La invasió dels escamots

La història, en ocasions, ens deixa rocambolesques antilogies en què rotunds fracassos es converteixen en sorprenents victòries, empassades per paradoxals circumstàncies que, fet i fet, canvien el rumb dels esdeveniments. La història d'avui és un exemple empíric d'un d'aquells moments. La invasió de Prat de Molló.

El cop d'Estat liderat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre del 1923, va ser acceptat pel catalanisme més conservador com una solució més que com un problema. El Règim de la Restauració agonitzava des de la triple crisi del 1917 i era qüestió de temps que alguna cosa passés.

Francesc Cambó mateix va arribar a dir a finals de 1923 que l'actitud dels militars que s'havien alçat era “l'única dolçor que en un any amarg ens ha estat difícil agradar. Tot just un any després, el romanç entre la Lliga i el Directori es va omplir de sots en retallar Primo de Rivera qualsevol aspiració autonomista i relegar la llengua catalana a “la vida interna de les Corporacions local i regional, obligades, no obstant, a portar a castellà els llibres oficials de registres i actes”.

Segons va avançar la dictadura, el català va arribar a prohibir-se a les escoles ia l'àmbit eclesiàstic.

Francesc Macià, el veterà militar de 64 anys, que havia fundat l'any anterior el grup polític paramilitar Estat Català, va creuar la frontera amb la seva petita plana major davant la repressió al separatisme, l'anarquisme i el comunisme desplegat pel règim i per evitar ser detingut.

En principi, es va establir amb la seva família a Perpinyà, a només unes desenes de quilòmetres del pas de la frontera. El primer de maig del 1924, una celebració tumultuosa a Tolosa, en què es va cantar El Segadors, va motivar una queixa de l'ambaixador d'Espanya que va obligar Macià a desplaçar-se a París.

Al seu exili l'acompanyaven alguns fidels seguidors, la majoria joveníssims membres de les Joventuts de la Lliga, que, després de la radicalització a partir del 1919, havien abraçat les idees del vell soldat d'Enginyers. El més inseparable de tots era un antic seminarista amb capacitat poètica anomenat Ventura Gassol. Aquest seria el fidel escuder de Macià fins a la seva mort el Nadal del 1933.

Un avi conspirador

A París es va començar a planejar una penetració militar des de França duta a terme per l'Exèrcit Català, que en aquell moment, estava compost per unes quantes desenes de nois idealistes que, davant el temor de la detenció a Espanya, van passar a engrossir les breus llistes de revistes dels escamots.

Com si fos una força armada convencional, Macià va fer gala de la seva experiència militar i va organitzar aquell grapat d'entusiastes amb una estructura on hi havia, fins i tot, secció d'Ensenyament. Es van elaborar una sèrie de manuals i es va estructurar la Caserna General en nou seccions dirigides pel coronel.

Santiago María Balius era un jove universitari estudiant de medicina que procedia d'una família acabalada. L'origen de la majoria dels escamots eren les facultats catalanes, la majoria eren fills de burgesos i petits propietaris. A Catalunya, les masses obreres, amb molta més tradició revolucionària i una organització molt consolidada, eren d'afiliació anarquista i veien els moviments nacionalistes als antípodes del seu pensament. Balius va acabar, coses de la vida, recalant en l'anarquisme, però ens va deixar testimoni de la vida quotidiana a l'ostentosa casa de Macià, ubicada als suburbis de la capital francesa, i com “l'ambient era d'adulació absoluta al Sr. ”.

La primera Assemblea d'Escamots es va celebrar el novembre del 1924. A la trucada només hi van acudir uns 60 catalans. Macià, no obstant, ho va interpretar com una equivalència a milers d'entusiastes, tenint en compte com estava de vigilada la frontera.

El grup era finançat mitjançant uns bons patriòtics que es venien entre la població catalanista de Cuba, Argentina, Uruguai i altres nacions hispanoamericanes.

Davant la poca habilitat operativa del grup, Estat Català va signar pactes d'aliança amb la CNT, amb el sector independentista del PNB i, més tard, amb el PCE. Tots aquests grups compartien la sort de ser perseguits pel règim i, molt especialment, per Severiano Martínez Anido, el ministre de Governació.

L'ajuda soviètica i les presses

Fins a la Unió Soviètica es va desplaçar el sexagenari per demanar suport econòmic, armes i proveïments que facilitessin la seva anhelada insurrecció armada. Res no va aconseguir a l'antiga terra dels tsars, més enllà d'unes poques promeses que exigien prudència i temps, una cosa de què el vilanovès no disposava.

Envoltar-se de joves és envoltar-se de sang calenta, impaciència i una gosadia que està més alimentada per la temeritat que per la raó. Alguns, cansats de tanta prudència i tan poca acció, van decidir fer accions pel seu compte. Un tal Daniel Carmona va reunir els més disposats i va crear un grup dissident que va denominar Bandera Negra. Van planejar assassinar el rei Alfons XIII quan el tren del Monarca passés per la comarca del Garraf. Al grup hi havia molt pocs anys, poca discreció i un policia infiltrat. Lògicament, el “Complot de Garraf” va quedar en no res i els seus participants, entre els quals hi havia un Miquel Badia de tan sols 19 anys, van acabar a la presó.

