Carrero Blanco i l'assassinat que va canviar la història

Joventut de Marí

Luis Carrero Blanco va ser un santanderí que va néixer el març del 1904. Com molts joves de família militar, va seguir els passos del seu progenitor, encara que va decidir ingressar a l'Escola Naval en lloc de fer-ho en alguna de les acadèmies de l'Exèrcit. Ni tan sols tenia 14 anys complerts quan es va vestir per primera vegada l'uniforme de marí, i per això el seu pare va falsificar la data de naixement.

Els seus primers anys fora de l'Escola els va passar embarcat i, el 1925, amb només 21 anys, va ser el comandant del guardacostes Alzira durant desembarcament d'Alcazarseguer, una mena d'assaig del que tindria lloc a Alhucemas uns mesos després. En la primera acció es va trobar, per primera vegada, amb el coronel Francisco Franco, que manava la primera columna que es va llençar literalment a l'aigua durant l'exitosa operació que va ser clau per a la pacificació del Protectorat Espanyol.

Va tenir experiència internacional, quedant-se un any a París i, quan va tornar, el 1935, va pujar a capità de corbeta, l'equivalent a un comandant de l'Exèrcit, i va quedar destinat a Madrid.

No va formar part dels militars i marins que es van revoltar el 17, 18, 19 i 20 de juliol de 1936. Però, en veure com altres companys eren detinguts, inclòs el cap de l'Estat Major Central de l'Armada, l'almirall Salas González; es va refugiar a l'Ambaixada de Mèxic. Mentrestant, el seu germà era afusellat a Almeria, el seu pare va patir un infart que li va costar la vida quan van anar a detenir-lo i un altre germà seu va estar a punt de morir en accident d'aviació.

Carrero tenia en aquell moment 32 anys, dona i tres fills. Va passar de l'ambaixada mexicana a la francesa i a través d'ella va aconseguir escapar-se a França. No es reuniria amb la seva família fins a tornar el juliol de 1937, quan va ser destinat a Mallorca.

No va destacar especialment durant el conflicte, no va pujar durant la guerra i ja el 1940 va aconseguir l'ocupació de capità de fragata. Va ser en aquell moment quan Franco el va descobrir, a causa de la brillantor mostrada en redactar un informe sobre la neutralitat d'Espanya que va impressionar el dictador.

Al costat de Franco

L'any següent es va aprofitar de les lluites intestines entre falangistes i carlins per contribuir a la caiguda de Serrano Suñer, el cunyat del general Franco, i esdevenir la mà dreta del cap de l'Estat. A partir d'aquell moment es va mantenir sempre lleial i proper a qui acumulava tot el poder en una sola persona.

Era molt diferent dels generals que havien fet la guerra amb Franco. Els Varela, Orgaz, Kindelán, Queipo de Llano, Yagüe o Muñoz Grandes que podien rivalitzar amb el dictador, ja que sempre ho van considerar una mena de primus inter pares, sobretot aquells que eren més antics que ell i tenien l'esperança d'una restauració monàrquica, ja que aquesta va ser la raó de la seva revolta. De fet, el 1943, alguns van escriure una carta a Franco en què deien allò de “sembla arribada l'ocasió de no demorar més el retorn a aquells modes de govern genuïnament espanyols”. Es referien, és clar, a la Monarquia. Carrero era una altra cosa, era un home que venia de la Marina, que mai no va pretendre rivalitzar amb Franco i que era més jove que ell. Era l'escuder perfecte per continuar aferrat al poder.

Va ser un dels elements clau, després de la Segona Guerra Mundial i l'aïllament d'Espanya, que va dissenyar l'estratègia d'acostament als Estats Units, l'equidistància amb el Regne Unit, que detestava; i la signatura dels Acords de Madrid de 1953 que, mitjançant un acord molt avantatjós per als nord-americans, va contribuir decididament a la continuació del Règim fins a la mort de Francisco Franco.

Home profundament religiós, de missa diària, i monàrquic de convicció, va ser fonamental per convèncer Franco, no ja de la successió monàrquica, que es donava per feta, sinó que aquesta recaigués a la figura de Juan Carlos de Borbón.

El 1967 va ser nomenat vicepresident del Govern, substituint Agustín Muñoz Grandes. D'aquesta manera esdevenia el segon home més poderós del Règim.

