Feijóo, vés-te'n ja

El primer que ha de fer el PP si vol ser alternativa de govern és fer fora Feijóo. Bé, Feijóo i tot el seu equip. Per bocasses.

Cuca Gamarra: “El PP continuarà creixent i no cal descartar res, ni la majoria absoluta” (El Mundo, 17 de juliol).

González Pons, que anava de perdonavides: “Tot el de Vox que vulgui tornar al PP tindrà les portes obertes” (ABC, 17 de juliol).

O el mateix Elías Bendodo. I això que em cau bé perquè és sefardita: “El que tria el 23-J és si Feijóo governa sol o condicionat” (El Mundo, dijous 20 de juliol).

Fins i tot Juanma Moreno es va apuntar a donar un cop de mà a l'estimat líder: “Espanya es juga que Feijóo no depengui de populisme” (La Razón, 16 de juliol). Que fàcil és parlar quan tens majoria absoluta i no necessites Vox.

Tot i que Borja Sémper va ser el primer: “Feijóo legislarà sense sectarismes i per a tots” (La Razón, 19 de febrer).

Sense oblidar el mateix Feijó, que ja tenia el nom de la vicepresidenta al cap, fins i tot repartia ministeris.

El líder del PP anava de sobrat. Bé, entre sobrat i bon rotllo, que és la millor manera d'enfonsar una campanya.

La prova és que no va anar ni al debat a tres. Mai no se sabrà com va influir. Però ho lamentarà tota la vida. Els vots cal lluitar-los fins al final. I tots.

A més, anava de guanyador. Estava tot fet:

“Si els espanyols em donen un mandat per governar, no els defraudaré” (La Razón, 9 de juliol).

“El meu gran objectiu és recuperar la concòrdia entre els espanyols” (El Mundo, 21 de juliol).

Sens dubte a la bombolla hi han contribuït també els mitjans més propers a Feijóo.

Paco Marhuenda, ex alt càrrec del PP, va convertir La Razón a “La Voz de Feijóo”: 21 pàgines li dedicaven ni més ni menys el 4 de juliol en ocasió d'una conferència del líder popular a la seu del diari.

L'únic que ha fet autocrítica ha estat el director de l'ABC, Julián Quirós, que l'endemà de les eleccions va admetre: “Ens equivoquem”.

"Les expectatives no s'han complert. El canvi de cicle que anticipem no ha estat evidenciat”, ha reconegut.

És cert que jo mai he estat feijooista. A mi sempre m'ha semblat gallec.

No en el sentit geogràfic del terme, sinó polític. Sempre anava amb peus de plom. No sabies si anava o venia. A mi, en canvi, m'agraden els líders que agafen el toro per les banyes.

Quan va venir a Barcelona va ficar la pasta amb taula de diàleg per congraciar-se amb l'antic votant de CiU. “No tinc cap interès a anar contra la taula de diàleg si no afecta els altres” va declarar a El Periódico (7 de juliol). Va haver d'envair-la poques hores després.

I l'endemà del míting al Turó Park el mateix diari titulava: “Feijóo rebutja la confrontació i promet ser el 'president de tots els catalans'” (El Periódico, 18 de juliol).

Per això, a mi em recorda una mica, salvant les distàncies ideològiques, a Salvador Illa, que també va de bon rotllo, de girar full, de cabells a la mar.

A més, el 2018 li van oferir la presidència del partit i va dir que no. Va preferir quedar-se còmodament a la seva Galícia natal. Si hagués agafat llavors les regnes no haurien perdut els quatre anys que van des de l'elecció de Casado al seu aterratge a Gènova (2022).

Als que caldrà afegir ara els quatre més de Sánchez a la Moncloa. I ves a tu a saber per què en política mai no se sap.

Només faltava la nit electoral. Tots anaven de blanc. Semblava una festa de final de curs d'institut. González Pons fent saltets.

La veritat és que, durant l'espera, ja no sé què aplaudien els militants del PP. L'spekaer deia: “Avui aquí estem celebrant, el que no tinc gaire clar és què està celebrant Pedro Sánchez”. A aquest també caldria fer-lo fora.

Però es notava que la processó, malgrat les aparences, anava per dins. El discurs va ser més llarg que el de Sánchez. Més de deu minuts. I més gandul. Fins i tot va haver de sentir crits a favor d'Ayuso.

Va perdre una altra oportunitat. Aquí Feijóo hauria d'haver començat a admetre la realitat. La patacada va ser enorme.

Jo pensava que, després de fer comptes, oferiria una gran coalició a Pedro Sánchez. Perquè aquest era el moment.

Però ni així. Fins i tot en això va lent de reflexos: la carta que li ha enviat aquest diumenge a Sánchez -amb gairebé una setmana de retard!- hi deu anar. La darrera oportunitat.

El líder del PSOE ja li ha dit que no. O que, la reunió, més endavant: quan en sigui president. Ara té la paella pel mànec. Domina fins i tot els tempos.

És cert que encara pot passar de tot. Amb Puigdemont mai no se sap. Tot i que jo segueixo pensant que Sánchez se'ls emportarà a l'hort.

Però fins i tot en cas de repetició electoral les possibilitats són mínimes. Per mi que Feijóo ha aconseguit el seu sostre: 137 diputats al final. No està malament, però sens dubte insuficients.

Aquests eren els que anaven dient que 150, que no necessitarien Vox -en això han acabat encertant- o que la majoria absoluta estava a l'abast dels dits.

I ja sé que el PP ha d'estar en estat de xoc. Però la reacció no pot ser culpar Vox per existir.

Sí, el partit d'Abascal ha perdut 19 diputats. No poden presentar mocions de censura ni recursos al TC. Però no eren alternatives de govern ni anaven presumint dels resultats.

Per això Feijóo i tot el seu equip viuen en un núvol. I, creguin-me, d'això, els catalans en sabem molt per què el procés ha estat, en bona part, una bombolla mediàtica. Que fàcil és fer política amb els mitjans a favor, però després venen els disgustos.