templera ‘Falcone’.

Tot i els seus “vots”, sembla que el de pobresa no s'ajustava gaire a la seva personalitat, ja que, durant els enfrontaments per rescatar els cristians de Sant Joan d'Acre, assetjada per tropes musulmanes, parteix de les riqueses que va carregar al seu vaixell no van ser lliurades precisament als qui corresponia.

Davant les evidents sospites de qui era el culpable, l'Ordre va prendre la decisió dràstica d'expulsar-lo del Temple.

Després de donar algunes pinzellades sobre els templers catalans, que van compartir defectes i virtuts amb els seus germans d'altres latituds, i recordant que no existeix l'ésser humà perfecte, hem deixat de banda, per abordar en una altra ocasió, els aspectes més pintorescos i que els han fet famosos a les darreres dècades, com la seva faceta esotèrica, la recerca d'enclavaments màgics i els seus veritables propòsits religiosos.

Fins a quin punt l'esoterisme va influir en la manera de veure el món i en les seves accions? Quant del que sabem avui és veritat i quan és llegenda? Deixem aquestes preguntes obertes, convidant-los a reflexionar i a continuar indagant en la història fascinant dels templers.