La saviesa neandertal

Els neandertals, heidelbergensis, denisovans o altres Homo sapiens arcaics, van gaudir d'una longeva estada al nostre planeta. Els heidelbergensis van omplir l'espai entre els 500.000 i els 300.000 anys mentre que neandertal ho va fer entre els 300.000 fins al seu declivi. A tot això cal indicar que la variabilitat temporal i espacial va ser tan enorme que podem trobar alguns neandertals finals que encaixin amb uns altres de fa 400.000 anys. Tot es barreja amb tot sense límits ni fronteres clares, només amb algunes tendències.

Això resulta freqüent en l’anomenada evolució al·lopàtrica, és a dir, durant una radiació adaptativa d’una espècie que modifica gradualment alguns dels seus trets, però mantenint la seva unitat evolutiva. Neandertals amb heidelbergensis sembla que van ser varietats d’una mateixa espècie biològica que va evolucionar de manera al·lopàtrica. I la prova és que s’han pogut establir quatre etapes arbitràries durant l’evolució d’aquest grup.

Es parla doncs d’uns primers preneandertals inicials amb els jaciments d’Aragó, Mauer i Petralona; van seguir els preneandertals amb els de Bilzingsleben, Atapuerca, Swanscombe, Steinheim i Reilingen; després vindrien els neandertals primerencs dels jaciments clàssics com Lazaret, Shanidar, Saccopastore i La Chaise, i finalment evolucionarien els anomenats neandertals clàssics com els de Circeo, La Chapelle, Banyoles, La Ferrasie, Gibraltar i Amud entre molts més.

Durant aquestes etapes, que no van presentar límits clars, els neandertals van anar canviant uns certs trets de manera gradual. Les causes d'això van ser més inherents a l'espècie que climàtiques. De fet, i durant tot aquell temps, els neandertals van creuar diferents períodes glacials i càlids tot reduint lleugerament la seva robustesa.

Potser, i com en erectus, es van donar un conjunt de retroalimentacions que van suavitzar l’esquelet neandertal provocant el gradual augment de la seva encefalització. En erectus, com també en neandertal, es va endegar una bola de neu que en donar voltes i més voltes va potenciar la seva encefalització. Millors tècniques i dietes van estar al darrere de tal retroalimentació positiva.

Neandertal utilitzava i dominava el foc de manera controlada i constant en els seus campaments. A més la seva dieta era rica, variada i cuinada. Així va poder alimentar millor el seu cervell i aquest al seu torn continuar millorant la cohesió social i la fabricació d'utensilis. Tot això va optimitzar l'obtenció de recursos per a continuar millorant com a recol·lector i caçador.

Així la seva dieta cuinada i tova va ajudar, que no causar, la reducció mandibular associada a l'expansió de la cavitat encefàlica. De fet durant l'evolució de neandertal la seva capacitat cranial va passar d'uns 1000 c. c. a més de 1.700 al final de la seva existència.

La musculatura neandertal era robusta, ja que la relació de longituds entre húmers i tíbia eren més baixa que en els sapiens moderns, tot i que més gràcils que en erectus. En general podem dir que la seva musculatura era un 30% major que la dels actuals sapiens. Per tant les seves necessitats metabòliques eren molt majors que els Homo actuals.

A nivell mandibular cal indicar els següents trets: l'absència de mentó o barbeta, el gran espai entre l'últim molar i la branca mandibular (diastema), i finalment els seus molars de corona ampla, arrel curta, i amb una polpa que arribava fins al maxil·lar (taurodontisme). Aquesta polpa llarga patia un fort desgast al tibar pells per al seu adobat, una estructura també observada entre els inuits preindustrials. Igual que ells, els neandertals mostraven marques de sílex en els seus incisius al tallar la carn que ingerien prop de la boca.

La cara del neandertal posseïa uns ossos nasals molt projectats cap endavant condicionant una gran i bulbosa nàpia. Alguns autors diuen que era per a captar grans quantitats d'aire donada la seva musculatura i necessitat metabòlica, altres però en discrepen. Les celles del neandertal eren prominents i contínues al llarg del seu front. A més contenien un gran nombre de petites cavitats d'aire, fet que no passava en erectus al ser massiu. Els pòmuls neandertals eren grans i expandits donant a la seva faç unes grans galtes de pa de pagès.

