Sant Josep Oriol: llum bondadosa i miraculosa que va brillar fa segles

Veure els informatius en els darrers temps, i especialment els nacionals, pot provocar de vegades el desig de tallar-te les venes amb les pròpies dents. Sense explicar aquest “aroma” a Tercera Guerra Mundial que molts semblen ja olorar.

Corrupció, caïnisme, violència, greus atemptats ecològics—no necessàriament els que sempre denuncien ja per vici o afició al món woke—, el recent "koldonisme"—que tantes sorpreses promet oferir-nos— i altres canallades humanes fan que molts ens plantegem apostatar de la nostra espècie. Qui escriu això, el primer.

Potser per això és necessari, de vegades, encara que hàgim de viatjar en el temps, buscar algú, un altre ésser humà com nosaltres, que, al contrari dels molts —amb càrrec o sense— que veiem i escoltem diàriament, ens torni les ganes de continuar pertanyent a l'espècie humana.

Un d'aquests exemples de bondat, solidaritat i amor al proïsme va ser sens dubte el sacerdot Josep Oriol.

Nascut a Barcelona el 23 de novembre de 1650, va morir a la mateixa ciutat el 23 de març de 1702. La seva vida va ser un cúmul de tragèdies i estranys, si no paranormals, successos.

Fill menor del matrimoni format per Joan Oriol i Gertrudis Bugunyá, va perdre el seu pare tenint només un any, així com els seus set germans grans. Aquestes morts es van deure principalment a la terrible pesta que assolava terres catalanes a mitjans del segle XVII.

Va quedar només amb la seva mare, de vint-i-sis anys —va casar molt jove—, en un ombrívol pis de l'antic carrer del Cuc, actualment la Mare de Déu del Pilar.

La seva mare, intentant tirar endavant el seu únic fill viu, va casar amb un bondadós sabater de nom Domingo Pujolá, que va adoptar Josep Oriol com si fos el seu fill.

Ja des de petitó, mentre els altres nens jugaven per la plaça de Las Puelles, antic enclavament comercial dels templers —dels quals ja parlem en un article anterior— que havien tingut en aquest enclavament, parades de venda de carn i verdures, Josep Oriol semblava abstret a resar ferventment o entrar en estats místics. Amb només tres anys, li deia a la seva mare que quan es tancava a resar a la seva habitació notava com “la força de Déu entrava a dins”.

Als cinc anys va tenir un germanet, batejat com a Domingo o Dominguet, pel qual sentia veritable passió.

És a aquesta edat quan, estant a l'interior de l'església gòtica de Santa Maria del Mar, resant davant d'una imatge de la Mare de Déu, escolta una veu misteriosa que, dolça i segura, li diu: “Vine, segueix-me; et faré pescador d'homes”.

Aquell mateix dia va decidir fer-se capellà.

El seu padrastre i la seva mare, contents amb aquella decisió, el van enviar a estudiar perquè més tard pogués seguir la carrera religiosa. Es va dedicar a estudiar i, a les estones lliures, intentava ajudar el seu nou pare a la sabateria.

Als tretze anys, la vida el va tornar a donar l'esquena, ja que aquell home que havia volgut com un veritable pare va morir després d'una breu i cruel malaltia. Poc després, i mentre Josep Oriol tornava als habituals retirs místics a la seva habitació, va caure greument malalt dels ossos d'una cama.

Els diversos metges que el van visitar li van recomanar repòs absolut, amb la sola companyia del seu estimat germanet Dominguet. Els metges no veien esperança de recuperació, i li van dir a sa mare que gairebé amb tota seguretat quedaria invàlid.

Un matí, sense cap explicació possible, va sentir que els seus ossos ja no feien mal; es va aixecar i va poder caminar. Allò va ser considerat pels seus veïns i coneguts com un miracle, el primer de molts que Josep Oriol protagonitzaria.

Però la vida encara li reservava un cop nou. El germanet a qui adorava també va morir, i es va tornar a quedar sol amb la seva mare. Josep Oriol ja havia anticipat la inesperada i prematura mort de Dominguet. A partir de llavors, es va ordenar capellà.

