La taca de Balaguer

El 14 de març de 1899 va ser un dia molt especial per al doctor Bartomeu Robert. En aquesta data tenia prevista una conferència a l'Ateneu Barcelonès amb el títol "La raça catalana". La sala d'actes estava plena a vessar i el doctor va ser rebut pels seus paisans amb una ovació encesa.

Un alcalde poc habitual

La raó per la qual era un dia tan significatiu per al Dr. Bartomeu recau en l'anunci que acabava de fer-li el recentment nomenat governador civil de Barcelona, el general de brigada José Marina Vega. Potser al lector li cridi l'atenció el fet que un militar, que més tard veuríem en la primera campanya de Melilla, fos designat pel Govern de Francisco Silvela per a la responsabilitat civil de l'ordre públic, però això va ser habitual en les principals ciutats espanyoles. Marina havia comunicat al doctor Robert el seu nomenament com a alcalde de Barcelona, res més ni res menys.

El doctor Robert era un metge de reconegut prestigi, catedràtic de la Facultat de Medicina de Barcelona i un professor destacat. No pertanyia a cap dels partits dinàstics que es van alternar en els Governs d'una monarquia regida per Maria Cristina fins que el seu fill Alfonso arribés a la majoria d'edat. També va ser president de l'Ateneu de Barcelona.

La derrota espanyola contra els Estats Units i la pèrdua dels darrers territoris ultramarins va tenir a Catalunya més impacte que enlloc. Les proclames patriòtiques que s'havien sentit a la Ciutat Comtal, vitorejant les tropes que embarcaven cap a Cuba, es van tornar en dura crítica. Les altres regions espanyoles es veien atrasades i, ara que ja no existia el comerç amb la principal illa del Carib, la burgesia catalana va començar a mirar cap a l'incipient regionalisme que s'elevava amb veu crítica contra coneguts mals de la Restauració: El caciquisme, un sistema centralitzat amb els únics esglaons administratius de l'ajuntament, diputació provincial i estat, i el maneig electoral que propiciava el turnisme.

Quan les desgràcies arriben, tothom busca culpables i clama solucions. Un general, el que estava al capdavant a Filipines el dia que José Rizal era fusilat d'esquena per traïdor, Camilo de Polavieja; havia llançat un manifest a la nació assenyalant aquells mals i proposant una major descentralització. En ell s'aprecia la influència de la Unió Catalanista. No va aconseguir el seu objectiu, però va ser nomenat ministre de la Guerra al Govern Silvela, en el qual la seva designació també mostra un signe cap als regionalistes.

Una part de la burgesia, de la gran i de la mitjana, que havien participat del caciquisme, callat sobre els mals endèmics d'Espanya i encapçalat manifestacions de patriotisme cada vegada que una crisi ho demanava, veia ara el catalanisme i la descentralització com una necessitat i pas urgent cap al regeneracionisme.

El doctor Roberts havia llegit un manifest a la reina regent defensant la reforma de l'Estat, la mateixa que Polavieja havia redactat al seu. En tot cas, el nostre prestigiós protagonista no era un polític ni pertanyia a cap partit. Tot i que es confessava regionalista, no formava part de les files de la Unió Catalanista, principal organització reivindicativa d'aquest moment i en la qual es prodigaven els Prat de la Riba, Carner o Francesc Cambó.

Dolicocèfals i braquicèfals

Després d'un breu introit explicant que acabaven de donar-li una magnífica notícia, però que no havia tingut temps de cancel·lar la conferència, va començar el prestigiós doctor la seva exposició a l'Ateneu.

La seva tesi versava sobre l'índex cefàlic, dit sigui per als mortals, la relació existent entre els eixos o diàmetres del crani i les denominacions que d'això deriven.

Els principals caràcters anatòmics per a la classificació o distinció etnològica classificaven els cranis en dolicocefàlia i braquiccefàlia. El professor, per il·lustrar la seva peroració, recolzava el seu bastó en dibuixos de caps humans que aportaven tot luxe de detalls.

A continuació, va fer referència a l'estat actual etnològic d'Espanya mitjançant una representació gràfica amb un mapa pertinentment colorit. "La regió més dolicocefàlica d'Espanya són les províncies del regne de València, i com a braquicèfals a les d'Astúries i part de Galícia, sent notable una taca braquicèfala a Catalunya en la regió de Balaguer".

Després d'això, es va concentrar en Catalunya, afirmant que el tipus dominant d'aquestes terres era la Mesaticefàlia, és a dir, una mitjana entre dolicocefals i braquicèfals amb major tendència dels segons a la regió del Rosselló. Els mesaticefals s'extendien a les províncies de Girona, Barcelona i Lleida, amb l'excepció d'una taca a Balaguer d'irreductibles braquicèfals.

Pel que fa als tarragonins de l'extraradi, aquests presentaven similitud, etnològicament parlant, a la regió aragonesa. No obstant això, els tarragonins de la capital i els de Reus es semblaven a la resta de catalans.

La segona part de la conferència, que es va ajornar indefinidament, tenia previst ocupar-se dels caràcters diferents de la raça catalana des del punt de vista mental.

Segons La Vanguardia, principal font d'aquesta primera part de l'article, el respectat ovacionà amb passió i felicità efusivament al distingit doctor.

Aprofito aquest impàs per enviar una forta abraçada a Judith, la periodista que s'encarrega de traduir al català aquests articles, esperant que la seva comprensió, professionalitat i talant, li impedeixin odiar-me per sempre.

