Qui va fer humans els neandertals?

Hi ha hagut molts intents d’igualar la cultura i la biologia neandertal a la sapiens. És la vella història de com alguns intentaven humanitzar els nostres parents, els neandertals, sabent que aquests ja eren uns altres humans.

En els seus inicis els neandertals i els sapiens van ser diferents en morfologia i trets, però molt semblants genèticament i culturalment. Per això potser tenen raó alguns experts quan igualen els neandertals a nosaltres en intel·ligència, emocions i possibilitats tecnològiques. Però, ¿i si empaiten un prejudici?

Quan l’any 1949 Dart va interpretar que a Sterkfontein i Makapansgat, jaciments de Sud-àfrica, uns australopitecs agressius atonyinaven a altres primats, es va equivocar. Els cranis trencats i polvoritzats d'aquell jaciment van fer pensar en un genocidi entre aquells congèneres. Però en aquells dies la Segona Guerra Mundial havia ofert una visió violenta i bel·licosa de la humanitat. Això potser va infondre aquella explicació guerrera. Més tard, i amb l'objectivitat del temps, les dades arqueològiques van mostrar que tot va ser fruit de depredadors que van capturar i van esbocinar a aquells primats prop d'un avenc on les seves restes anaven caient. En definitiva, que en el segle XXI, i amb les guerres allunyades d'occident, que no erradicades, la interpretació ha pogut ser una altra de més pacífica, que no veritable.

Avui dia podria passar una cosa semblant amb el fet d’humanitzar els neandertals. En una societat que lluita per les igualtats, per la inclusió i pels drets socials, potser no vol sentir a dir que un neandertal sigui diferent d'un sapiens. Analitzem aquesta possibilitat per arribar a una conclusió sobre l’evolució entre sapiens i neandertals.

Un primer fet on potser s’humanitza els neandertals el trobem en els enterraments rituals de la Sima de los Huesos. Els antics directors d'Atapuerca van interpretar-hi una cosa molt humana en aquells neandertals de fa 400.000 anys, el funeral dels difunts. Avui dia la majoria dels sapiens occidentals enterrem els nostres morts. Tot i això, hi ha moltes més cultures que no ho fan pas, i és que fora del nostre entorn hi ha multitud d'ètnies que eleven pires amb els seus difunts, els abandonen en ple camp, o fins i tot se'ls mengen, uns rituals que retornen els cadàvers a la naturalesa. És a dir, sepultar és només una pràctica més i potser pensar en l’enterrament a la Sima de los Huesos projecta una pràctica occidental cap als neandertals. A més l’enterrament intencionat a Atapuerca ha estat descartat per molts autors explicant que les restes humanes van ser les restes de l’àpat de carnívors prop de la cova.

Un altre exemple de voler humanitzar els neandertals el veiem en algunes representacions. Aquestes, i per encàrrec a pintors i dibuixants, mostren el passat evolutiu amb dosis obligades d’imaginació. Una de les més difoses sobre els neandertals és un dibuix on uns familiars llencen a un difunt a l’interior d’un avenc. El cadàver, suposadament neandertal, ostenta trets clars dels sapiens. Els neandertals estaven mancats de barbeta, cosa que els sapiens sí posseïm. Doncs en tal representació apareix un neandertal amb un mentó clar.

Un altre exemple d’humanitzar els neandertals el va mostrar un mitjà internacional. En el número de maig del National Geographic de 2013, José Luís Arsuaga va escriure que els neandertals utilitzaven plomes per a decorar-se el cap.

Per a tal deducció es va fonamentar en la reconstrucció d'un bust masculí d'un neandertal que l'artista italià Fabio Fogliazza va elaborar. Aquesta escultura s’inspirava a la vegada en unes suposicions sobre el jaciment neandertal de Fumane a Itàlia. Davant tal cadena de conjectures calia preguntar-se si realment els neandertals s’emplomaven la testa. Arsuaga defensava dos arguments, el primer, i només començar l'article, deia textualment que «les reconstruccions que fan els paleoartistes són tan bones i realistes que ens veiem obligats a preguntar-nos si de veritat guanyaríem alguna cosa viatjant al passat». És a dir, és més creïble el bust d'un neandertal que els fòssils trobats. En segon lloc, i d'entre els milers de fragments ossis del jaciment italià de Fumane, Arsuaga es va fixar en unes restes d'ales pertanyents, entre altres, a grans ocells com corbs, voltors i àguiles. En aquesta cova els neandertals van esbocinar molts animals per a menjar-se'ls.

Tot i que per a Arsuaga, i cito textualment, «aquestes parts del cos (les ales) no proporcionaven cap aliment als neandertals». L'afirmació anterior no troba cap dada científica, encara més, contravé la gran quantitat de proteïna que hi ha en les ales d'ocells, una cosa molt evident per tots els Kentucky Fried Chicken del món. És a dir, allò no hauria de ser pretext per tal que els neandertals no consumissin les ales d'ocell i sí s’emplomessin el cap. Però Arsuaga defensava que van portar aquelles ales a la cova per a arrencar les plomes i utilitzar-les com a adorn pels seus caps, és a dir, igual com alguns sapiens, Sioux o Cheyenne, els neandertals es posaven plomes a la testa. En certa manera, i sense proves, estem projectant un costum d’humans recents cap a uns de fòssils distants.

Però un dels intents de fer més humans als nostres parents de la prehistòria, el vaig conèixer del bisbe auxiliar d’Oviedo, monsenyor Raül Berzosa. Ell, molt afeccionat a l’evolució humana, va veure en l’enterrament ritual de la Sima de los Huesos, la transcendència divina ara fa 400.000 anys. Via correu i trucades vam mantenir fruïdes i amables converses, ell llegint els treballs que li enviava, i jo llegint el llibre del 2005 que em va regalar, Una lectura creyente de Atapuerca. La fe cristiana ante las teorías de la evolución. La tesi d’ell era ben simple, si a Atapuerca els humans d’aleshores ja enterraven els seus morts, és que Déu havia dissenyat un pla evolutiu i transcendent entre aquells Homo escollits, entre aquells gairebé precristians, una tesi similar a la de Pierre Teilhard de Chardin. En fi, que altre cop s’havia projectat la cultura actual del gènere Homo a un de fòssil molt llunyà.

Podem concloure que la idea d’igualar neandertals i sapiens és més una ideologia que una realitat. Avui dia, i qui vulgui separar les creences de la ciència, s'adona que sapiens i neandertal van ser varietats d’una mateixa espècie, però sense cap disseny ni pla diví transcendent que els igualés. A més, i gràcies als seus motlles endocranials sabem que posseïen estructures cerebrals diferents i, per tant, maneres desiguals d’estructurar idees, que potser no de pensar. També coneixem que la seva estructura corporal era summament divergent i que els seus hàbits de vida també diferien. Llavors, com es pot justificar la humanització dels neandertals? Doncs no es pot, ja que nosaltres i ells ja érem humans d’una mateixa espècie, però de varietats diferents. A més podem convenir que fer sapiens als neandertals seria un error com voler fer neandertals als sapiens. La cultura d’aquests recol·lectors i caçadors va ser humanament diferent, però en no fossilitzar, va quedar en la boira dels temps.