Després d'obtenir el grau de doctor en Teologia, va dedicar la vida a ajudar els altres, i principalment a practicar estranyes curacions que no tenien explicació possible, així com a estudiar la vida dels antics eremites del desert i, principalment, la de Maria Magdalena, qui, malgrat no ser reconeguda en el seu temps per una vida 'exemplar' i eremítica, va generar controvèrsia que persisteix fins avui.

Tot i que es creu que des de ben petit va tenir premonicions i experimentava estats de “felicitat mística”, va ser a partir de la seva ordenació el 30 de maig de 1676, quan la seva vida va prendre un gir 'paranormal'. S'explica que persones sanaven només de ser tocades per ell. Va viure dedicat a cuidar la seva mare malalta fins a la seva mort, moment en el qual va decidir entregar-se completament al servei dels altres.

Va iniciar la seva tasca com a 'sanador miraculós', que aconseguiria el seu apogeu els últims anys de la seva vida. Començava tractant les malalties amb aigua beneïda per ell i, sovint, imposant les mans sobre els malalts, marcant amb elles el senyal de la creu.

Les curacions inexplicables es van multiplicar fins al punt que, a les portes de l'església gòtica de Santa Maria del Pi, es formaven grans cues de gent que venia de llocs llunyans a ser curada per aquell home que feia anys que s'alimentava principalment de pa i aigua , raó per la qual va començar a ser conegut afectuosament com “Doctor Pan i Aigua”.

Des de infeccions greus fins a presumptes cegueses van ser guarides pel sacerdot. Un dels casos més notoris va ser la curació de la dona d'un pescador, que hi va anar totalment cega i va recuperar la visió després de visitar-la a l'església del Pi. Un altre cas sense explicació mèdica va ser la recuperació d'un jove que patia una gravíssima gangrena a la cama, la qual va sanar després que el sant resés per ell i li imposés les mans. També es van documentar casos de persones sordes que van recobrar l'audició després d'escoltar la veu del sant.

Curiosament, la majoria de les curacions paranormals o miraculoses es feien després de les tres de la tarda. La seva generositat era tan gran que, després de donar tot el que posseïa els pobres, es va veure obligat a mudar-se a una petita i fosca cambra al carreró de les Flors, on només dormia un parell d'hores sobre el terra, dedicant la resta del temps a la pregària, l'ajuda desinteressada als altres ia fer algun viatge per raons espirituals.

Estant a Marsella durant la seva època de pelegrí, va començar a sentir-se malament, per això va decidir tornar a Barcelona per mar en un vaixell propietat d'un experimentat capità de Blanes. Durant la travessia, es va desfermar una inesperada tempesta que va espantar tot el passatge. El sant, sense immutar-se, va començar a levitar i, de sobte, veient el temor de la gent embarcada, va conjurar el mar i el vent. Immediatament, i de forma gairebé miraculosa, una calma sorprenentment serena es va apoderar del mar. El capità del navili i el sant conservarien una bona amistat durant anys.

Es diu que, algun temps abans, en un viatge a Roma, es va trobar que un conegut seu havia de pagar un dinar a la posada en què es trobaven i no tenia diners. Davant l'agressivitat de l'hostaler, el sant va agafar un rave, el va tallar en rodanxes petites i, amb el poder de la seva ment i una pregària, aquells trossos de verdura es van convertir en monedes davant els ulls sorpresos dels presents. Deixem a criteri de cadascú creure-ho o no.

Tot i que es destaca possiblement la seva facultat paranormal més famosa, juntament amb les curacions, per la gran quantitat de bilocacions testificades per molta gent. Se'l veia en diferents esglésies donant o escoltant missa, o bé estar assegut en dos llocs distants gairebé quaranta km al mateix temps. El cas més conegut va ser, sent beneficiari de Santa Maria del Pi, on va realitzar la major part dels seus miracles, quan un assolellat demà el poderós Marquès de Barberá, que anava a la carrossa acompanyada dels seus lacais cap a Mataró, es va trobar el sant just a la porta de l´església de Santa Anna de Barcelona.

En preguntar-li on anava, Josep Oriol li va dir que es dirigia també a Mataró, situada aleshores a unes vuit hores de viatge si es feia a peu, com ell normalment viatjava. L'aristòcrata el va convidar a pujar i portar-lo més còmodament, a allò que gentilment es va negar el sacerdot. Quan el marquès va arribar poques hores després a la capital del Maresme, es va trobar que el sant ja estava còmodament assegut, llegint i resant al costat d'una creu que hi havia en aquell terme.