Americans

El deteriorament físic de Franco queda reflectit al telegrama d'Henry Kissinger del 13 d'octubre del 1972, en què, des de Madrid, informa de la conversa amb el dictador i la dificultat d'aquest per poder parlar.

El nomenament com a president del Govern de juny de 1973 va ser vist com un intent de perpetuar el franquisme sense Franco. Al Butlletí Central d'Intel·ligència de la CIA de 9 de juny d'aquell any, l'analista conclou que “Carrero, un ultraconservador i ferri confident de Franco, està dedicat a la preservació de l'status quo”.

Kissinger va visitar Espanya el 18 i 19 de desembre i s'hi va entrevistar amb el president. La Vanguardia del dia 20 es feia ressò de la visita resumint les converses en paraules de mutu afalac i cooperació, encara que afegint una columna amb certa crítica a l'avantatjosa situació dels nord-americans al Conveni d'amistat i Cooperació del 1970 que estava en vigor. L'assumpte de Gibraltar es posava com a raó perquè els Estats Units s'hi impliquessin més a favor d'Espanya. Cosa que, lògicament, no deixava de ser una fantasia el 1973.

El mateix dia que La Vanguardia parlava de la reunió, el cotxe de l'almirall i el president del Govern saltava literalment pels aires en detonar una potent càrrega situada i atracada en un túnel sota la calçada.

Al briefing diari que la CIA donava al president se li va exposar que: “L'assassinat del primer ministre Carrero Blanco ha complicat els plans de successió del general Franco i omple d'incerteses l'era post-Franco”. Però l'analista de la CIA aquell dia va associar el judici del procés 1001, entre els quals hi havia Marcelino Camacho, com a possible relació amb l'atemptat.

No sembla que hi hagués una especial intenció a l'Agència nord-americana per cobrar partit, de fet, a l'informe setmanal del 31 de desembre, s'esmenta que l'elecció d'Arias Navarro com a nou president del Govern mostrava la idea de continuïtat de Franco i que poques coses canviaven.

Implicació de la CIA

Carlos Estévez i Francisco Mármol, al seu llibre Carrero, les raons ocultes d'un assassinat, esmenten que els serveis secrets van avisar l'Alt Estat Major de l'Exèrcit que havien detectat moviments sospitosos des de l'Ambaixada americana, ja que els preocupava que aquesta fos afectada per alguna mena d'atemptat. En els documents desclassificats de la CIA de l'any 1973 no existeix cap menció a aquest fet que els autors del llibre recullen d'una font espanyola.

ETA havia planejat l'acció per al 18 de desembre, però va ser, precisament, la presència de Kissinger la que va fer que es posposés l'atac fins al dia 20. Carrero era un home de rutina i horari mil·limètric, cosa que va facilitar enormement l'atemptat.

Segons Laureano López Rodó, ministre d'Afers Estrangers i present a la trobada, la conversa entre Carrero Blanco i Kissinger es va basar en les amenaces que planaven sobre Occident i l'almirall va parlar de guerra subversiva com “la principal arma del comunisme”. En cap moment no es confirma que es toqués el tema de la possibilitat de desenvolupar armament nuclear per part d'Espanya, com sostenen els que acusen la CIA com a autor indirecte o col·laborador necessari de l'assassinat.

Els informes de l'Agència i el briefing al president Nixon, tractant de relacionar el procés 1001 amb la causa de l'atac, mostren que no hi havia coneixement de l'autoria de la banda terrorista ETA i que la CIA estava més perduda que la policia espanyola.

L'interès dels Estats Units era que Espanya no caigués del costat marxista, d'altra banda, la forma de Govern de l'Estat, a Henry Kissinger, li era igual. Sempre havia prioritzat anticomunisme una democràcia liberal, que, si no era prou forta, podia caure del costat equivocat de la Guerra Freda.

López Rodó i Torcuato Fernández Miranda van intentar convèncer Carrero Blanco d'una obertura del Règim per aconseguir un acostament al Mercat Comú Europeu, però el marí encara parlava de maçoneria, de contubernis i de comunisme.

Si algú se'n beneficiava amb la mort no eren els Estats Units, sinó els que no volien una continuació del franquisme, ja fos des de dins de les mateixes files del Govern o des dels partits polítics en clandestinitat. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…