Julián Gorkin va visitar Macià a París i va deixar una descripció del vell soldat:

“Ancian ja, alt, més aviat flac, angulós, de cabell blanc i ondulat, perfil agut, maneres distingides amb un fons de semiapostòlic idealista i com a il·luminat, dotat d'una extraordinària energia interior. La traça física i la fe inspiraven respecte. Un sol nom a la boca “Catalunya, Catalunya”. A Catalunya semblava disposat a deixar-se cremar viu. Els catalans es preparaven molt, fins i tot militarment. Eren els únics en aquests preparatius concrets. També comptaven amb el concurs d'alguns italians, meitat herois, meitat aventurers i amb un aliat simbòlic: Riciotti Garibaldi”

La pressió a què estava sotmès Macià pels quals sufragaven totes les seves despeses, va començar a fer-se molt més intensa a partir del 1925. Necessitat de suports, va buscar uns estranys companys de viatge, els garibaldins italians que combatien Mussolini i es trobaven, com Macià, exiliats a França.

La invasió

Espanya havia consolidat la relació amb França després dels seus interessos comuns contra l'autoproclamada República del Rif a l'Àfrica. L'operació conjunta dels seus dos Exèrcits, que va propiciar l'exitós Desembarcament d'Alhucemas, allunyava Espanya de la Itàlia Feixista i l'acostava a la França republicana per una simple coincidència d'interessos. A Relacions Internacionals es valoren més els beneficis que les coincidències ideològiques o els escrúpols.

La impaciència seguia dominant el grup que envoltava Macià, havien passat tres anys i res no passava. Cada vegada li proposaven més accions d'atemptats contra autoritats espanyoles que el líder d'Estat Català rebutjava una vegada i una altra.

Per fi, amb el suport de Ricciotti Garibaldi i els seus italians dissidents, es va planejar una invasió per al mes de novembre del 1926. El pla era tan simple com innocent. Es tractava de concentrar forces a la frontera per muntar dues columnes que creuarien per dos punts.

Villa Denís, llogada a Prat de Molló i molt propera a la frontera, seria el lloc de comandament de la Caserna General de Macià. Els Escamots s'instruïen al maneig de les armes i el combat convencional. Els italians eren molt més dutxos en tasques bèl·liques, ja que un bon nombre eren veterans de la Legió Garibaldina que va combatre a la Primera Guerra Mundial.

Ricciotti Garibaldi era, en realitat, un agent de Mussolini. Va ser el dictador italià qui va ordenar a aquest que s'impliqués al complot que preparaven els separatistes catalans. El règim feixista pretenia que la policia italiana detingués un agent de Garibaldi enviat a Itàlia. D'aquesta manera, acusaria França de permetre inclusions en sòl italià des de les fronteres. Si la policia espanyola detenia alhora les desenes d'insurrectes en entrar a Espanya, podria generar una doble condemna contra França i Mussolini aconseguiria, gairebé sense esforç, aconseguir l'alineament espanyol amb Itàlia i guanyar-se un aliat a la Mediterrània.

Un mes abans, l'Exèrcit Català ja comptava amb 900 homes, comptant italians, anarquistes i algun comunista. Van sortir de la capital gal·la en trens i autobusos per concentrar-se a la frontera, on els esperaven uns quants fusells, municions, 12 metralladores i algunes magranes de mà.

No cal dir que el pla estava destinat al fracàs i obeïa més a una decisió forçada per les circumstàncies que a qualsevol possibilitat dèxit. Si s'hagués dut a terme hauria causat nombroses baixes entre els joves idealistes i el final d'ells i de Macià hauria estat molt diferent.

Afortunadament, per a tots els implicats, la Guàrdia Civil, coneixedora del que passaria, en lloc d'esperar al costat espanyol de la frontera, va alertar la Gendarmeria francesa perquè aturessin Macià i els seus idealistes.

La paradoxa de la geopolítica

Macià, derrotat sense poder combatre, va aconseguir la seva victòria en un altre camp de batalla. El judici va ser airejat a tot Europa i la seva causa es va fer, emprant un neologisme, completament viral.

L'esquerra francesa veia el règim primoriverista com una versió espanyola del feixisme italià, encara que, evidentment, existissin transcendentals diferències. La premsa gal·la es va fer ressò del Quixot català que, sense mitjans i amb molta voluntat i empenta, havia intentat desafiar la Monarquia Espanyola.

El “coronel” es va fer popular a Europa, però on va aconseguir mitificar la seva figura va ser a Catalunya on, el 1931, malgrat no tenir qualsevol infraestructura política, va poder aliar-se a l'últim minut amb altres forces i crear ERC, aconseguint un èxit rotund motivat, fonamentalment, per la popularitat de la figura.

Al judici només va ser condemnat per tinença il·lícita d'armes a dos mesos a la presó, que ja havia complert durant el procés. Una pena accessòria va ser la d'haver d'abandonar França i això va fer que acabés a Brussel·les el 1927, allà va romandre fins a la tornada a Catalunya el 1931.

Sense Mussolini, Garibaldi i la geopolítica, les coses haurien estat molt diferents i, probablement, ERC no hauria existit mai. Però això és història-ficció i no és lobjecte daquesta secció.

A Bèlgica, Macià va conèixer Ramon Franco Bahamonde, futur diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya, però aquesta és una altra història digna de ser explicada…