El mateix va passar en altres ocasions quan se'l veia al mateix temps al convent dels carmelites de la Vila de Gràcia —més tard barri de Barcelona— i a la seva església de Santa Maria del Pi oa Sant Felip Neri, a unes dues hores de camí. En una ocasió, el també sacerdot Pere Llagostera, estranyat pel que es comentava, va voler verificar quant de temps trigava a desplaçar-se des del convent fins a la seva habitual església del Pi. Va quedar sorprès en saber, mitjançant altres persones que el van ajudar en la comprovació, que en tot just 15 minuts se l'havia pogut observar als dos llocs: teleportació?

Asseguraven alguns fidels que, de vegades, quan celebrava la Santa Missa, no només levitava, cosa que ja semblava que era habitual i que s'acosta a la “gràcia de Déu”, sinó que el seu rostre es transformava, omplint-se la cara d'un color vermell des de el qual emanava una estranya i dolça energia. Durant els darrers deu anys de la seva vida, les premonicions es van multiplicar, atribuint-les totes a simples missatges de Déu als seus fills. La darrera premonició va ser la de la seva pròpia mort. Sabent que moriria i la data exacta, es va retirar a una humil habitació, llavors al carrer Daguería.

Allí, ficat al llit i cantant en veu baixa a la Verge, va morir d'apoplexia, però joiós, un fred i plujós dia de març de 1702. El dia de l'òbit, en escoltar els seus fidels com la campana de Santa Maria del Pi repicava a mort en plena nit, i assabentar-se que qui havia mort era el seu estimat sacerdot, centenars de persones es van dirigir on es trobava el cadàver per tocar els peus, la roba i, principalment, les mans, que tantes curacions miraculoses havien realitzat al llarg de els anys.

Segons relata Tomás Vergés, una de les màximes autoritats des del punt de vista ortodox sobre Josep Oriol, després de ser enterrat, els miracles i les estranyes curacions van continuar passant entre les persones que acudien a la seva sepultura, situada a la seva estimada església de Santa Maria del Pi.

És important notar que l'Església no sempre va veure amb bons ulls el sant home, degut tant a les seves estranyes facultats paranormals com a la seva obsessió per donar-ho tot als pobres—i criticar de vegades les ostentacions d'alguns religiosos—, les autoritats religioses en van mantenir algunes sospites sobre ell.

Es negava a portar diners a sobre si podia evitar-ho i solia referir-se a les monedes com a “petits diablillos”, lliurant-les, quan en tenia, bondadosament als més necessitats, encara que ell no tingués per menjar i seguís alimentant-se principalment de pa, aigua i, a ocasions, d'algunes verdures i herbes que recollia a Montjuïc i les hortes de San Beltrán.

Aquella gran generositat —no gaire comuna entre els religiosos de llavors ni tampoc entre molts dels actuals— cap als pobres va augmentar les sospites i males consideracions entre els seus superiors i fins i tot companys.

Una mala fama que a més es va incrementar a causa de la seva amistat personal amb el bondadós Oleguer de Montserrat, fundador de l'oratori de Sant Felip Neri, edifici al qual Josep Oriol va estar molt vinculat tota la seva vida.

Oleguer va ser capturat i empresonat per la Inquisició el 10 de desembre de 1674, acusat de possible heretgia teològica i, principalment, de quietisme, un moviment místic i heterodox cristià originat aquest mateix segle pel místic de Terol Miguel de Molins (1628-1696). Es creu que la intervenció de Josep Oriol va ser crucial per salvar la llibertat i potser la vida d´Oleguer de Montserrat, que més tard seria nomenat bisbe d´Urgell.

Oriol, beatificat el 1806 pel papa Pius VII, va ser canonitzat el 1909 pel pontífex Pius X. És el sant més venerat a la ciutat de Barcelona, i molts catalans porten el seu nom.

Fins i tot algú tan poc religiós com l'autor d'aquestes línies, davant el materialisme actual i els mals exemples observats freqüentment, se sent inspirat en visitar el temple de Santa Maria del Pi, on l'Oriol va fer la seva tasca, miracles i caritat i, davant de la capella que porta el seu nom -profanada el 1936-, reflexiona sobre el valor de la humanitat davant l'existència de persones com Josep Oriol.