Sentit comú, si us plau

El temps sol posar les coses al seu lloc. Per això ara, quan ja han passat sis anys llargs de la nefasta tardor del 2017, podem veure amb més nitidesa, si és possible, el gran disbarat que va ser el procés.

Alguns pensaven que, després del fiasco, els líders independentistes haurien après la lliçó i, sense renunciar a la seva ideologia, estarien reconduint els plantejaments a posicions més pragmàtiques. No obstant això, res més lluny de la realitat. Constatem, no sense certa tristesa i molta indignació, que aquesta gent són de l'opinió de “sostenella i no esmena” i la seva supèrbia i supremacisme no tenen límits.

Vegem-ne alguns exemples que il·lustren aquesta afirmació:

Fa poc més d'una setmana es va publicar el darrer informe PISA; s'hi retrata el fracàs escolar a Catalunya. En un primer moment, el Govern va assenyalar com a motiu la sobrerepresentació d'alumnes estrangers a la prova. Però l'allau de crítiques rebudes, tant dels partits de l'oposició com de la comunitat educativa va forçar que l'Executiu rectifiqués, encara que sense assumir cap responsabilitat ni plantejar, fins ara, mesures de xoc.

Aquesta manca d'autocrítica ha molestat les famílies, fins al punt que l'AFFAC, la federació d'associacions de famílies d'alumnes més gran de Catalunya, va emetre un comunicat on “lamenten la manca d'autocrítica i de propostes concretes de la consellera Educació, Anna Simó”. I consideren “intolerable” la utilització dels alumnes immigrants per justificar els mals resultats del sistema educatiu català. Igualment, consideren “indignant” la carta que Anna Simó ha enviat a les famílies demanant que es facin corresponsables de l'èxit educatiu a Catalunya.

Però, per desgràcia, no acaba l'estultícia d'aquest Govern: La consellera d'Economia i Hisenda de la Generalitat, Natàlia Mas, no va assistir al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) que es va celebrar dilluns 11 de desembre a Madrid. L'esmentada senyora va considerar innecessària la seva participació a la reunió convocada pel Ministeri d'Hisenda, ja que “no és un òrgan de debat”.

Un altre dels motius per justificar l'absència és que la Generalitat i el Govern “ja tenen oberta una negociació per a un finançament singular de Catalunya” que, segons les mateixes fonts, començarà el primer trimestre del 2024. Cosa que posteriorment va desmentir categòricament la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero. Però és que la consellera de la Generalitat i el seu gabinet haurien de saber els catalans mereixem estar sempre representats allà on es parli de coses que ens pertoquin.

Sense solució de continuïtat, el conseller d'Acció Climàtica, David Mascot, sorprenia tothom en anunciar algunes de les restriccions que patirà Catalunya, a partir del gener, de persistir la sequera. La prohibició més cridanera era la de no permetre a la gent dutxar-se a instal·lacions esportives. (?) Hores després, el mateix Govern feia marxa enrere i matisava alguns aspectes d'aquesta restricció. Sobren els comentaris.

Però hi ha molt més: El mateix dia que al Congrés començava la tramitació de la llei d'amnistia, el president Pere Aragonés publicava, al diari britànic Financial Times, un article en què demanava a Pedro Sánchez valentia per pactar un referèndum d'autodeterminació , alhora que deixava clar que s'asseguraria que el PSOE compleix tots els seus compromisos.

L'article tan inoportú va ser que la portaveu d'EH Bildu al Congrés, Mertxe Aizpurua, poc sospitosa d'espanyolisme, va advertir a Aragonès, que la convocatòria d'una eventual consulta d'autodeterminació és un assumpte “seriós” que ha d'anar precedida d'un debat “serè”, ja que, segons la seva opinió, “les presses són males conselleres en aquesta qüestió”.

I seguim: La portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, amb l'elegància i fina oratòria que la caracteritza, no se'n va anar amb embuts i en la seva intervenció al ple del Congrés i va qualificar l'expresident del Suprem Carlos Lesmes, el president de la Sala Penal del Suprem, Manuel Marchena, Pablo Llarena, la magistrada Carmen Lamela, i l'expresidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional i actualment magistrada del Constitucional Concepción Espejel, tots ells jutges que van tenir a veure amb la instrucció i sentència de la causa als líders del procés, com “persones indecents que haurien de ser destituïdes i jutjades”; al meu entendre, sobren els qualificatius cap a la diputada.

Però qui va tornar a tenir una intervenció que quedarà als annals del parlamentarisme va ser Carles Puigdemont. En una interpel·lació a l'Eurocambra, on va coincidir amb Pedro Sánchez per primer cop. L'expresident, en comptes d'allargar la mà i oferir-se a col·laborar per superar la situació que estem vivint a Catalunya, va advertir el president de les conseqüències d'incomplir les promeses, “president Sánchez, les oportunitats cal aprofitar-les. Si es deixen passar per por o per incapacitat, les conseqüències mai no són agradables”, sense cap mena de dubte, amb actituds com les aquí descrites, es teixeixen complicitats i s'assoleixen acords que serveixen per millorar la vida dels ciutadans.

Estic convençut que tot seria molt més suportable si aquests senyors posessin una mica de sentit comú a la seva actitud. Tot i això, la impressió que trec de tot això és que la majoria dels líders independentistes —excepte algunes excepcions que segur que n'hi ha— és que, com a polítics, són uns ineptes que supuren incompetència i supremacisme per tots els porus de la seva pell. Cosa que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no mereixem.

Soc conscient que aquesta columna aixecarà polseguera en determinats ambients polítics. Ho sento. No demano que es comparteixi la meva opinió, però sí que es respecti, perquè estic opinant de posicionaments polítics evidents, no de les persones, aquí no entro.