La raça

Sent honestos, aquestes teories que avui només es poden presentar com extravagàncies fruit de la recerca incansable de la diferenciació, el particularisme i la justificació de l'existència d'una raça catalana, no ja de tipus cultural, sinó, fins i tot, anatòmica; van ser molt recurrents en les últimes bafarades del romanticisme i en la profusió dels nacionalismes per tot Europa.

No obstant això, en el Madrid de 1899, en el qual ja es considerava els regionalistes com a perillosos separatistes, més encara després de l'experiència cubana; es va armar la de Sant Quintí. La premsa més conservadora va tocar "Generala" i les plomes més mordaces es desenvoluparen per fer sang contra el nou alcalde de Barcelona.

El corresponsal d'El Liberal, diari republicà i anticlerical que publicava les esquelas sense creu i, per tant, poc sospitós de conservadorisme al ús, va donar una visió molt diferent a la que havia ofert La Vanguardia, que s'havia desfet en elogis amb el prestigiós doctor:

"El nou alcalde, Sr. Robert, va donar ahir una conferència a l'Ateneu Barcelonès, desenvolupant el següent tema: La raça catalana.

Va fer un pintoresc i curiós estudi de la configuració dels caps de les diferents regions de la Península, afirmant que a Catalunya li pertany en classificació el rang de cap privilegiada.

Preguntat si enmig de la general decadència d'Espanya hi havia alguna raça que tenia dret a la vida i estava en condicions de defensar-se de la crisi nacional, va contestar afirmativament.

Va negar que s'hagi aconseguit a Espanya la unificació nacional, malgrat l'obra constant de tots els Governs per centralitzar, afirmant que els catalans segueixen sent catalans, com ho prova el fet que conserven les seves condicions ètniques primitives, les costums, la llengua, tot".

Així es va descarregar el corresponsal d'El Liberal.

El Nacional, diari molt més afí al partit Liberal Conservador, va anar una mica més enllà:

"El alcalde del rey en Barcelona ha inaugurado sus funciones. Apenas puesta en sus manos la vara concejil de la capital catalana, sube a la tribuna del Ateneo y entona desde ella un arrogante himno a la independencia.

La raza catalana, ha dicho anteanoche el Dr. Robert, posee la configuración craneana más privilegiada de España; es la única que en la actual decadencia tiene derecho a la vida y condiciones para la defensa; la unidad nacional, en fin, no existe, y los catalanes siguen siendo catalanes y nada más que catalanes.

Nos llena de confusión y de espanto la serenidad con que se acogen en Madrid estos tremendos latigazos descargados sobre las espaldas de la Nación. Por defender menos de lo que pide el Dr. Robert el mismo día que Su Majestad la Reina le confiere el cargo popular más estimado de Cataluña, han corrido torrentes de sangre en la manigua cubana. (…) El doctor Robert es desde anteanoche el Máximo Gómez de Cataluña”.

El diari republicà El País, va donar la notícia en termes semblants: "La raça catalana posee la configuración craneana más privilegiada de España; es la única que en la actual decadencia tiene derecho a la vida y condiciones para la defensa".

No cal dir que la interpretació de la premsa de tirada nacional va originar un gran escàndol als mentiders de la capital. Es culpava de tots els mals al general Polavieja, el ministre de la Guerra, qui en la seva iniciativa regeneradora havia aconseguit imposar el seu criteri per al nomenament com a alcalde del doctor Robert.

La defensa balear

No obstant això, al nou alcalde de la Ciutat Comtal, no li van faltar defensors. Bartolomeu Amengual, impulsor de la Zona Franca de Barcelona i que en aquells moments escrivia en el diari mallorquí La Almudaina, va sortir al pas de les crítiques el 24 de març de 1899. Amengual clamava que el doctor Robert era un home honest, excessivament bondadós per a exercir amb indispensable energia el càrrec d'alcalde.

Pel que fa a la conferència, el mallorquí la va qualificar de científica i va negar els termes que apareixen als tres diaris de Madrid, fent una queixa a la manipulació de la premsa amb certa sorna: "Seria impossible exercir el periodisme si no se'ns permetés interpretar al nostre gust i tergiversar les idees; fer comentaris, no en virtut dels textos autèntics, sinó de telegramas; convertir en armes de combat la simple suposició i la calúmnia".

Les revistes satíriques es van fer ressò mesos després d'aquestes teories científiques que barrejaven l'etnologia amb l'antropologia, fent una complexa mixtura i el resultat final donava prou joc perquè els excel·lents dibuixants del moment poguessin caricaturitzar els "cranis catalans". Les teories posteriors del "crani Sard" desenvolupades pel historiador Pella i Forgas no van fer sinó afegir més tinta a les plomes dels dibuixants.

Conclusions

La polarització la promouen polítics i premsa. Quan la situació de la nació és crítica, com succeïa el 1899, buscar un enemic i radicalitzar-lo és un mètode fantàstic per aconseguir afiliacions numantines i apassionades al clamor i la defensa d'unes idees. Jodits, però dignes i amb orgull, aquesta seria la posició d'un bàndol contra la de l'altre que, davant de l'adversitat, vol profunditzar en la diferenciació i l'arrelament perquè nosaltres no som com ells, som millors i fins i tot els nostres cranis posseeixen una fisonomia diferent.

La història no és sinó un oceà on sempre podem trobar el reflex del present i la predicció del futur.

I vostè, amb quin crani s'ha llevat avui?