El cap del neandertal mostrava un gran monyó occipital donant un aspecte de punta de meló en la part posterior del crani. Cal citar també un bombament simètric a mig crani en el seu perfil posterior. Aquestes estructures van permetre la seva elevada encefalització, cosa que en sapiens va ser diferent. En nosaltres el nostre cervell va créixer a l'alt, no a l'ample.

Gràcies a l'ADN trobat sabem, i per ara, que els neandertals eren de pell clara i de cabells pèl-rojos, castanys, potser rossos, però no bruns. La seva variabilitat genètica era molt baixa, almenys en els seus individus europeus durant els últims 10.000 anys. Tal dada sembla indicar un efecte coll d'ampolla on una petita població es va dispersar per un gran territori portant amb ells la baixa variabilitat genètica dels escassos pioners. Segons sembla l'expansió i retrocés de les glaceres va controlar el procés anterior al provocar les anades i vingudes de les petites poblacions de neandertals.

Aquests hàbils recol·lectors i caçadors s'organitzaven en coves i cabanyes amb llars ben establertes, però estacionals. A la nostra península es van concentrar fonamentalment en les zones litorals i en els seus interiors. Allí la caça major consistia en la megafauna del moment com mamuts, cavalls, cérvols, rinoceronts llanuts i bous moscats, encara que també mantenien una dieta variada sense menysprear els mol·luscos marins (jaciment de Cova Bajoncillo), els bolets, els pinyons i una gran varietat de vegetals (Cova del Sidrón). De fet no tots els neandertals van ser tan carnívors com s'ha dit, fins i tot l'anàlisi genètica del carrall en els exemplars del Sidrón ha indicat que eren força vegetarians. En alguns jaciments, com en el mateix Sidrón, s'han trobat proves de canibalisme entre ells. I fins i tot sembla que alguns van enterrar els seus morts, encara que no se sap si per higiene o per rituals (La Ferrasie i La Chapelle a França).

Els seus clans eren petits, d'àmbit familiar i patrilocals. Pel seu ADN sabem que les dones abandonaven el clan on naixien. Els homes romanien en el grup per a acollir a altres femelles. Aquesta pràctica, i donada la baixa variabilitat genètica dels neandertals, evitava l'endogàmia. De fet elles, i per la genètica analitzada, parien una mitjana d'un plançó cada tres anys. D'altra banda, la seva densitat de població era molt baixa. S'estima que fa uns 49.000 anys la població neandertal europea era d'uns 7.000 habitants.

Però el més curiós d'aquests humans és que utilitzaven pigments en la seva vida social (jaciment de Belvédère), i que potser van practicar l'art rupestre a base de ratlles, punts i discos (jaciment de la Cova de los Aviones) o gravats sobre roca (Cova de Gorham a Gibraltar). Fins i tot s’han trobat proves que s'automedicaven. Gràcies a l'estudi del carrall de les seves dents en la cova del Sidrón, sabem que ingerien bolets del gènere Penicillium i components d'un arbre que contenia àcid salicílic, l'actual aspirina.

També els neandertals van utilitzar un nou canvi tecnològic. Aquests humans van passar del mode de talla II, els bifaços, al mode III o mosterià, una tècnica d'origen subsaharià entre sapiens de fa uns 300.000 anys. Consistia a preparar un nucli de sílex tallant-lo en forma de tortuga per a treure-li més resquills per a treballar després. El pas al mosterià va arribar a Europa, i potser vinculat a un òptim climàtic, prop els 125.000 anys. Es pensa que va permetre una major migració humana cap a latituds altes. Si el mosterià es va donar primer entre Homo sapiens africans i va arribar posteriorment als neandertals europeus, això significa que entre ells va haver-hi enllaços culturals.
Com hem vist els neandertals van ser una varietat humana tan espavilada com els sapiens del moment. La visió clàssica dels neandertals com uns humans maldestres, només va ser producte dels prejudicis del passat. Com en breu veurem, els neandertals no diferien en excés dels seus contemporanis sapiens del moment.