Sánchez ja no enamora al món

Va haver-hi un temps no molt llunyà, per allà la pandèmia, que Pedro Sánchez enamorava al món. No em preguntin per què. De fet, en molts viatges internacionals, els periodistes que l'acompanyàvem ens fèiem aquesta mateixa pregunta, cada cop que algun col·lega internacional ens parlava d'ell com si fos un geni. 

En aquells anys, amb la majoria de països en shock pel que havia suposat la Covid-19, Sánchez va aconseguir un lideratge inèdit en la història d'Espanya tant en l'àmbit europeu com en l'àmbit internacional. Convertit pràcticament en la principal referència de la socialdemocràcia, en ple auge de l'extrema dreta arreu del món, el cap de l'executiu espanyol va saber trobar un forat on fer-se escoltar i fer-se respectar.

Els fons europeus, que van ajudar moltes economies de la zona euro a recuperar-se de la pandèmia i l'excepció ibèrica per abaratir el cost de l'energia a Espanya, van ser dues de les principals coses que va aconseguir en l'àmbit de la UE. Mai un president espanyol havia aconseguit doblegar als països frugals -caracteritzats per l'austeritat-, gràcies, en part, per la seva bona sintonia amb la presidenta comunitària, Ursula von der Leyen.

Si mirem més enllà de les nostres fronteres, cal recordar la mítica foto a la cimera del G-20 de Bali, amb un Sánchez rodejat de líders internacionals, com el president dels Estats Units, Joe Biden, escoltant amb atenció les paraules del cap de l'Executiu espanyol. Aleshores ell s'alçava com un dels principals suports al govern ucraïnès de Volodimir Zelenski, després de la invasió russa d'Ucraïna.

Però el món, des de llavors, ha canviat molt. Com també han canviat les idees o principis de Pedro Sánchez, quelcom molt habitual en el cas del mandatari espanyol. Ho ha fet, internament, per les pressions dels partits independentistes per tal de mantenir-se al poder. I ho ha fet, a escala internacional, per les pressions dels seus socis com Podem o Sumar o pels interessos econòmics de l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que marca sense cap mena de dissimulació, l'agenda diplomàtica espanyola.

Avui Joe Biden ja no pinta res en la geopolítica mundial. I la relació de Sánchez amb Donald Trump, que mai ha estat bona, s'ha convertit ara en un pols de David contra Goliat, amb el líder del PSOE amb més paperetes per perdre la partida -i, de retruc, perjudicar els interessos de milions d'espanyols i d'empreses amb interessos als EUA-.

Com Biden, la guerra d'Ucraïna ha passat a un tens segon pla, després de l'esclat del conflicte entre Hamàs i Israel que ha convertit Gaza en un autèntic infern. Aquí, en contra de la majoria de la comunitat internacional, Sánchez s'ha aliat amb un Estat palestí que a banda d'Espanya pràcticament cap altre gran país de la UE ha volgut reconèixer. I no només això, com amb Trump, també ha optat per plantar cara a un aliat tradicional com Benjamin Netanyahu.

El darrer desaire de Pedro Sánchez ha estat amb l'OTAN. I de nou amb Trump com a coprotagonista. El president espanyol, aquests darrers dies, va dir públicament que no compliria el que havia signat dies abans amb els líders de l'Aliança Atlàntica. Fent, com molt bé sap fer, un discurs per vendre a la seva parròquia a Espanya mentre, dins la reunió, assumeix el que li toca assumir. Però fent enfadar pel mig al president dels Estats Units, que amenaça al nostre país amb represàlies.

Avui, als periodistes que seguim a Pedro Sánchez per Espanya i pel món, ja no ens parlen de l'astúcia del president del Govern. On abans hi havia elogis, ara hi ha moltes crítiques. I on abans hi havia preguntes amb una certa admiració, ara hi ha interrogants de com ha pogut canviar tant una persona a la qual, fa només dos anys, alguns situaven al capdavant de la Unió Europea o inclús de l'OTAN.